Marc Aureli va ser educat per governar un imperi pacífic, ric i amable però acaba gestionant malaltia, guerra i rebel·lió. Una generació Marc Aureli és tota aquella que és educada per la pau i la riquesa i es troba vivint en la violència i la pobresa.
Vivim en una societat rica, segura i pacífica. Si l’orador grec Arístides hagués ressuscitat i se li hagués donat l’oportunitat de fer un panegíric «A Occident» com va fer-ne un «A Roma» l’any 144 dC, hauria pogut parlar amb el mateix entusiasme d’una època i de l’altra. La riquesa d’Occident serà recordada per segles: poques hores de treball a la setmana, aigua corrent freda i calenta a totes les cases, vehicles que transporten béns i persones de manera ràpida i barata, accés ràpid a tots els productes que genera tota la Terra, diversions incomptables, sense fi i molt accessibles, i, finalment un Estat benèfic que ens proporciona protecció contra l’atur, la malaltia i la vellesa, i que ens garanteix una multitud de drets socials que no paren de créixer. El resultat és que gràcies a tot plegat, se’ns allarga la vida fins a un punt que comença a ser perfectament raonable acabar amb ella voluntàriament.
Aldous Huxley va titular la seva profètica obra «A Brave New World» basant-se en un fragment de l’obra de Shakespeare «La tempesta». La protagonista, Miranda, ha viscut en una illa sola només amb el seu pare i quan un dia veu uns nàufrags es meravella de la bellesa dels humans i del món «nou i esplèndid» que els ha creat. Aquesta és, precisament, la impressió que pot donar la població d’Occident als pobres habitants del Tercer Món: Som més alts que en el passat, amb la pell i la dentadura sana, en general prims i atractius. Som educats per dècades d’escolarització, oberts a les altres cultures, sensibles a les injustícies i les desigualtats, defensors dels drets i empàtics amb les emocions dels altres i tolerants amb totes les pràctiques sexuals, consentides i profilàctiques. Estem adaptats a una societat sofisticada que ens permet especialitzar-nos i usar d’una multitud d’especialistes per tot. La música, la gastronomia, l’esport i els viatges són la cirera d’aquest pastís de civilització. Som, en definitiva, uns éssers humans magníficament adaptats a la prosperitat: sofisticats, sensibles, especialitzats i envoltats d’una civilització eficient que ens permet dedicar-nos, ja era hora!, a ser nosaltres mateixos.
Però, ai! aquest món s’ha començat a acabar i estem a la Crisi d’Occident. Ja es comencen a posar dates de l’inici del començament, que si el 15 d’agost del 1971 i la fi de la conversió del dòlar en or, que si la Caiguda del Mur el 9 de novembre de 1989, que si la creació de lOMC l’1 de gener del 1995, o la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008.
Segons Peter Heather i John Rapley»1 el cimal d’Occident és el discurs de la Unió que Bill Clinton va fer el 19 de gener del 1999, a on va dir «Les possibilitats del nostre futur són il·limitades», sense saber que el seu optimisme tenia una visió irònica que només ara comencem a descobrir. I és que al segle XXI, prenent la data de la crisi del 2008 com a marcador simbòlic, els indicadors occidentals estan de baixa: alentiment de la productivitat, estancament dels salaris reals, limitació de l’accés a l’habitatge, degradació dels serveis públics i del manteniment de les infraestructures, augment de la pobresa, inquietud per l’emigració, aparició de la polarització política, dèficits estatals constants que generen un augment del deute públic, reducció de la qualitat de l’ensenyament i disminució de l’activitat sexual. L’optimisme s’ha acabat.
Són els joves els que han descobert abans la crisi. La pateixen a la seva pròpia vida. La seva excel·lent educació no els salva de la precarietat laboral, els sous baixos, la manca d’habitatge i veuen com els jubilats són salvats pels governs mentre ells pateixen els primers la degradació de les infraestructures i els serveis públics. El món ha canviat i el futur es mostra inestable, violent i pobre.
