Categoria: Uncategorized

ALCIBÍADES I TRUMP, VIDES PARAL·LES?

Són vides paral·leles les d’Alcibíades i Donald Trump? Alcibíades va ser un dels líders decisius dels finals de l’hegemonia atenesa al segle V aC i va ser famós per la seva impulsivitat, vanitat, ostentació, ambició i vida sexual desordenada. Va maltractar públicament a la seva esposa, se’l va acusar d’haver comès diversos sacrilegis durant borratxeres amb els seus amics i traí tots els que el van recolzar, Atenes, Esparta i els perses. Donald Trump és conegut pels seus fracassos econòmics, les seves dones de bandera, la magnitud de les manipulacions financeres i, actualment, està sota la sospita raonable d’haver abusat de menors. Demostra una vanitat i supèrbia extraordinàries. I si bé no ha traït el seu país ha decebut plenament el seu electorat (això escrit a l’hora de la segona guerra de l’Iran, segona per ara). Vides paral·leles!

Com en tota comparació que es faci cal dir «mutatis mutandis»: Alcibíades va ser conegut per un atractiu físic que va mantenir fins a la maduresa i si bé Trump de jove no era desagradable en el seu estil dropo WASP de secundària, no ha envellit bé; Alcibíades va demostrar valentia física i va participar en diverses batalles, en primera línia. En canvi, Trump va demanar pròrrogues i exempcions durant nou anys per salvar-se d’anar al Vietnam. I finalment Alcibíades va tenir amants masculins de prestigi, entre ells el filòsof Sòcrates, cosa que a Trump no se li coneix, com podria ben bé haver passat, amb Noam Chomsky o Herbert Marcuse (O Mark Horkheimer!!) per exemple. Totes aquestes diferències beneficien Alcibíades. L’única que el perjudica és que per una juguesca entre amigots va donar un cop de puny el seu futur sogre, cosa que no consta que Trump hagi fet amb cap dels pares de les seves tres dones consecutives.

Els paral·lelismes entre els dos líders no s’acaben amb la seva vida sinó que continua amb el moment històric de les societats en què van viure. Atenes i EEUU comparteixen decadència després d’haver estat imperis.

Atenes al segle V aC i EEUU al segle XX són societats que van assolir un nivell de prosperitat, sofisticació i seguretat sense precedents. Atenes després de derrotar els perses a les guerres mèdiques; EEUU després de derrotar els alemanys i els japonesos1. En ambdós casos hi ha una expansió econòmica, una hegemonia cultural i una confiança absoluta en el mateix sistema. Atenes es converteix en una societat imperial, urbana, comercial, refinada. EEUU també. Atenes crea i domina la Lliga de Delos: una aliança defensiva de les polis de l’Egeu que acaba com a instrument imperial de domini econòmic i polític; EEUU domina el sistema global sorgit de Bretton Woods i crea l’aliança defensiva de l’OTAN (que acaba com a instrument imperial de domini econòmic i polític?) Atenes exporta béns manufacturats, cultura i política; EEUU exporta indústria, valors, institucions i capital. I en tots dos casos, aquest domini transforma la perifèria i, alhora, debilita el centre.

Però després del domini ve la crisi i la decadència. A finals del segle V aC Atenes ja no és la ciutat austera de Pèricles. És una societat saturada de riquesa, espectacle i confiança. Dominen amb duresa el seu imperi i provoquen la por dels eterns rivals, els espartans. De la desconfiança es va passar a l’estat de guerra, que durà trenta anys i que acabà amb l’enfonsament total del poder atenès. És en aquest context que apareix Alcibíades. El tirà Pisístrat i el demòcrata Clístenes van ser els líders de l’ascens d’Atenes, Pèricles el líder de la seva esplendor i Alcibíades el de la decadència.

Alcibíades formava part de l’elit atenesa. Era un membre de la família dels alcmeònides, cosí de Pèricles i molt ric. Físicament molt atractiu, d’oratòria perfecta, carismàtic i sense escrúpols. Era capaç de defensar qualsevol posició si això li donava poder. Dominava l’art de convèncer, el d’agradar i el de distreure: va convèncer un amant seu d’arruïnar-se per molestar uns enemics seus; va agradar a Atenes perquè vivia en el luxe, i va agradar a Esparta perquè feia exercici cada dia i menjava la sopa negra cada nit; un dia va tallar la cua del seu gos només perquè els atenesos en parlessin i no es fixessin en altres coses que feia. Segons Plutarc era més efectiu que el camaleó perquè Alcibíades fins i tot el blanc podia adoptar.

