Categoria: Uncategorized

Què ensenya Srebrenica 1995 a La Generació Marc Aureli?
La sèrie d’entrades dedicades a l’exercici de la violència per part dels europeus moderns va començar amb «La Generació Marc Aureli ha de comprar-se una AK-47?», i va seguir amb «Va caure realment, l’Imperi Romà d’Occident el 476 dC i perquè això és important per la Generació Marc Aureli?» i amb «Colònia 31 de desembre del 2015»

El que s’argumenta és que la capacitat per exercir la violència d’una societat es perd amb la pau, la tranquil·litat i el bon govern. Quan una societat està protegida per l’aparell de l’Estat, l’Imperi de la llei, o per unes bones muralles (Com diria David Frye a «Walls. A History of Civilization in Blood and Brick») els seus habitants, especialment els homes, es pacifiquen i acaben sent incapaços d’exercir la violència, fins i tot per defensar-se. Als romans els va passar: confiats en el «limes» i en exèrcits professionals plens d’emigrants germànics van ser incapaços de reaccionar al segle V dC. De fet els únics que van poder defensar-se van ser els habitants de les regions més «endarrerides», com Vascònia, Bretanya, Gal·les i l’Atles bereber. A la darrera entrada mostro aquesta incapacitat en els disturbis del Cap d’Any del 2015 a la ciutat de Colònia a on es va mostrar la diferent «competència conflictiva» entre persones d’origen molt diferents: els joves europeus civilitzats i sofisticats van ser incapaços de reaccionar davant de comportaments violents.

La «competència conflictiva»

El concepte «competència conflictiva» fa referència a un conjunt de capacitats que permeten detectar i identificar comportaments agressius i abusius, i contenir-los de manera proporcionada. No és només la capacitat de insultar, amenaçar, colpejar, ferir o matar, sinó la capacitat de impedir que passi: quan es coneixen els codis i es respon l’escalada pot aturar-se: tant per humiliar-se, fugir, o derrotar l’adversari. Aquesta «competència conflictiva» s’apren al carrer, a l’interior dels grups d’homes, a les societats en les que l’Estat no funciona i és inevitable l’autodefensa. Els joves europeus, en general, no la tenen i els joves emigrants sí que la tenen. Els avis dels joves europeus probablement la tenien i els nets dels joves emigrants l’hauran perduda. Tenir-la o no tenir-la no és un tema moral, ni racial, sinó que ens informa de l’entorn a on s’ha crescut.

La pregunta que em plantejo a la present entrada és si el servei militar obligatori podria donar als joves europeus la «competència conflictiva» que la pau de generacions els ha fet perdre. Per esbrinar-ho estudiarem un episodi dolorós que es produí a l’any 1995, a la ciutat de Srebrenica, durant les guerres Iugoslaves.

Les guerres iugoslaves: neteja ètnica a Europa.

Els horrors que es van produir durant les guerres iugoslaves (1991-2001) poden ensenyar molt a la Generació Marc Aureli: com el nacionalisme i la religió poden esdevenir letals en poc temps, com els veïns es poden entrematar rabiosament malgrat haver conviscut dècades en pau, com la por i l’odi al diferent esdevenen motivacions assassines i com la Unió Europea, l’ONU i l’OTAN poden caure en la incompetència i la irrellevància més absoluta.

La desintegració de Iugoslàvia va començar el 1991, després d’una dècada de crisi econòmica, rivalitats nacionals i afebliment del poder federal. Les independències d’Eslovènia i Croàcia provocaren les primeres guerres; el 1992, el conflicte s’estengué a Bòsnia i Hercegovina, una república habitada per bosníacs musulmans, serbis ortodoxos i croats catòlics. Sembla que el motor del conflicte era la por dels serbis a quedar en minoria. Sigui perquè «realment» la por a ser exterminats estés justificada, sigui perquè la paranoia responia a la seva pròpia agressivitat el cas és que les diverses guerres (menys la d’Eslovènia a on no hi havia serbis) va ser un conjunt de neteges ètniques per tal d’aconseguir espais homogenis segurs.