Aquests joves que comencen a plantejar-se si l’educació rebuda els servirà pel futur són la nova Generació Marc Aureli: gent educada per un món de pau i prosperitat que es troben que han de sobreviure entre la violència i la pobresa.
Els que ja han gastat el seu temps en una llicenciatura (o en dues!) i els màsters adjunts ja han perdut el seu temps. Estic pensant en el llicenciats en Belles Arts, Humanitats, Antropologia Social, Història de l’Art o Filosofia, completats potser amb màsters d’Antropologia Visual, Estudis de Gènere, Patrimoni Cultural Immaterial o Estètica de l’Art Contemporani. La llista no és exhaustiva, només una selecció d’estudis propis d’una societat rica i sofisticada que es pot permetre el luxe de formar gent en qualsevol àmbit de la vida cultural. Aquests estudis no són bons ni dolents, simplement responen a opcions molt minoritàries i, s’ha de dir, cares. Podem ser escollides per millorar nivell ja excel·lents de cultura, o per accedir a institucions molt selectes, com museus, fundacions culturals o departaments governamentals. No són bones ni dolentes només cal pensar si seran acceptables en un entorn de pobresa social creixent i reducció de despeses per part de l’Estat.
Acabarem amb una mica de demagògia: Serà suportable que, en un futur llunyà, l’Estat contracti llicenciats d’Antropologia Social amb un màster d’Estudis de Gènere mentre la seguretat ferroviària es redueix?
1«Why Empires Fall?» (2023) Edició en castellà: «¿Por qué caen los imperios? Roma, Estados Unidos y el futuro de Occidente» (2023)
En que s’assemblen les invasions bàrbares que van acabar amb l’Imperi Romà d’Occident i l’emigració que arriba a Occident? Literalment en res! Les primeres van ser irrupcions de masses d’homes armats (i les seves famílies) que van entrar per la força en un lloc el govern del qual s’hi va enfrontar per la força durant dècades fins que va ser derrotat, la segona és l’entrada pacífica, lenta però constant de treballadors, més o menys desitjats, per uns governs que controlen, més o menys, el fluxe.
I diran els lectors informats: «Però no han revisat els historiadors aquesta visió de les invasions bàrbares i no estava establert que van ser emigracions pacífiques i progressives?» La revisió s’ha produït i hi ha un debat entre les dues opcions. És un debat molt útil perquè segons la visió que es tingui de l’emigració actual es pot escollir un exemple històric adequat: si ets d’extrema dreta xenòfoba heteropatriarcal procombustibles fòssils optes per l’entrada violenta dels bàrbars i si ets d’una suau esquerra benintencionada i èmpatica partidària de la comprensió universal entre ètnies i races optes per l’opció «emigració dels pobles».
La confusió es produeix per no distingir les dues fases de l’emigració bàrbara a l’Imperi Romà:
Fase a: Durant els segles II, III i IV entrada de bàrbars constant, pacífica i pactada per resoldre problemes laborals diversos.
Fase b: Al segle V entrada violenta i no acceptada de grups d’homes armats (i les seves famílies) amb l’intenció de romandre a dins de l’Imperi.
Bàsicament ara ja està tot dit. Si vols alguns detalls més pots continuar.
Els «treballadors convidats» de l’Imperi (segles II, III i IV)
En la primera fase els bàrbars van entrar a l’Imperi de sis maneres:
1ª Assentament de grups sencers en un territori determinat normalment fronterer, amb els seus caps, a canvi de conrear la terra i proporcionar reclutes a l’exèrcit. Són els anomenats «laeti».
2ª Contractació de unitats tribals senceres per servir a l’exèrcit com «auxiliars», manats pels seus caps o per caps romans, que al final del seu servei podien rebre diversos premis, com diners per tornar a casa o terres per romandre a l’Imperi.