Alcibíades era un bon líder pels atenesos que, fins aleshores, estaven acostumats a guanyar i des de feia cinquanta anys que no coneixien la derrota. Era un bon líder pels que no buscaven prudència sinó audàcia. No volien líders moderats, com el vell Nícies, sinó figures extraordinàries. Per això van aprovar la invasió de Sicília, que Alcibíades defensava amb fins exclusivament imperialistes, encara que era una bogeria i que els va fer perdre l’exèrcit i l’hegemonia.

A EEUU i Occident el procés és semblant. Durant dècades, el sistema ha funcionat: creixement, consum, estabilitat. Però després aquesta prosperitat es basà en fragilitats: deute, deslocalització, desigualtat. Quan va arribar la crisi del 2008, el sistema no va col·lapsar immediatament, però perdé legitimitat. I aquí apareix Trump. Trump tampoc és una anomalia. És un producte perfecte de l’Occident tardà: mediàtic, narcisista, simplificador, emocional. No és un ideòleg sinó que connecta amb la població frustrada per la globalització. Entén millor que ningú l’estat d’ànim d’una societat deprimida. I com Alcibíades, pot defensar posicions contradictòries sense que això li passi factura.

Les vides d’Alcibíades i Trump s’assemblen molt perquè totes dues vides i les seves carreres polítiques són productes d’un fenomen històric paral·lel. En societats en expansió, els líders tendeixen a ser prudents, institucionals, previsibles. En societats en crisi, els líders tendeixen a ser disruptius, carismàtics i sovint irresponsables. Triomfen perquè responen millor a l’estat emocional col·lectiu. Això ho mostra les polèmiques judicials, també paral·leles. Els enemics de Trump s’escandalitzen que sigui votat un corrupte i els seus amics s’indignen que sigui acusat amb mentides i falsedats. Els enemics d’Alcibíades s’horroritzaven per haver imitat sacrílegament els misteris d’Eleusis i els seus amics s’ofenien perquè l’acusació es basava en testimonis indignes i subornats.

Aquí és clar a on està l’origen del problema. No són els líders. En una època d’ascens social o d’esplendor no haurien arribat enlloc. Haurien estat apartats al primer escàndol. Però en la decadència el sistema social i polític es polaritza profundament i permet debats irresolubles eterns. I sembla que passi el que passi aquests líders estan allà, sense moure’s, fent coses horroroses que sembla impossible d’imaginar i de suportar. I ara, segurament a l’Atenes del V aC també, ens imaginem que si canviem el líder tot s’arreglarà. Fa unes setmanes que només se sent parlar de Trump i molta gent desitja que arribin ja les eleccions de novembre i perdi el poder al Congrés i que arribin les eleccions presidencials i puguem canviar-lo per un bon i assenyat demòcrata. Dit entre parèntesis es fixen com parlem dels EEUU com si fos el nostre país i tinguéssim dret a vot? En el fons és una mica ridícul encara que inevitable. Tanco parèntesi.

Però no ens fem il·lusions Trump creu que està arreglant EEUU i no fa altra cosa que accelerar un procés que ja està en marxa. El senil Biden i els demòcrates formaven també part del procés i els nous líders, sigui qui sigui, no se’n sortiran. Una societat incapaç de generar consensos sòlids i de sostenir institucions estables i que han substituït la política per l’espectacle i la prudència per l’emoció no crearan bons líders mani el partit que mani. A Atenes va passar. Després d’Alcibíades vingueren diversos règims, uns oligàrquics i uns altres democràtics. Tots volien arreglar-ho tot, però va ser inútil: enmig de conflictes civils i crisi social, va arribar l’enfonsament definitiu de l’hegemonia atenesa. Els processos de decadència no s’aturen, es consumen.

11 d’Abril de 2026
COLÒNIA 31 DE DESEMBRE DEL 2015

Aquesta entrada, a través de l’exemple dels fets de Cap d’any del 2016 a Colònia, pretén mostrar com els actuals europeus són incapaços de defensar-se (per la força física i directa) i explicaré que la causa no és la debilitat ni la covardia, sinó la manca d’una competència social que no s’aprén fàcilment.

