En que s’assemblen les invasions bàrbares que van acabar amb l’Imperi Romà d’Occident i l’emigració que arriba a Occident? Literalment en res! Les primeres van ser irrupcions de masses d’homes armats (i les seves famílies) que van entrar per la força en un lloc el govern del qual s’hi va enfrontar per la força durant dècades fins que va ser derrotat, la segona és l’entrada pacífica, lenta però constant de treballadors, més o menys desitjats, per uns governs que controlen, més o menys, el fluxe.
I diran els lectors informats: «Però no han revisat els historiadors aquesta visió de les invasions bàrbares i no estava establert que van ser emigracions pacífiques i progressives?» La revisió s’ha produït i hi ha un debat entre les dues opcions. És un debat molt útil perquè segons la visió que es tingui de l’emigració actual es pot escollir un exemple històric adequat: si ets d’extrema dreta xenòfoba heteropatriarcal procombustibles fòssils optes per l’entrada violenta dels bàrbars i si ets d’una suau esquerra benintencionada i èmpatica partidària de la comprensió universal entre ètnies i races optes per l’opció «emigració dels pobles».
La confusió es produeix per no distingir les dues fases de l’emigració bàrbara a l’Imperi Romà:
Fase a: Durant els segles II, III i IV entrada de bàrbars constant, pacífica i pactada per resoldre problemes laborals diversos.
Fase b: Al segle V entrada violenta i no acceptada de grups d’homes armats (i les seves famílies) amb l’intenció de romandre a dins de l’Imperi.
Bàsicament ara ja està tot dit. Si vols alguns detalls més pots continuar.
Els «treballadors convidats» de l’Imperi (segles II, III i IV)
En la primera fase els bàrbars van entrar a l’Imperi de sis maneres:
1ª Assentament de grups sencers en un territori determinat normalment fronterer, amb els seus caps, a canvi de conrear la terra i proporcionar reclutes a l’exèrcit. Són els anomenats «laeti».
2ª Contractació de unitats tribals senceres per servir a l’exèrcit com «auxiliars», manats pels seus caps o per caps romans, que al final del seu servei podien rebre diversos premis, com diners per tornar a casa o terres per romandre a l’Imperi.
3ª Entrada d’esclaus provinents de la zona bàrbara. La majoria eren capturats i d’altres s’esclavitzaven voluntariament.
4ª Durant tot el segle IV fins i tot quan hi havia pau amb els bàrbars grups de joves passaven la frontera per saquejar i tornar a casa amb botí, experiència guerrera i prestigi. Gairebé sempre eren interceptats i derrotats, i els supervivents es distribuïen entre els «laeti» com a agricultors, entre l’exèrcit com soldats, o com esclaus. Ves per on! Segurament molts van pensar que es podrien haver estalviat la batalla.
5ª La infiltració de persones soles, petits grups que eren indetectables i que s’establien sense control a on puguessin.
6ª El matrimoni de dones bàrbares amb els soldats de la frontera (que eren, ells mateixos, d’origen bàrbar)
Aquest procés va començar molt d’hora. Els primers en assentar bàrbars van ser Agripa i Tiberi, generals i gendres d’August, que van situar ubis, sueus i sugambres a la riba oest del Rin. Posteriorment es va fer de manera esporàdica a l’època de Claudi i de Neró. No hi ha rastres durant els flavis i els antonins però Marc Aureli en va assentar molts a la Dàcia, Panònia, Mèsia i Germània. A partir de Dioclecià i durant tot el segle IV i V va ser una pràctica molt comuna i la llista de pobles és abundant: camaus, frisons, francs, francs salis, carps, bastarnes, sàrmates, visigots cristians, alamans, gots, tèfals, ostrogots, greutungs, alans, burgundis, escirs, rugis, fins i tot huns.
Les raons per aquests assentaments són molt clares: baixada de la natalitat, despoblament de territoris sobre tot els fronteres i dificultat per trobar reclutes per l’exèrcit. I s’assemblen força a les raons per les quals entren emigrants a Occident des del final de la Segona Guerra Mundial: baixada de la natalitat i disgust dels nadius per les feiens més difícils i desagradbles.
El resultat va ser impressionant. Es calcula que a mitjans del segle IV el 30% dels funcionaris eren d’origen bàrbar. Per l’exèrcit el percentatge és encara superior però difícil de calcular. M’atreveixo a suposar que si comptem els descendents dels bàrbars assentats des del segle II dC, és a dir més enllà de la 4ª generació, gairebé tots els membres de l’exèrcit ho eren. I aquests bàrbars es van integrar perfectament i van demostrar una lleitat absoluta a l’Estat Romà. Tenim dos exemples en Estilicó, un bàrbar de segona generació, que va arribar al cimal del poder romà com a tutor de l’emperador Honori durant la seva infància i Aeci, també d’origen bàrbar però anomenat «el darrer dels romans» per la seva eficàcia en la defensa de l’Imperi durant dues dècades.