3ª Entrada d’esclaus provinents de la zona bàrbara. La majoria eren capturats i d’altres s’esclavitzaven voluntariament.
4ª Durant tot el segle IV fins i tot quan hi havia pau amb els bàrbars grups de joves passaven la frontera per saquejar i tornar a casa amb botí, experiència guerrera i prestigi. Gairebé sempre eren interceptats i derrotats, i els supervivents es distribuïen entre els «laeti» com a agricultors, entre l’exèrcit com soldats, o com esclaus. Ves per on! Segurament molts van pensar que es podrien haver estalviat la batalla.
5ª La infiltració de persones soles, petits grups que eren indetectables i que s’establien sense control a on puguessin.
6ª El matrimoni de dones bàrbares amb els soldats de la frontera (que eren, ells mateixos, d’origen bàrbar)
Aquest procés va començar molt d’hora. Els primers en assentar bàrbars van ser Agripa i Tiberi, generals i gendres d’August, que van situar ubis, sueus i sugambres a la riba oest del Rin. Posteriorment es va fer de manera esporàdica a l’època de Claudi i de Neró. No hi ha rastres durant els flavis i els antonins però Marc Aureli en va assentar molts a la Dàcia, Panònia, Mèsia i Germània. A partir de Dioclecià i durant tot el segle IV i V va ser una pràctica molt comuna i la llista de pobles és abundant: camaus, frisons, francs, francs salis, carps, bastarnes, sàrmates, visigots cristians, alamans, gots, tèfals, ostrogots, greutungs, alans, burgundis, escirs, rugis, fins i tot huns.
Les raons per aquests assentaments són molt clares: baixada de la natalitat, despoblament de territoris sobre tot els fronteres i dificultat per trobar reclutes per l’exèrcit. I s’assemblen força a les raons per les quals entren emigrants a Occident des del final de la Segona Guerra Mundial: baixada de la natalitat i disgust dels nadius per les feiens més difícils i desagradbles.
El resultat va ser impressionant. Es calcula que a mitjans del segle IV el 30% dels funcionaris eren d’origen bàrbar. Per l’exèrcit el percentatge és encara superior però difícil de calcular. M’atreveixo a suposar que si comptem els descendents dels bàrbars assentats des del segle II dC, és a dir més enllà de la 4ª generació, gairebé tots els membres de l’exèrcit ho eren. I aquests bàrbars es van integrar perfectament i van demostrar una lleitat absoluta a l’Estat Romà. Tenim dos exemples en Estilicó, un bàrbar de segona generació, que va arribar al cimal del poder romà com a tutor de l’emperador Honori durant la seva infància i Aeci, també d’origen bàrbar però anomenat «el darrer dels romans» per la seva eficàcia en la defensa de l’Imperi durant dues dècades.
A finals del segle IV dC l’Imperi estava madur per l’arribada d’un emperador d’origen bàrbar, sigui per matrimoni o cop d’estat, però s’hi van ficar pel mig les invasions del segle V.
Les invasions bàrbares (segle V)
Tot va començar l’any 376 quan l’emperador d’Orient va permetre que els gots tervingis, guerrers, vells, dones i nens, passessin el Danubi, entressin a l’Imperi i s’assentessin a Tràcia (ara és Bulgària.). Estaven cristianitzats i acostumats a la vida romana. Eren més «ferotges» que els romans però molt menys que els huns, que s’estaven acostant per l’estepa derrotant a tots els pobles que es trobaven. Com hem vist aquesta era una pràctica acostumada, encara que aquest cop la multitud fos molt més gran que en cap altre assentament pactat.
Però els gots tervingis es van sublevar i van començar a saquejar la zona (Tràcia), deixant un forat a les defenses del Danubi que van aprofitar altres pobles per entrar en massa. L’emperador Valent va reaccionar i l’any 378 els va atacar prop d’Adrianópolis. La derrota romana va ser absoluta, morint l’emperador a la batalla.