Srebrenica

A l’est de Bòsnia, i per tant amb frontera amb Sèrbia, els serbis van intentar crear una franja homogènia ètnicament a base d’assassinats, violacions i expulsions. Srebrenica era un poble de majoria musulmana i el 1992 els musulmans bosnis van expulsar els serbis creant-se així l’enclavament. Milers de refugiats hi arribaren i la població es multiplicà mentre escassejaven els aliments, els medicaments i les armes. Després de mesos de combats i bombardeigs, l’ONU declarà Srebrenica «zona segura» l’abril de 1993 i hi desplegà cascos blaus, primer canadencs i després neerlandesos. Aquesta presència no impedí els combats ja que els soldats de la divisió 28 de l’exèrcit bosni van continuar atacant els voltants de l’enclavament, provocant bombardejos i atacs dels serbis. Va ser un període confús pels occidentals que seguíem els fets a través dels diaris: no sabíem qui eren els bons!

Imatge extreta de wikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Matan%C3%A7a_de_Srebrenica

11 de juliol: els serbis entren a la ciutat

Finalment els serbis manats per Ratko Mladic van decidir acabar amb l’enclavament i reorganitzar les forces per defensar d’un atac a l’oest per part dels croats (que es produí). Va començar el 6 de juliol i els serbis van avançar lentament. Karremans, el comandant neerlandés de les forces de pau, va demanar contínuament atacs aeris per aturar-los però li van ser negades. El dia 11 els serbis entraren a Srebrenica, i es produí un doble moviment: els soldats bosnis es dispersaren per les muntanyes i la població civil, amb soldats barrejats, es dirigiren a Potocari, a on estava el campament dels holandesos per demanar protecció. Karremans s’entrevistà a l’Hotel Fontana amb Ratko Mladic per gestionar l’evaquació del Batalló Holandés i la protecció dels civils.

12 de juliol: la columna de la mort

Durant la nit de l’11 al 12 els homes bosnis i els soldats fugitius es van agrupar i van decidir dirigir-se al nord fins a l’enclavament bosni més proper, Tuzla. Van formar una columna de deu mil homes però només 2800 van arribar a la ciutat. La resta van morir en els dies següents a mans dels serbis que els atacaven des dels laterals. Van ser bombardejats i emboscats. La columna es fragmentà. Alguns resistiren i d’altres es van rendir. Molts foren matats in situ, la resta afusellats més lluny. Va ser com llops atacant una manada.

Imatge de wikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Matan%C3%A7a_de_Srebrenica

12-15 de juliol: Potocari

Ja el dia 11 una multitud de dones, nens, vells i alguns homes van demanar ser acollits a la base del Batalló Holandés. Eren entre 20.000 i 30.000. Uns milers van entrar però la resta van quedar fora. El dia 12 van aparèixer Mladic a la base, amb soldats serbis i uns autocars per evaquar la gent. Va donar ordres per pujar les dones, els nens i els vells als autocars. Als homes els portaven a llocs diferents. A fora, a la vista dels holandesos, soldats serbis identificaven i detenien homes. Alguns els van matar allà mateix, d’altres se’ls emportaren i afusellaren fora de la vista.

Durant dies van sortir autorcars en direcció cap a enclavaments bosnis. Tots eren registrats per trobar-hi homes amagats que després eren assassinats.

El trauma de la incompetència del Batalló Holandés

La incapacitat holandesa en la defensa dels bosnis de Srebrenica ha estat un trauma nacional al país. S’han escrit llibres, articles i s’ha debatut per totes bandes. El NIOD (Institut Neerlandès d’estudis de la Guerra, l’Holocaust i els Genocidis) va confeccionar un complert informe a on es veu l’abast de la inoperància del dispositiut de l’ONU.