En aquest text hi haurà fets i interpretacions i s’espera que el lector sàpiga destriar-los. Els fets que hi apareixen són terribles però les interpretacions lliures. Ningú pot dedduir una interpretació en concret pel fet que es mostrin fets horrorosos, dels quals només es pot dir que van passar o que no van passar. Reconec que posar en la mateixa oració les paraules «immigrant musulmà», «violació» i «dona alemanya jove i rossa» és una invitació a les bufetades. Però s’espera que es valorin les interpretacions i conclusions que sí expresso i de les que em responsabilitzo totalment i no aquelles interpretacions i conclusions que algú altre molt mala persona podria extreure’n dels mateixos fets des del punt de vista subjectiu d’un tercer lector que sí és molt bona persona.

Qui hagi llegit l’entrada anterior, «La Generació Marc Aureli ha de comprar-se una AK-47?» sabrà que afirmo que els europeus actuals no haurien d’intentar defensar-se amb violència, no només perquè l’Estat no els ho permetrà a ells, sinó perquè no en són capaços.

El que aquí es vol fer és una altra cosa: descriure què passa quan dues formes de socialització molt diferents coincideixen en un mateix espai, sense jutjar-les moralment i sense convertir una constatació empírica en una essència cultural. No parlaré de “cultures violentes” ni de pobles agressius. Parlaré de competències apreses, de pèrdua de capacitats, i d’una societat europea que ha confiat tant en l’Estat que ha acabat desarmada no només materialment, sinó emocionalment.

Els fets: què va passar a Colònia el 31 de desembre del 2015?

La nit de Cap d’Any es van reunir des de ben d’hora un miler de joves a la plaça que hi ha entre l’estació central de Colònia i la Catedral. Pels testimonis presencials, les filmacions i la investigació posterior es pot afirmar que eren joves entre l’adolescència i la trentena del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. Bevien alcohol, encenien petards i llençaven cohets. Pels testimonis la sensació era de descontrol, cosa que es va agreujar quan la polícia va començar a rebre trucades denunciant baralles, robatoris i agressions sexuals. Es van enviar uns 150 agents, que no van poder fer res. Les imatges mostren a polícies antidisturbis carregant contra una massa gens intimidada, que els esquivava i escridassava quan s’emportava detingut algun esvalotador.

Els fets de Colònia van acabar amb més de 1200 denúncies, 500 d’elles de caràcter sexual, desenes de detinguts i finalment dues condemnes per agressió sexual i nou per altres delictes. Les agressions sexuals tenien un patró comú: un grup de joves envoltava una o vàries noies, les acorralaven i les grapejaven, sovint brutalment . Alguns van aprofitar per robar-los el mòbil. D’altres les assetjaven proferint expressions insultants o demandes sexuals.

Es van denunciar setze intents de violació i dues violacions consumades. Per tant la major part de les agressions entren al concepte egipci de «taharrush gamea» o abusos en grup aprofitant aglomeracions.

Interpretacions i debats

L’endemà la policia va fer unes declaracions que minimitzaven els fets i la televisió estatal no en va informar però durant les setmanes posteriors va esclata l’escàndol. A Alemanya se l’anomena el «Trauma» o «Shock» de Colònia i es considera que hi va haver un abans i un després d’aquest dia. Possiblement a Alemanya tothom n’ha parlat del tema i potser s’ha dit gairebé tot: des dels que ho veuen com una prova de la intrínseca maldat de l’Islam fins els que exigeixen que no s’aprofiti per demonitzar l’emigració i posen en relleu que els agressors van ser una minoria dels que es divertien a la plaça. I les interpretacions del fet d’explicar el fet també van ser variades, en un joc que comença a ser cansat: de les acusacions de demonitzar els immigrants fins a les queixes per no explicar clarament l’origen dels participants.

Es van fer informes oficials i sembla que se’n va aprendre: es va reformar el codi penal per convertir en delicte sexual el grapeig i ara s’envien centenars de policies als esdeveniments sospitosos.

Per vergonya nostra a Catalunya, fora d’una notícia dies després basant-se en agències no se n’ha parlat gens. La nostra premsa és especialista en mirar cap a una altra banda quan no convé.

El misteri de dues absències

Però a mi m’agradaria destacar dos aspectes que sembla que no s’han posat en relleu i que destaquen misteriosos per la seva pròpia absència:

Primer: on eren els turcs? Alemanya fa tres generacions que té una població d’origen turc molt nombrosa: No apareixen enlloc.