Si Valent hagués guanyat hauria aplicat el protocol habitual: assentaments agrícoles, reclutament i esclavatge. L’Imperi s’hauria fet més fort i hauriem esperat a la següent crisi, els huns probablement. Però la derrota ho va canviar absolutament tot: és ben bé un «cigne negre». Va morir dues terceres parts de l’exèrcit, un grup cohesionat de bàrbars es va instal·lar a l’interior de l’Imperi i no podia ser foragitat. L’exèrcit debilitat no va poder impedir que el 406 els alans, vàndals i sueus entressin per la Gàl·lia i la saquegessin.
A partir d’aquí comença un període confús en que els bàrbars saquegen, però també volen esdevenir ciutadans de l’Imperi i establir-se en algún lloc, en que els romans no saben si intentar exterminar-los o pactar amb ells, en que les aliances es fan i es trenquen i només s’alien per fer fora als huns o als bagaudes. Així, poc a poc, la base tributària romana es va perdent, l’exèrcit no es pot pagar, el domini bàrbar es fa estable, les elits provincials pacten els invasors i cap a la dècada dels setanta l’Imperi Occidental està repartit entre diversos pobles. Com sap tothom el 476 el rei dels ostrogots deposa l’emperador adol·lescent Ròmul Augustul (en realitat un usurpador) i envia les insignies imperials a l’emperador d’Orient.
Són inevitables les invasions?
La pràctica romana d’integració de bàrbars a l’interior de l’Imperi és molt semblant sobre tot per les raons. L’Imperi i Occident tenen problemes demogràfics i laborals que solucionen important treballadors estrangers. Aquests treballadors estrangers s’instal·len, arriben a ser molt nombrosos en diverses regions i en diverses professions. Tant a l’Imperi com a Occident l’emigració arriba a ser una qüestió en debat protagonitzat pels favorables a la integració i pels seus enemics, que es queixen de que ja no coneixen el seu país.
Com hem vist la pràctica romana dels segles II, III i IV és idèntica a l’Occidental desde la postguerra de la Segona Guerra Mundial però no les invasions. No hi ha invasions armades. Com a molt algunes irrupcions massives (Com la de Ceuta de l’agost) que només metafòricament pot ser qualificada de invasió.
Però podem pensar que «encara» no s’han produït? Si i no. Les invasions bàrbares del segle V no eren inevitables, com no era inevitable la derrota d’Adrianópolis. El que era inevitable era l’intent constant i creixent dels pobles de la frontera per introduir-se a l’Imperi. La seva població creixia, es civilitzaven i eren menys bàrbars, cada cop coneixien millor la vida romana i cada cop la desitjaven més. I la pressió de les estepes augmentava. Una continuació de les pràctiques migratòries sí que era inevitable amb l’augment consegüent de la població d’origen estranger a l’interior de l’Imperi. Com ho seria l’arribada cada cop més nombrosa i qualificada de bàrbars integrats al cimal del govern. Després d’Estilicó i Aeci era molt possible que un emperador fos d’origen germànic.
Una invasió armada de «bàrbars» desde les fronteres de la Unió Europea amb el passeig de grups de població que saquegin l’interior és una idea absurba. El món està més ple i més solidificat per permetre aquest supòsit. Però no és una idea absurda l’entrada constant i creixent de població estrangera, la seva presència majoritària en certs espais i professions, la seva arribada a llocs de govern i l’estrangerització de l’UE. Tot és qüestió de temps. No dic si és bo o dolent però realment la situació actual s’assembla molt a la del passat romà.
En aquesta imatge Ecdici Avit,trenca el setge que els visigots feien a la ciutat d’Arvernis (Clermont-Ferrand) l’any 471. És fill de l’emperador Avit i cunyat del bisbe Sidoni Apol·linar, que el beneix des de les muralles. És un dels primers romans que coneixem que va recuperar la “competència conflictiva”.