I els fets han tingut conseqüències polítiques (un govern holandés va dimitir el 2002) i també penals. A Potocari van morir 350 homes que haurien pogut ser defensats pels soldats holandesos i que van ser expulsats del recinte. Per aquesta raó l’any 2013 un tribunal holandés va declarar que l’Estat holandés era responsable per aquestes morts (Concretament pel 10%. El tribunal va pensar que no haurien pogut fer més) I l’Estat holandés també va ser declarat responsable per la mort d’un traductor i d’un electricista que van ser expulsats de la base.

Bàsicament hi ha un consens en acusar de incompetència a tota la cadena de comandament de l’ONU en aquest afer. S’acusa a l’ONU de no plantejar bé l’operació, de desarmar la força bòsnia quan es van convertir Srebrenica en «zona segura», de no permetre els bombardejos a les forces atacants, de preocupar-se més de la seguretat dels holandesos que dels refugiats, d’estar de vacances quan passaven les coses, de no permetre que es reamessin, de no permetre als soldats del Batalló defensar els refugiats, i per tant, de crear un estat d’ànim en els soldats holandesos que els va impedir, defensar-se de les humiliacions que van rebre per part dels serbis i, pitjor, protegir unes persones que sabien que anaven a morir.

La reunió a l’hotel Fontana

La nit de l’11 el comandant del Batalló Holandés, Thomas Karremans, es va reunir amb Mladic a l’Hotel Fontana. La reunió va ser filmada i és disponible a Youtube. És un exemple corprenedor de «incapacitat conflictiva». Mladic va dominar la conversa: va llençar acusacions contra Karremans i les forces de l’ONU, va defensar enèrgicament la seva posició, va amenaçar veladament, va humiliar, va ser condescendent, i ho va fer sense cridar, només amb la força de la seva agressivitat. En canvi Karremans sembla un home derrotat, a punt de plorar o de posar-se a dormir, va disculpar-se vàries vegades, va demanar favors i va reconèixer que l’enclavament estava perdut i que no podien fer res. Fins i tot, mostrant la inadeqüació de la seva ment, es va atrevir a fer una broma: «no dispareu al pianista» que era ell mateix. Ni Mladic ni el traductor van entendre la broma i els va quedar clara la irrellevància del personatge. Així que la reunió es va acabar amb l’acord que els holandesos no atacarien els serbis i que la població civil seria evacuada. Podria haver fet un farol. Podria haver amenaçat amb fortificar-se al Potocari i disparar si veia un soldat serbi treure el cap. Podria haver amenaçat amb la fúria de la comunitat internacional. Podria… Podria…

El video s’ha de veure¹. Karremans no era (és) mala persona. Sembla que era un oficial respectuós i atent a les necessitats de la tropa però no era el comandant adequat per la situació. Ha escrit un llibre treient-se les culpes de sobre. Probablement no li falta raó i tot va ser culpa d’un comandament superior incompetent i d’una missió «impossible». El que queda clar és que va ser víctima del diferencial conflictiu: no podia competir amb Mladic. Només comparant les cares de tots dos es veu la cosa clara.

L’actuació individual dels soldats holandesos

La cadena de incompetència conflictiva de dalt abaix està a punt d’acabar. Arribem a la tropa. I ens trobem que els holandesos van permetre el robatori d’equip per part dels serbis, es van deixar prendre les armes i els uniformes que duien a sobre fins al punt que alguns soldats van quedar en purs calçotets. Podrien haver-se resistit, dir «no», disparar a l’aire, donar un cop de puny, podrien haver fugit.

Però no ho van fer i aquesta inacció els va preparar mentalment per veure coses pitjors, que estic segur encara provoquen malsons als protagonistes. A partir del dia 12 van veure soldats i milicians serbis matant gent a fora de la seva base, van veure violacions de dones, i no van fer res per impedir aquests fets. Al contrari van expulsar homes del recinte de seguretat sabent que moririen. En aquest moment els holandesos estaven en absolut shock. Ja eren incapaços de reaccionar i és que quan s’accepten humiliacions o agressions petites i no s’hi respon de la manera proporcionada, les persones redueixen la seva capacitat de respondre a les humiliacions o agressions més importants.