Segon: on eren els homes?

En cap relat es menciona baralles, enfrontaments, intervencions masculines espontànies per defensar dones les seves acompanyants. Perquè hi eren: les dones agredides parlen d’amics, nòvios, germans… Però no van fer res.

De la protecció estatal a la incompetència defensiva

Les societats europees han aconseguit una cosa extraordinària: reduir la violència interpersonal a nivells mínims. Ho han fet mitjançant un Estat fort (policia eficient i civilitzada, i un sistema judicial eficaç) i una cultura que condemna qualsevol forma de confrontació física. Aquest èxit, però, té un preu que no sabem veure i que dos sociòlegs, Randall Collins i Elijah Anderson, ens expliquen.

Aquests dos misteris són explicats per dos sociòlegs: Randall Collins i Elijah Anderson.

Randall Collins afirma que la violència no és fàcil ni espontània i que la majoria d’éssers humans experimenten la violència física personal com una situació emocionalment insuportable. Per aquesta raó la reacció més habitual a la violència és la paràlisi: s’evita el contacte visual, fan un pas al costat sense intervenir ni fugir, es busquen vies de sortida o es confia en una intervenció externa. Per ell la no-intervenció no és covardia moral, sinó un incapacitat d’actuar en el context de pressió i violència per manca de repertori corporal i emocional, podríem dir-li manca de «competència conflictiva».

En canvi, per tal que es produeixi violència cal unes condicions molt específiques: asimetria clara de poder, control de l’escena i suport grupal. Els individus que aconsegueixen exercir violència efectiva no són necessàriament més agressius, sinó més habituats a gestionar la tensió que la violència genera. Aquest hàbit pot provenir d’entrenament formal (forces armades, arts marcials), però també de socialització en entorns on el conflicte físic és una possibilitat recurrent.

Aquest tipus de socialització ens l’explica Elijah Anderson a Code of the Street. Després d’estudiar el comportament a les barriades dels EEUU afirma l’existència d’un sistema normatiu informal desenvolupat en barris empobrits on la protecció institucional és insuficient. En aquests contextos, el respecte esdevé un bé escàs que no pot ser garantit per la llei, sinó que ha de ser construït i defensat activament.

El “codi del carrer” manté la violència com a possibilitat sempre present. La capacitat de demostrar que estàs disposat a la confrontació, amb la mirada, la postura, i les paraules, funciona com a mecanisme preventiu. La passivitat o la indecisió, en canvi, poden ser interpretades com a invitació a l’abús. D’aquesta manera, la violència adquireix un caràcter instrumental i comunicatiu: és un llenguatge que transmet límits. Anderson subratlla que aquesta socialització comença aviat. Els infants aprenen a llegir petites senyals corporals, a anticipar insults implícits i a reaccionar amb rapidesa. El resultat són adults amb unes capacitats, habilitats, hàbits i coneixement dels codis que els permeten gestionar la violència (alta competència conflictiva), encara que no necessàriament violents. El codi no és ètnic ni cultural en sentit fort; és contextual i estructural. Allà on l’Estat no protegeix, el carrer estableix les seves pròpies regles.

I queden resolts els misteris. Els homes alemanys no van actuar perquè no tenen competència conflictiva per haver crescut en una societat amb estat fort, policia eficient, espais urbans pacificats i una cultura que desaprova la baralla física i verbal, i recomana el diàleg i la mediació. I els joves turcs? Perquè no van formar part dels agressius? Perquè també han crescut en el mateix ambient pacífic que els alemanys de socarrel i han perdut la competència conflictiva que potser sí que tenien els seus avis quan van arribar a Alemanya.

I ara em toca reconèixer una mitja mentida. Sí que hi va haver autodefensa, sí que un alemany va defensar tres noies espantades empaitades per cinc agressors. Primer aquest home va pensar que era una colla d’amics amb problemes però la demanda d’ajuda el va treure de l’error. Els agressors es van enfadar. «Aquestes dones són nostres!» van dir i un va atacar l’home amb una ampolla de vi escumós. Ell es va defensar i els va deixar KO a tots. L’home era el guarda de seguretat d’un hotel i posseïa la «competència conflictiva» necessària. Com la tenia? Per entrenament en arts marcials i perquè és d’origen serbi, potser serbo-bosnià, un entorn que als anys vuitanta i noranta ensenyava la competència perduda pels europeus per dècades perdudes de pau.