A finals del segle IV dC l’Imperi estava madur per l’arribada d’un emperador d’origen bàrbar, sigui per matrimoni o cop d’estat, però s’hi van ficar pel mig les invasions del segle V.
Les invasions bàrbares (segle V)
Tot va començar l’any 376 quan l’emperador d’Orient va permetre que els gots tervingis, guerrers, vells, dones i nens, passessin el Danubi, entressin a l’Imperi i s’assentessin a Tràcia (ara és Bulgària.). Estaven cristianitzats i acostumats a la vida romana. Eren més «ferotges» que els romans però molt menys que els huns, que s’estaven acostant per l’estepa derrotant a tots els pobles que es trobaven. Com hem vist aquesta era una pràctica acostumada, encara que aquest cop la multitud fos molt més gran que en cap altre assentament pactat.
Però els gots tervingis es van sublevar i van començar a saquejar la zona (Tràcia), deixant un forat a les defenses del Danubi que van aprofitar altres pobles per entrar en massa. L’emperador Valent va reaccionar i l’any 378 els va atacar prop d’Adrianópolis. La derrota romana va ser absoluta, morint l’emperador a la batalla.
Si Valent hagués guanyat hauria aplicat el protocol habitual: assentaments agrícoles, reclutament i esclavatge. L’Imperi s’hauria fet més fort i hauriem esperat a la següent crisi, els huns probablement. Però la derrota ho va canviar absolutament tot: és ben bé un «cigne negre». Va morir dues terceres parts de l’exèrcit, un grup cohesionat de bàrbars es va instal·lar a l’interior de l’Imperi i no podia ser foragitat. L’exèrcit debilitat no va poder impedir que el 406 els alans, vàndals i sueus entressin per la Gàl·lia i la saquegessin.
A partir d’aquí comença un període confús en que els bàrbars saquegen, però també volen esdevenir ciutadans de l’Imperi i establir-se en algún lloc, en que els romans no saben si intentar exterminar-los o pactar amb ells, en que les aliances es fan i es trenquen i només s’alien per fer fora als huns o als bagaudes. Així, poc a poc, la base tributària romana es va perdent, l’exèrcit no es pot pagar, el domini bàrbar es fa estable, les elits provincials pacten els invasors i cap a la dècada dels setanta l’Imperi Occidental està repartit entre diversos pobles. Com sap tothom el 476 el rei dels ostrogots deposa l’emperador adol·lescent Ròmul Augustul (en realitat un usurpador) i envia les insignies imperials a l’emperador d’Orient.
Són inevitables les invasions?
La pràctica romana d’integració de bàrbars a l’interior de l’Imperi és molt semblant sobre tot per les raons. L’Imperi i Occident tenen problemes demogràfics i laborals que solucionen important treballadors estrangers. Aquests treballadors estrangers s’instal·len, arriben a ser molt nombrosos en diverses regions i en diverses professions. Tant a l’Imperi com a Occident l’emigració arriba a ser una qüestió en debat protagonitzat pels favorables a la integració i pels seus enemics, que es queixen de que ja no coneixen el seu país.
Com hem vist la pràctica romana dels segles II, III i IV és idèntica a l’Occidental desde la postguerra de la Segona Guerra Mundial però no les invasions. No hi ha invasions armades. Com a molt algunes irrupcions massives (Com la de Ceuta de l’agost) que només metafòricament pot ser qualificada de invasió.
Però podem pensar que «encara» no s’han produït? Si i no. Les invasions bàrbares del segle V no eren inevitables, com no era inevitable la derrota d’Adrianópolis. El que era inevitable era l’intent constant i creixent dels pobles de la frontera per introduir-se a l’Imperi. La seva població creixia, es civilitzaven i eren menys bàrbars, cada cop coneixien millor la vida romana i cada cop la desitjaven més. I la pressió de les estepes augmentava. Una continuació de les pràctiques migratòries sí que era inevitable amb l’augment consegüent de la població d’origen estranger a l’interior de l’Imperi. Com ho seria l’arribada cada cop més nombrosa i qualificada de bàrbars integrats al cimal del govern. Després d’Estilicó i Aeci era molt possible que un emperador fos d’origen germànic.
Una invasió armada de «bàrbars» desde les fronteres de la Unió Europea amb el passeig de grups de població que saquegin l’interior és una idea absurba. El món està més ple i més solidificat per permetre aquest supòsit. Però no és una idea absurda l’entrada constant i creixent de població estrangera, la seva presència majoritària en certs espais i professions, la seva arribada a llocs de govern i l’estrangerització de l’UE. Tot és qüestió de temps. No dic si és bo o dolent però realment la situació actual s’assembla molt a la del passat romà.