La responsabilitat de la manca de reacció ha d’anar d’amunt avall i si haguessin estat aleccionats i dirigits adequadament el seu comportament hauria estat diferent però tot i reconeixent la responsabilitat superior cal reconéixer que si els soldats holandesos van suportar el que van suportar va ser per la seva nul·la «competència conflictiva» (que ja portaven apresa de casa).

“Quod natura non dat, Salmantica non praestat”

El que va passar a Srebrenica s’explica per la incapacitat profunda de tots els implicats per enfrontar-se a un enemic realment decidit a exercir la violència. Els serbis bosnis tenien un objectiu clar, desfer-se dels no serbis, basant-se en la por de que si no ho feien ells primer els ho farien a ells després. Falsa o certa aquesta por era una motivació suficient per fer el que van fer. En canvi els objectius de l’ONU de «mantenir la pau» no estaven tant clars.

Una altra diferència és que uns estaven decidits a morir i a matar i a l’ONU li costava fer matar i ni parlar-ne de enviar gent a morir. Però la principal diferència és psicològica: serbis i bosnians tenien una «competència conflictiva» adequada i els occidentals no en tenien, com es va veure en un conjunt de interaccions directees que es van realitzar. Cara a cara els holandesos s’arronsaven davant dels serbis i aquesta era una actitud profunda, apresa a casa.

I l’entrenament militar? Que no prepara els soldats per coses com aquesta? Doncs es veu que no. Pel que sembla si no venen educats de casa, o més ben dit, del carrer, la preparació que dona l’exèrcit no substitueix les carències en «competència conflictiva». I és que “Quod natura non dat, Salmantica non praestat”². Per aquesta raó el futur servei militar no solucionarà la incapacitat actual dels europeus per lluitar. Per començar la resistència al servei militar serà numantina i s’acabarà amb una obligatorietat amb tantes exempcions que s’assemblarà sospitosament a l’actual exèrcit obligatori. Exèrcit en el qual s’allistaran emigrants o fills d’emigrants: és a dir joves que encara mantinguin el diferencial de “competència conflictiva”. Totes les societats acaben reclutant mercenaris un cop arriben a nivells alts de comoditat i sofisticació. Al segle III aC Roma era capaç d’aixecar exèrcits de centenars de milers de soldats només amb ciutadans, a partir del segle III dC s’omplien amb bàrbars (de primera, segona, tercera o quarta generació). No sé perquè a Europa serem diferents.

I la “competència conflictiva” es pot recuperar? Difícilment. Els grups que la perden són derrocats, derrotats, expulsats, anorreats, marginats o suprimits per grups que sí que en tenen. Però si es dona prou temps sí que es pot recuperar. A l’Europa Occidental del segle VI dC n’hi ha exemples. Però aquest és un tema per una propera entrada…
1. Karremans i Mladic a l’Hotel Fontana ↩︎
2. “El que la natura no dona, la Universitat de Salamanca no ho proporciona.” ↩︎
21 de Juliol de 2026
ALCIBÍADES I TRUMP, VIDES PARAL·LES?

Són vides paral·leles les d’Alcibíades i Donald Trump? Alcibíades va ser un dels líders decisius dels finals de l’hegemonia atenesa al segle V aC i va ser famós per la seva impulsivitat, vanitat, ostentació, ambició i vida sexual desordenada. Va maltractar públicament a la seva esposa, se’l va acusar d’haver comès diversos sacrilegis durant borratxeres amb els seus amics i traí tots els que el van recolzar, Atenes, Esparta i els perses. Donald Trump és conegut pels seus fracassos econòmics, les seves dones de bandera, la magnitud de les manipulacions financeres i, actualment, està sota la sospita raonable d’haver abusat de menors. Demostra una vanitat i supèrbia extraordinàries. I si bé no ha traït el seu país ha decebut plenament el seu electorat (això escrit a l’hora de la segona guerra de l’Iran, segona per ara). Vides paral·leles!