Què cal fer?

Els fets de Colònia no mostren un xoc cultural, religiós o civilitzatori. I menys un xoc etern. És un xoc de socialitzacions de societats en transició. La societat europea s’ha pacificat amb la urbanització, els canvis educatius, el desenvolupament d’un estat fort, la variació de les costums i la supressió majoritària del servei militar obligatori. Això no ens fa els europeus moralment superiors ni inferiors. Ens fa vulnerables quan entrem en contacte amb homes provinents de societats que no han fet el mateix procés. El diferencial no és etern: les mateixes societats d’orígen segur que també estan en transició i un cop a Europa l’evolució no és que sigui possible, és que serà inevitabe, com veiem en el cas dels turcs alemanys.

Però és imprescindible reconeixer una realitat incòmoda: molts dels emigrants que necessitem i deixem entrar per la porta gran o per la porta falsa tenen una competència conflictiva superior a la nostra i pot crear problemes als quals no hi estem acostumats i per molt provisionals que siguin són problemes reals que causen tensió i dolor. I sinó els ho podem preguntar a les cinc-centes dones que van presentar denúncies per agressions sexuals. No podem mirar cap a una altra banda.

I a una realitat incòmoda se li correspon la pregunta incòmoda de què cal fer i ens surten vàries opcions possibles. Només apunto les possibilitats per tal de ser exhaustiu ja que reconec que no tinc cap solució: augmentar la presència polícial, millorar els recursos educatius als nou vinguts i limitar la immigració o almenys la que prové de paísos menys evolucionats.

La última opció és desenvolupar la competència conflictiva per part de l’actual població europea per tal que puguin fer de «contenció». I un medi possible és la instauració del servei militar obligatori. En els darrers temps, davant de l’amenaça creïble que EEUU deixarà de protegir-nos, davant la hipotètica amenaça d’una invasió russa, davant del real i autèntic increment de la inseguretat internacional, surten veus demanant l’augment de la despesa militar i tornar al servei militar obligatori.

Podrà ser útil per crear la competència conflictiva? Em temo que no. La propera entrada d’aquest blog parlaré del III batalló holandés que al juliol del 1995 a Srebrenica, durant la guerra a Bòsnia i del seu col·lapse moral i operatiu davant la violència real exercida pels milicians serbis. Serà un bon exemple per reflexionar sobre les possibilitats reals que té Europa per defensar-se.

Però encara queda la darrera opció… No fer res i deixar que tot flueixi. No és mala opció. I segur que cap partit perdrà vots amb ella.

24 de Març de 2026
VA CAURE, REALMENT, L’IMPERI ROMÀ D’OCCIDENT EL 476 dC? I PERQUÈ AIXÒ ÉS IMPORTANT PER LA GENERACIÓ MARC AURELI?

Les persones informades saben que la data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident és el 4 de setembre de l’any 476, quan Odoacre, un líder bàrbar, va deposar l’últim emperador, Ròmul Augústul, i va enviar les insígnies imperials a Constantinoble. A partir d’aquest moment qui governa el territori de l’Imperi Romà d’Occident són els diversos reis bàrbars que ocupen el territori.

Les persones una mica més ben informades saben que feia anys, o dècades, que els reis bàrbars ja governaven el territori pel dret de la força i que el títol de «federat» era un formalisme que no amagava la veritat de la impotència romana. També que la deposició no va canviar absolutament gens la situació dels romans sota domini bàrbar i també que Ròmul Augústul era un usurpador i que l’emperador legítim, Juli Nepot, ha estat oblidat ignominiosament per culpa del feliç atzar de dos noms gloriosos, el del fundador de Roma, Ròmul, i el del fundador de l’Imperi, Augústul. La ironia havia de ser immortalitzada per força.

Però el que poca gent sap és que després de la deposició van quedar reductes d’obediència romana i que la Caiguda autèntica de l’Imperi s’hauria de retardar fins a la data de la seva desaparició.

Són sis els reductes: Dalmàcia, el regne de Soissons, el regne mauro-romà, Bascònia, Gal·les i Bretanya.

