Vivim en una societat rica, segura i pacífica. Si l’orador grec Arístides hagués ressuscitat i se li hagués donat l’oportunitat de fer un panegíric «A Occident» com va fer-ne un «A Roma» l’any 144 dC, hauria pogut parlar amb el mateix entusiasme d’una època i de l’altra. La riquesa d’Occident serà recordada per segles: poques hores de treball a la setmana, aigua corrent freda i calenta a totes les cases, vehicles que transporten béns i persones de manera ràpida i barata, accés ràpid a tots els productes que genera tota la Terra, diversions incomptables, sense fi i molt accessibles, i, finalment un Estat benèfic que ens proporciona protecció contra l’atur, la malaltia i la vellesa, i que ens garanteix una multitud de drets socials que no paren de créixer. El resultat és que gràcies a tot plegat, se’ns allarga la vida fins a un punt que comença a ser perfectament raonable acabar amb ella voluntàriament.
Aldous Huxley va titular la seva profètica obra «A Brave New World» basant-se en un fragment de l’obra de Shakespeare «La tempesta». La protagonista, Miranda, ha viscut en una illa sola només amb el seu pare i quan un dia veu uns nàufrags es meravella de la bellesa dels humans i del món «nou i esplèndid» que els ha creat. Aquesta és, precisament, la impressió que pot donar la població d’Occident als pobres habitants del Tercer Món: Som més alts que en el passat, amb la pell i la dentadura sana, en general prims i atractius. Som educats per dècades d’escolarització, oberts a les altres cultures, sensibles a les injustícies i les desigualtats, defensors dels drets i empàtics amb les emocions dels altres i tolerants amb totes les pràctiques sexuals, consentides i profilàctiques. Estem adaptats a una societat sofisticada que ens permet especialitzar-nos i usar d’una multitud d’especialistes per tot. La música, la gastronomia, l’esport i els viatges són la cirera d’aquest pastís de civilització. Som, en definitiva, uns éssers humans magníficament adaptats a la prosperitat: sofisticats, sensibles, especialitzats i envoltats d’una civilització eficient que ens permet dedicar-nos, ja era hora!, a ser nosaltres mateixos.
Però, ai! aquest món s’ha començat a acabar i estem a la Crisi d’Occident. Ja es comencen a posar dates de l’inici del començament, que si el 15 d’agost del 1971 i la fi de la conversió del dòlar en or, que si la Caiguda del Mur el 9 de novembre de 1989, que si la creació de lOMC l’1 de gener del 1995, o la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008.
Segons Peter Heather i John Rapley»1 el cimal d’Occident és el discurs de la Unió que Bill Clinton va fer el 19 de gener del 1999, a on va dir «Les possibilitats del nostre futur són il·limitades», sense saber que el seu optimisme tenia una visió irònica que només ara comencem a descobrir. I és que al segle XXI, prenent la data de la crisi del 2008 com a marcador simbòlic, els indicadors occidentals estan de baixa: alentiment de la productivitat, estancament dels salaris reals, limitació de l’accés a l’habitatge, degradació dels serveis públics i del manteniment de les infraestructures, augment de la pobresa, inquietud per l’emigració, aparició de la polarització política, dèficits estatals constants que generen un augment del deute públic, reducció de la qualitat de l’ensenyament i disminució de l’activitat sexual. L’optimisme s’ha acabat.
Són els joves els que han descobert abans la crisi. La pateixen a la seva pròpia vida. La seva excel·lent educació no els salva de la precarietat laboral, els sous baixos, la manca d’habitatge i veuen com els jubilats són salvats pels governs mentre ells pateixen els primers la degradació de les infraestructures i els serveis públics. El món ha canviat i el futur es mostra inestable, violent i pobre.
Aquests joves que comencen a plantejar-se si l’educació rebuda els servirà pel futur són la nova Generació Marc Aureli: gent educada per un món de pau i prosperitat que es troben que han de sobreviure entre la violència i la pobresa.
Els que ja han gastat el seu temps en una llicenciatura (o en dues!) i els màsters adjunts ja han perdut el seu temps. Estic pensant en el llicenciats en Belles Arts, Humanitats, Antropologia Social, Història de l’Art o Filosofia, completats potser amb màsters d’Antropologia Visual, Estudis de Gènere, Patrimoni Cultural Immaterial o Estètica de l’Art Contemporani. La llista no és exhaustiva, només una selecció d’estudis propis d’una societat rica i sofisticada que es pot permetre el luxe de formar gent en qualsevol àmbit de la vida cultural. Aquests estudis no són bons ni dolents, simplement responen a opcions molt minoritàries i, s’ha de dir, cares. Podem ser escollides per millorar nivell ja excel·lents de cultura, o per accedir a institucions molt selectes, com museus, fundacions culturals o departaments governamentals. No són bones ni dolentes només cal pensar si seran acceptables en un entorn de pobresa social creixent i reducció de despeses per part de l’Estat.
Acabarem amb una mica de demagògia: Serà suportable que, en un futur llunyà, l’Estat contracti llicenciats d’Antropologia Social amb un màster d’Estudis de Gènere mentre la seguretat ferroviària es redueix?
1«Why Empires Fall?» (2023) Edició en castellà: «¿Por qué caen los imperios? Roma, Estados Unidos y el futuro de Occidente» (2023)