Com en tota comparació que es faci cal dir «mutatis mutandis»: Alcibíades va ser conegut per un atractiu físic que va mantenir fins a la maduresa i si bé Trump de jove no era desagradable en el seu estil dropo WASP de secundària, no ha envellit bé; Alcibíades va demostrar valentia física i va participar en diverses batalles, en primera línia. En canvi, Trump va demanar pròrrogues i exempcions durant nou anys per salvar-se d’anar al Vietnam. I finalment Alcibíades va tenir amants masculins de prestigi, entre ells el filòsof Sòcrates, cosa que a Trump no se li coneix, com podria ben bé haver passat, amb Noam Chomsky o Herbert Marcuse (O Mark Horkheimer!!) per exemple. Totes aquestes diferències beneficien Alcibíades. L’única que el perjudica és que per una juguesca entre amigots va donar un cop de puny el seu futur sogre, cosa que no consta que Trump hagi fet amb cap dels pares de les seves tres dones consecutives.

Els paral·lelismes entre els dos líders no s’acaben amb la seva vida sinó que continua amb el moment històric de les societats en què van viure. Atenes i EEUU comparteixen decadència després d’haver estat imperis.

Atenes al segle V aC i EEUU al segle XX són societats que van assolir un nivell de prosperitat, sofisticació i seguretat sense precedents. Atenes després de derrotar els perses a les guerres mèdiques; EEUU després de derrotar els alemanys i els japonesos1. En ambdós casos hi ha una expansió econòmica, una hegemonia cultural i una confiança absoluta en el mateix sistema. Atenes es converteix en una societat imperial, urbana, comercial, refinada. EEUU també. Atenes crea i domina la Lliga de Delos: una aliança defensiva de les polis de l’Egeu que acaba com a instrument imperial de domini econòmic i polític; EEUU domina el sistema global sorgit de Bretton Woods i crea l’aliança defensiva de l’OTAN (que acaba com a instrument imperial de domini econòmic i polític?) Atenes exporta béns manufacturats, cultura i política; EEUU exporta indústria, valors, institucions i capital. I en tots dos casos, aquest domini transforma la perifèria i, alhora, debilita el centre.

Però després del domini ve la crisi i la decadència. A finals del segle V aC Atenes ja no és la ciutat austera de Pèricles. És una societat saturada de riquesa, espectacle i confiança. Dominen amb duresa el seu imperi i provoquen la por dels eterns rivals, els espartans. De la desconfiança es va passar a l’estat de guerra, que durà trenta anys i que acabà amb l’enfonsament total del poder atenès. És en aquest context que apareix Alcibíades. El tirà Pisístrat i el demòcrata Clístenes van ser els líders de l’ascens d’Atenes, Pèricles el líder de la seva esplendor i Alcibíades el de la decadència.

Alcibíades formava part de l’elit atenesa. Era un membre de la família dels alcmeònides, cosí de Pèricles i molt ric. Físicament molt atractiu, d’oratòria perfecta, carismàtic i sense escrúpols. Era capaç de defensar qualsevol posició si això li donava poder. Dominava l’art de convèncer, el d’agradar i el de distreure: va convèncer un amant seu d’arruïnar-se per molestar uns enemics seus; va agradar a Atenes perquè vivia en el luxe, i va agradar a Esparta perquè feia exercici cada dia i menjava la sopa negra cada nit; un dia va tallar la cua del seu gos només perquè els atenesos en parlessin i no es fixessin en altres coses que feia. Segons Plutarc era més efectiu que el camaleó perquè Alcibíades fins i tot el blanc podia adoptar.

Alcibíades era un bon líder pels atenesos que, fins aleshores, estaven acostumats a guanyar i des de feia cinquanta anys que no coneixien la derrota. Era un bon líder pels que no buscaven prudència sinó audàcia. No volien líders moderats, com el vell Nícies, sinó figures extraordinàries. Per això van aprovar la invasió de Sicília, que Alcibíades defensava amb fins exclusivament imperialistes, encara que era una bogeria i que els va fer perdre l’exèrcit i l’hegemonia.