Els dos primers tenen el seu origen últim en Aeci, el líder que va aconseguir capgirar el caos en el qual havia caigut l’Imperi Occidental. Aeci era un romà d’ascendència bàrbara i nascut a una de les províncies més remotes de l’Imperi, a la desembocadura del Danubi. Ell, com a cap militar de l’emperador Valentinià III, va recuperar la Gàl·lia, protegí Itàlia i organitzà la defensa contra Àtila a qui derrotà el 451. Aeci és un representant del patriotisme romà que havia caracteritzat els militars de les províncies frontereres des del segle III. Així com aquests soldats patriotes de la Pannònia i Mèsia van ocupar el poder durant cent anys a partir de l’emperador Claudi II (270) amb el lema exclusiu de “retornar l’Imperi a la seva prístina glòria” Aeci agrupà al seu voltant les restes dels homes que compartien aquest ideal i aconseguí un grup de subordinats eficaços i lleials que salvaren l’Imperi durant dècades: Majorià de Pannònia, Marcel·lí i Nepocià de Dalmàcia, Avit i Egidi de la Gàl·lia i Ricimer, fill de sueu i visigoda. Aeci hauria pogut consolidar la recuperació aconseguida, però Valentinià III en un atac de suprema incompetència l’any 454 el va assassinar. I, de manera sorprenent, per la seva pròpia mà.

Aquests reductes estan relacionats amb els bagaudes i amb les limitacions de la recuperació d’Aeci i Majorià. L’anomenada bagauda són unes rebel·lions populars que es produïren al nord d’Hispània i a nord-oest de la Gàl·lia coincidint amb moments de debilitació del poder central, primer al segle III i segon al segle V. No es sap exactament què eren els bagaudes, però es pot suposar que va ser una reacció de camperols i esclaus a la debilitat romana. O van aprofitar l’ocasió per alliberar-se de les injustícies o es van organitzar per defensar-se de les invasions bàrbares. Tothom reconeix que eren romans i potser per això l’Estat va reaccionar amb ràbia i van ser reprimides amb tots els medis disponibles, fins i tot amb tropes bàrbares. Una altra hipòtesi, que realment és complementària a les anteriors, proposa que va ser un intent dels vascons i armoricans de deixar el seu territori i ocupar d’altres més rics i fèrtils, com si fossin uns bàrbars més. Sigui com sigui van ser reprimides eficaçment pel poder romà, però, aquí estan les limitacions, la realitat és que van quedar independents de facto.

Els reductes de Gal·les i Mauritània estan relacionats, per la seva banda, amb l’abandonament dels seus territoris per part de l’exèrcit romà.

La Dalmàcia de Juli Nepot (480)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dalm%C3%A0cia_%28prov%C3%ADncia_romana%29

Marcel·lí i Nepocià no van acceptar la mort d’Aeci i van fer de la costa dàlmata, amb la seva capital Salona, actualment Split, un estat independent, però que acatava els emperadors que consideraven adequats. Així seguiren a Majorià i a Antemi però no a Avit. Majorià primer, i Marcel·lí després, van ser assassinats per Ricimer, l’antic amic i aliat, i el control de Dalmàcia passà a Nepocià i d’ell al seu fill Juli Nepot. Aquest va ser nomenat emperador d’Occident per l’emperador oriental Lleó I l’any 472, però no aconseguí impedir la usurpació del general Orestes a favor del seu fill Ròmul Augústul. Juli Nepot governà Dalmàcia com a emperador reconegut fins a la seva mort el 480, cosa que va permetre a Odoacre ocupar aquest reducte de l’Imperi Occidental.

El regne de Soissons (486)

https://es.wikipedia.org/wiki/Reino_de_Soissons

El fundador del “regne” de Soissons va ser Egidi, subordinat d’Aeci i després de Majorià que el nomenà governant de la Gàl·lia i quan aquest va ser assassinat no va acceptar l’emperador nomenat per Ricimer. Governà la seva regió des de la ciutat d’Augusta Suessionum (Soissons al nord-est de París) i va ser nomenat, sorprenentment, rei pels francs salis. Ràpidament, va quedar aïllat d’Itàlia i la frontera sud s’establí al Loira. Egidi morí assassinat el 464 i el succeí el seu fill Siagri, que no va reconèixer els següents emperadors però governà el seu reducte com província romana. Finalment, la pressió dels francs de Clodoveu va ser massa gran i després de la batalla de Soissons (480), Siagri va ser executat i el reducte absorbit.