En les entrades anteriors la línia argumental va ser la següent:
– És inútil i perillós aprendre a usar una arma si no es té la mentalitat adequada. En una societat desmilitaritzada es perd la capacitat i alhora l’Estat lluita aferrissadament per mantenir el monopoli de la violència.
– A l’Imperi romà qui va resistir als invasors sense l’ajuda de l’exèrcit professional van ser els habitants de regions poc romanitzades que no havien perdut del tot la capacitat.
– El cas de Colònia mostra com els individus socialitzats en entorns on la coerció interpersonal, la protecció del grup i el conflicte físic són més presents poden disposar de repertoris de conducta que una població extremadament pacificada ha deixat d’exercitar i els conflictes que poden aparèixer quan coexisteixen els dos grups. Al repertori l’anomenem «competència conflictiva».
– El cas del Batalló Holandès a Srebrenica mostra el drama d’enfrontar dues «competències conflictives» desiguals i com l’entrenament militar no la proporciona sinó que la necessita.
– En aquesta última entrada l’exemple romà ens mostrarà les condicions necessàries perquè una societat desmilitaritzada recuperi la «competència conflictiva».
L’any 507 els visigots d’Alaric II i els francs de Clodoveu es van enfrontar a la ciutat de Vouillé. Clodoveu acabava de consolidar el seu poder entre els francs i després d’anys d’enfrontaments va reunir un exèrcit per expulsar els visigots de la Gàl·lia: va cridar els armoricans (habitants de la Bretanya), els burgundis, els seus francs i va reunir entre 10.000 i 15.000 amb l’estructura que es farà habitual en el futur: Infanteria, cavalleria pesada d’aristòcrates i arquers. Per la seva banda Alaric II controlava el sud de França i Hispània i va reunir el seu propi exèrcit, compost de visigots, sàrmates, alans i gal·loromans. En total un 15.000 amb molta cavalleria.
Mapa de la situació de la Gàl·lia durant la guerra entre Clodoveu i Alaric II. Mapa: Romain0. Wikimedia commons. Domini públic.
Als dos bàndols hi havia nobles gal·loromans amb la seva gent, reclutada entre els colons de les seves terres, com també milícies de les ciutats manades per les seves autoritats. Destaca el nom d’Apol·linar, acompanyat de «senadors» i milicians de la ciutat d’Arvernis (ara Clermont-Ferrand). Era el «comes» d’Alvèrnia nomenat per Alaric II. Diu Gregori de Tours: «Es va veure marxar contra els francs, amb una valentia sorprenent, 10.000 ciutadans de la ciutat d’Avernis tenint com a cap el fill del cèlebre Sidoni Apol·linar. El nou conqueridor, Clodoveu, no va poder guanyar fins que no quedà cap alvernès per disputar-li la victòria.(…) Allà va caure una gran multitud d’alverns que havien vingut amb Apol·linar i, també els principals d’entre els senadors» Ens trobem, doncs, amb el primer moment clar de recuperació de la capacitat combativa per part dels romans després de segles de desmilitarització.
Des del punt de vista de la militarització de la societat Roma passa diverses èpoques.
– República: L’exèrcit el formen tots els ciutadans amb propietats agrícoles. Cada soldat es paga l’equipament. La direcció l’assumeix l’aristocràcia hereditària terratinent, que també controla el poder polític. És un alt nivell de militarització encara que menor que la típica dels pobles bàrbars i en la que tots els homes lliures són guerrers, tots els nobles són dirigents militars per raó de naixement i no hi ha distinció entre autoritat militar i civil.
– Final de la República: El model anterior entra en crisi i per les reformes de Gai Mai entra a l’exèrcit la «plebs», ciutadans sense propietats. L’Estat paga el sou i l’equipament. Per part del comandament alguns líders no provenen de l’aristocràcia hereditària (com Mari o Pompeu)
– Imperi. Principat. L’exèrcit és totalment professional. Es recluta exclusivament al medi rural de les províncies, especialment a les frontereres. El comandament el manté la classe terratinent que participa en l’administració a través del Senat controlat per l’emperador, com Trajà.