A EEUU i Occident el procés és semblant. Durant dècades, el sistema ha funcionat: creixement, consum, estabilitat. Però després aquesta prosperitat es basà en fragilitats: deute, deslocalització, desigualtat. Quan va arribar la crisi del 2008, el sistema no va col·lapsar immediatament, però perdé legitimitat. I aquí apareix Trump. Trump tampoc és una anomalia. És un producte perfecte de l’Occident tardà: mediàtic, narcisista, simplificador, emocional. No és un ideòleg sinó que connecta amb la població frustrada per la globalització. Entén millor que ningú l’estat d’ànim d’una societat deprimida. I com Alcibíades, pot defensar posicions contradictòries sense que això li passi factura.

Les vides d’Alcibíades i Trump s’assemblen molt perquè totes dues vides i les seves carreres polítiques són productes d’un fenomen històric paral·lel. En societats en expansió, els líders tendeixen a ser prudents, institucionals, previsibles. En societats en crisi, els líders tendeixen a ser disruptius, carismàtics i sovint irresponsables. Triomfen perquè responen millor a l’estat emocional col·lectiu. Això ho mostra les polèmiques judicials, també paral·leles. Els enemics de Trump s’escandalitzen que sigui votat un corrupte i els seus amics s’indignen que sigui acusat amb mentides i falsedats. Els enemics d’Alcibíades s’horroritzaven per haver imitat sacrílegament els misteris d’Eleusis i els seus amics s’ofenien perquè l’acusació es basava en testimonis indignes i subornats.

Aquí és clar a on està l’origen del problema. No són els líders. En una època d’ascens social o d’esplendor no haurien arribat enlloc. Haurien estat apartats al primer escàndol. Però en la decadència el sistema social i polític es polaritza profundament i permet debats irresolubles eterns. I sembla que passi el que passi aquests líders estan allà, sense moure’s, fent coses horroroses que sembla impossible d’imaginar i de suportar. I ara, segurament a l’Atenes del V aC també, ens imaginem que si canviem el líder tot s’arreglarà. Fa unes setmanes que només se sent parlar de Trump i molta gent desitja que arribin ja les eleccions de novembre i perdi el poder al Congrés i que arribin les eleccions presidencials i puguem canviar-lo per un bon i assenyat demòcrata. Dit entre parèntesis es fixen com parlem dels EEUU com si fos el nostre país i tinguéssim dret a vot? En el fons és una mica ridícul encara que inevitable. Tanco parèntesi.

Però no ens fem il·lusions Trump creu que està arreglant EEUU i no fa altra cosa que accelerar un procés que ja està en marxa. El senil Biden i els demòcrates formaven també part del procés i els nous líders, sigui qui sigui, no se’n sortiran. Una societat incapaç de generar consensos sòlids i de sostenir institucions estables i que han substituït la política per l’espectacle i la prudència per l’emoció no crearan bons líders mani el partit que mani. A Atenes va passar. Després d’Alcibíades vingueren diversos règims, uns oligàrquics i uns altres democràtics. Tots volien arreglar-ho tot, però va ser inútil: enmig de conflictes civils i crisi social, va arribar l’enfonsament definitiu de l’hegemonia atenesa. Els processos de decadència no s’aturen, es consumen.

11 d'Abril de 2026
COLÒNIA 31 DE DESEMBRE DEL 2015

Aquesta entrada, a través de l’exemple dels fets de Cap d’any del 2016 a Colònia, pretén mostrar com els actuals europeus són incapaços de defensar-se (per la força física i directa) i explicaré que la causa no és la debilitat ni la covardia, sinó la manca d’una competència social que no s’aprén fàcilment.