El regne mauro-romà i els seus successors (690)

Els regnes berbers del nord d’Àfrica, corresponents al nord del Marroc i d’Algèria van ser annexats a l’Imperi l’any 40. En aquesta regió podem distingir, com en tantes altres, la costa, romanitzada, de la muntanya, el final de l’Atles, habitada per tribus nòmades berbers, que es van anar romanitzant, com tants altres pobles, a través del servei militar.

https://es.wikipedia.org/wiki/Reino_Mauro_Romano

Quan els vàndals van passar l’Estret el 429 i el 439 van ocupar Cartago els berbers van quedar aïllats de l’administració romana i van formar diversos regnes a les muntanyes que van lluitar amb els vàndals amb més o menys fortuna, recolzant de vegades els esforços bèl·lics dels romans, occidentals o orientals. A començaments del segle VI es consolidà el regne Mauro-romà de Masuna, que ocupà el que és ara el nord-oest d’Algèria, de la costa a les muntanyes i que va sobreviure, reduït, com reducte romà i cristià fins que les invasions musulmanes van eliminar-lo l’any 690.

Gal·les (1283)

https://es.wikipedia.org/wiki/Gales

El que ara anomenem Gal·les va ser conquerit per Roma entre els anys 48 i 79 dC. Va ser una zona poc urbanitzada en comparació amb la resta de Britània i explotada especialment pels seus metalls. Va ser abandonada per l’Estat romà quan Flavi Claudi Constantí o Constantí III va ser proclamat emperador per la seva tropa l’any 407 i es traslladà a la Gàl·lia per aturar els vàndals, alans i sueus que havien travessat el Rin congelat el 31 de desembre del 406. Aquest buit defensiu va ser aprofitat pels angles, els saxons, els irlandesos i els pictes per atacar l’illa. Britània va ser finalment ocupada entre el segle V i VI, però les diverses entitats polítiques que governaven Gal·les van resistir independents.

Els invasors germànics van haver d’esperar segles per conquerir-la. No va ser fins a l’any 1283 que el rei Eduard I d’Anglaterra va acabar amb la darrera resistència gal·lesa i, per tant, el darrer reducte romà de la Gran Bretanya.

Bascònia (1379)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Romanitzaci%C3%B3_a_Basc%C3%B2nia_i_Aquit%C3%A0nia

La zona anomenada Bascònia, que agafaria en l’antiguitat un territori més ample, però com a mínim l’actual Euskadi, Navarra i el departament francès dels Pirineus Atlàntics va ser ocupat per Roma durant la República entre els segles II i I aC. Després de la derrota de les rebel·lions bagaudes la Bascònia va romandre fora del regne visigot que es formà al segle V i dels estats musulmans posteriors al segle VIII. Es crea el ducat de Bascònia que oscil·la entre els visigots, els francs i els musulmans. Al nord dels Pirineus es va integrar al ducat d’Aquitània i el sud, poc a poc es van anar acostant al Regne de Castella fins que el darrer reducte, Biscaia, no s’hi integrà plenament el 1379, quedant així en mans dels descendents dels visigots l’últim reducte romà de la península Ibèrica.

Bretanya (1532)

https://es.wikipedia.org/wiki/Breta%C3%B1a

L’Armòrica va ser conquerida per Juli Cèsar l’any 56 aC després de la batalla naval de Mor-Bihan. Va experimentar la romanització típica amb la construcció de vies i ciutats i la integració de les elits en el sistema de govern romà. Al segle V va patir les invasions del 406, la rebel·lió dels bagaudes i la repressió romana posterior, però sobretot va rebre l’onada de refugiats britons de la Britània insular que fugien de les invasions dels angles i saxons, a partir de la qual l’Armòrica va ser anomenada Bretanya. Després de la caiguda del regne de Soissons Bretanya va quedar aïllada de Roma i mai va perdre la independència. A l’Edat Mitjana va esdevenir un regne unificat que basculava entre els intents anglesos i francesos de dominar la regió. No va ser fins al 1532, passada una llarga decadència interior, que va es va integrar a la corona francesa i, per tant, conquerida pels invasors francs l’últim reducte romà que quedava a Europa Occidental.

PER QUÈ VAN RESISTIR AQUESTS REDUCTES?

El lector haurà endevinat que la llista precedent té el mèrit de ser exhaustiva i el defecte de ser poc rigorosa. Els seus elements són massa diferents i la continuïtat entre Roma i les entitats posteriors etèria, gairebé homeopàtica. De fet, i sense dubte, a on va continuar l’esperit de Roma amb més força i amb gran continuïtat va ser als regnes germànics gràcies a l’aliança entre els nous dirigents, els terratinents romans i l’episcopat catòlic.