– Imperi. Dominat. El model anterior entra en crisi al segle III. La classe senatorial es desvincula progressivament del comandament i finalment és expulsada per alts oficials de l’exèrcit, d’origen humil, que han fet carrera militar, provenen de les províncies frontereres de Mèsia i Pannònia i que també són emperadors. L’exèrcit és totalment professional però cada cop més barbaritzat.
Així tenim dos extrems. A la República els ciutadans són soldats. És el moment de màxima militarització social i al segle IV la població romana, rics i pobres, es desvinculen totalment de l’exèrcit, que es recluta a les províncies frontereres, amb població d’origen bàrbar i està comandat per personal exclusivament militar.
Quan comença el període de les invasions del segle V, amb l’entrada massiva de bàrbars el 376 al Danubi no s’espera que la població participi de la defensa i no ho fan. Ens trobem casos d’organització, però normalment es refereix a esclaus armats pels seus amos i, per tant, bàrbars capturats en una batalla, descendents de bàrbars establerts o habitants de regions poc romanitzades, com Bascònia o Bretanya. Però no és fins a finals del segle V a l’Alvèrnia que no es mostra una recuperació de la capacitat militar d’una població desmilitaritzada.
Apol·linar és un home que va néixer en un moment de transició: quan l’Alvèrnia era romana, però quan els invasors bàrbars (visigots, francs, burgundis, ostrogots) havien superat la fase del saqueig i estaven creant estructures estables de poder amb l’ajuda dels nobles gal·loromans. Apol·linar va néixer cap al 450, quan hi havia esperances clares de reconquesta de la Gàl·lia per part de l’Imperi, i va morir el 515 quan el regne dels francs estava absolutament consolidat. És potser el primer medieval de la seva zona.
La família d’Apol·linar van ser protagonista principal de l’agonia de l’Imperi d’Occident i testimoni de la remilitarització de la societat romana i del pacte amb els invasors Formava part de l’espessa xarxa de riquíssimes famílies latifundistes de la Gàl·lia que va participar del govern imperial a finals del segle IV i al V. Els seus membres eren rics, sofisticats i cultes. La majoria cristians catòlics, alguns encara pagans.
El seu avi matern va ser Eparqui Avit (finals del IV-ca. 457), també de la ciutat d’Avernis. Va fer carrera militar amb Aeci durant vint anys, va fer-se amic del rei visigot Teodoric i artífex de la seva participació en l’aliança que derrotà Àtila als Camps Catalàunics (451) Va ser nomenat emperador el 455, però el deposaren el 456 per ser massa favorable als visigots i el substituí Majorià.
Mapa de la situació de la Gàl·lia durant el setge d’Arvernis (Clermont) per part dels visigots. Mapa: Romain0. Wikimedia commons. Domini públic.