El títol real i autèntic de la llista hauria de ser “Reductes que van resistir (sense soldats professionals a sou de Roma) les invasions germàniques” i la pregunta que apareix immediatament és “Com ho van fer?” I la resposta és doble: Perquè eren tant o més salvatges que els bàrbars i perquè els seus territoris eren poc atractius per l’aïllament i l’orografia.

La costa dàlmata és gairebé una illa. Té al darrere una cadena muntanyosa que la separa de l’interior i la fa inconquerible per terra. A Dalmàcia les fronteres de l’imperi venecià i de l’Imperi turc, que és la de l’actual Croàcia tenen una permanència de segles que demostren la seva inexpugnabilitat, una mica com la frontera oest del Vietnam. Aquest fet i la presència d’un lideratge fort expliquen la seva independència de facto durant trenta anys.

El regne de Soissons es va mantenir gràcies als seus soldats, que no eren professionals. Egidi va ser rei dels francs salis durant temps i aquests serien el gruix del seu exèrcit. A més la població de la zona era apta pel combat. Una part del regne formava part de la zona interior del limes romà, habitada per petits propietaris rurals, descendents de legionaris llicenciats, sovint ells mateixos bàrbars, i de les seves esposes, també bàrbares. Igualment, la zona era un dels llocs a on els emperadors establien els «laeti» bàrbars que podien dedicar-se a l’agricultura a canvi de proporcionar reclutes a l’exèrcit. Pagesos, mig bàrbars i amb ascendents militars: els millors requisits per esdevenir soldat.

La resta de reductes eren zones aïllades econòmicament, socialment i de caràcter muntanyós. És a dir “reressagades” respecte del nivell de civilització de la resta de l’Imperi, més urbanitzat, integrat i sofisticat. Recordem la cita de Ward-Perkins de l’entrada anterior “quan va arribar el desastre i no quedaven soldats entrenats ni terrissaires experts als que acudir, el gruix de la població no tenia les habilitats i estructures necessàries per crear sistemes militars i econòmics alternatius. En circumstàncies així, realment va ser un avantatge anar una mica “reressagat”.¹

Els habitants de Gal·les, Bretanya, Bascònia i l’Atles berber no havien perdut les capacitats guerreres que la pau romana havia eliminat de la resta de població. I aquí ve la utilitat d’aquest ensenyament per La Generació Marc Aureli actual. Ara que es parla de remilitaritzar Europa per defensar-nos d’una suposada invasió putinista i ara que molts senten la necessitat d’armar-se per superar el col·lapse ens hem de preguntar qui lluitarà. Qui té la capacitat de suportar el rigor de la milícia? Qui té el valor d’arriscar la vida? Qui pot agredir i matar un ésser humà? A on viuen els “reressagats” de l’Europa actual?

L’emperador Majorià va recuperar la Gàl·lia i Hispània en la campanya del 458-60. Va usar trenta mil mercenaris bàrbars provinents del dissolt exèrcit hun d’Àtila, no va usar pagesos romans. En la seva campanya va viatjar per la Provença i la costa hispànica fins a l’actual Elx. Cap voluntari romà se li va afegir. Majorià va fer legal que els ciutadans portessin armes, renovant una llei del 448. No ens consta que se’n fes cap us fora de la defensa esporàdica d’alguna ciutat, com la del Clermont de Sidoni Apol·linar, que es defensà durant els anys 469-470² I és que quan una societat perd la capacitat combativa no es recupera amb facilitat.

La Generació Marc Aureli ha de valorar la seva pròpia capacitat, probablement nul·la i mirar pel seu entorn a on estan els “reressagats” de la nostra societat. Que se’ls miri bé i se’n faci amic o aliat perquè aquests “reressagats” seran els que la protegiran o l’esclavitzaran. O les dues coses.

1WARD-PERKINS, BRYAN. “The Fall of Rome and the End of Civilization” (2005). Hi ha traducció al castellà d’Espasa Calpe: “La caída de Roma y el fin de la civilización” (2007)

2Dit de pas: Clermont és capital de l’Auvèrnia, al Massís Central. Potser aquí prevalien les virtuts dels muntanyesos.

7 de Març de 2026