La remilitarització continuà amb el seu fill Ecdici Avit (420-després del 475) que va tenir alts càrrecs amb els emperadors Antemi i Juli Nepot. Segurament va aconseguir experiència militar amb el seu pare perquè va protagonitzar una heroïcitat memorable l’any 471. Aquell any el marit de la seva germana, Sidoni Apol·linar, ric latifundista i famós poeta, aleshores bisbe d’Avernis, li va demanar ajuda perquè el rei visigot Euric assetjava la ciutat. El mateix Sidoni ho explica així en una carta que li envià posteriorment:
Els ciutadans mai oblidaran com persones de totes les edats, nivells i sexes t’observaven des de les muralles mig derruïdes mentre cavalcaves per la plana amb només divuit genets i travessaves per milers de gots a plena llum del dia i en camp obert; una heroïcitat que la posteritat creurà amb dificultat (…) Vas abatre els seus millors combatents -homes el valor dels quals, i no la covardia, havia situat a la rereguarda- i, sense perdre cap dels teus companys, vas dominar per complet aquella vasta plana: un camp a on la batalla t’oferia menys aliats que convidats a un sopar. Després de tornar tranquil·lament a la ciutat, l’allau de cerimònies, aplaudiments, llàgrimes i alegria que et van rebre és més fàcil d’imaginar que de descriure. (Sidoni Apol·linar, carta 3003. A «romanletters.org)
Una generació més tard, el 515, la ciutat tenia deu mil soldats d’infanteria entrenats i preparats per fer un bon paper a la batalla de Vouillé i una certa quantitat de membres de la classe alta (els «senadors» de Gregori de Tours) disposats a morir amb ells. Pel que sembla l’exemple d’Ecdici va ser fèrtil, especialment en el seu nebot Apol·linar, que era un adolescent quan es produí l’entrada heroica del seu oncle i que comandaria després l’exèrcit arvernès d’Alaric II. Apol·linar va ser membre de la Generació Marc Aureli del seu temps. El seu pare l’envià a Lió per estudiar i esdevenir un membre de la classe terratinent que, malgrat els bàrbars, encara existia a la Gàl·lia i que es caracteritzava per la seva sofisticació cultural. Sabem per cartes del seu pare que no li interessava la literatura i sí la caça. Potser, d’alguna manera, ja intuïa el que era necessari en aquells temps i que el dugué a ser el segon «comes» d’Alvèrnia a les ordres del rei visigot. Sense saber-ho estava entrant en l’Edat Mitjana.
I a la batalla de Vouillé es completa la remilitarització de l’Alvèrnia. El que la va iniciar va ser Eparqui Avit, que recuperà l’antiga figura del ric terratinent que tant té funcions administratives o diplomàtiques com militars, com els senadors dels segles I i II dC. El seu fill Ecdici fa un pas més enllà i lluita a les files de l’exèrcit, com els membres de l’aristocràcia fins al segle I aC. Alhora, juntament amb Sidoni Apol·linar, organitza les milícies per defensar la ciutat i finalment Apol·linar mostra una societat prou militaritzada per poder reclutar a deu mil homes, i uns centenars de «senadors» fent d’oficials.
La societat romana estava desmilitaritzada a finals del segle IV. Els militars eren una casta al marge que es reclutava a les fronteres i tenia poc a veure amb la societat civil. Però les invasions bàrbares del segle IV i V van canviar la situació: per un cantó l’exèrcit es va barbaritzar més i per l’altre les dificultats de l’Estat per defensar la població van obligar aquí i allà a alguns membres de la societat civil a participar de la defensa. Així veiem diversos rics terratinents organitzant els seus colons i esclaus per participar en les lluites, com va fer Sinesi de Cirene, a les ciutats mobilitzant milícies per defensar les muralles, com Arvenis, algunes regions poc romanitzades resistir els invasors, com la Bretanya. La remilitarització no va ser un fenomen general. Al Nòric, per exemple, quan l’exèrcit professional va deixar de cobrar el sou es dissolgué i les ciutats contractaren bandes de bàrbars. Tampoc va ser ràpid: entre la carrera militar i l’entrada èpica dels dinou genets passen trenta anys, i entre aquesta i la batalla de Vouillé trenta més.
Però amb l’exemple romà veiem quin és el «motor» de la remilitarització: simplement la incapacitat de l’Estat. En el moment que l’Estat no pot garantir la seguretat dels seus ciutadans, quan el monopoli de la violència és inútil i l’especialització perjudicial, apareixen aquí i allà membres de l’elit que assumeixen les funcions abandonades. I a poc a poc la societat aprèn amb l’experiència un altre cop la «competència conflictiva» perduda. En el cas romà va ajudar l’exemple: de cop els romans es trobaren submergits en un mar de bandes i exèrcits d’homes preparats per la guerra des de la infància, amb pràctica i valors bèl·lics, salvatges i brutals. Van tenir de qui copiar i a qui imitar. I malgrat tot van tardar generacions. Veurem què passa amb Europa.