En aquest text hi haurà fets i interpretacions i s’espera que el lector sàpiga destriar-los. Els fets que hi apareixen són terribles però les interpretacions lliures. Ningú pot dedduir una interpretació en concret pel fet que es mostrin fets horrorosos, dels quals només es pot dir que van passar o que no van passar. Reconec que posar en la mateixa oració les paraules «immigrant musulmà», «violació» i «dona alemanya jove i rossa» és una invitació a les bufetades. Però s’espera que es valorin les interpretacions i conclusions que sí expresso i de les que em responsabilitzo totalment i no aquelles interpretacions i conclusions que algú altre molt mala persona podria extreure’n dels mateixos fets des del punt de vista subjectiu d’un tercer lector que sí és molt bona persona.

Qui hagi llegit l’entrada anterior, «La Generació Marc Aureli ha de comprar-se una AK-47?» sabrà que afirmo que els europeus actuals no haurien d’intentar defensar-se amb violència, no només perquè l’Estat no els ho permetrà a ells, sinó perquè no en són capaços.

El que aquí es vol fer és una altra cosa: descriure què passa quan dues formes de socialització molt diferents coincideixen en un mateix espai, sense jutjar-les moralment i sense convertir una constatació empírica en una essència cultural. No parlaré de “cultures violentes” ni de pobles agressius. Parlaré de competències apreses, de pèrdua de capacitats, i d’una societat europea que ha confiat tant en l’Estat que ha acabat desarmada no només materialment, sinó emocionalment.

Els fets: què va passar a Colònia el 31 de desembre del 2015?

La nit de Cap d’Any es van reunir des de ben d’hora un miler de joves a la plaça que hi ha entre l’estació central de Colònia i la Catedral. Pels testimonis presencials, les filmacions i la investigació posterior es pot afirmar que eren joves entre l’adolescència i la trentena del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. Bevien alcohol, encenien petards i llençaven cohets. Pels testimonis la sensació era de descontrol, cosa que es va agreujar quan la polícia va començar a rebre trucades denunciant baralles, robatoris i agressions sexuals. Es van enviar uns 150 agents, que no van poder fer res. Les imatges mostren a polícies antidisturbis carregant contra una massa gens intimidada, que els esquivava i escridassava quan s’emportava detingut algun esvalotador.

Els fets de Colònia van acabar amb més de 1200 denúncies, 500 d’elles de caràcter sexual, desenes de detinguts i finalment dues condemnes per agressió sexual i nou per altres delictes. Les agressions sexuals tenien un patró comú: un grup de joves envoltava una o vàries noies, les acorralaven i les grapejaven, sovint brutalment . Alguns van aprofitar per robar-los el mòbil. D’altres les assetjaven proferint expressions insultants o demandes sexuals.

Es van denunciar setze intents de violació i dues violacions consumades. Per tant la major part de les agressions entren al concepte egipci de «taharrush gamea» o abusos en grup aprofitant aglomeracions.

Interpretacions i debats

L’endemà la policia va fer unes declaracions que minimitzaven els fets i la televisió estatal no en va informar però durant les setmanes posteriors va esclata l’escàndol. A Alemanya se l’anomena el «Trauma» o «Shock» de Colònia i es considera que hi va haver un abans i un després d’aquest dia. Possiblement a Alemanya tothom n’ha parlat del tema i potser s’ha dit gairebé tot: des dels que ho veuen com una prova de la intrínseca maldat de l’Islam fins els que exigeixen que no s’aprofiti per demonitzar l’emigració i posen en relleu que els agressors van ser una minoria dels que es divertien a la plaça. I les interpretacions del fet d’explicar el fet també van ser variades, en un joc que comença a ser cansat: de les acusacions de demonitzar els immigrants fins a les queixes per no explicar clarament l’origen dels participants.

Es van fer informes oficials i sembla que se’n va aprendre: es va reformar el codi penal per convertir en delicte sexual el grapeig i ara s’envien centenars de policies als esdeveniments sospitosos.

Per vergonya nostra a Catalunya, fora d’una notícia dies després basant-se en agències no se n’ha parlat gens. La nostra premsa és especialista en mirar cap a una altra banda quan no convé.

El misteri de dues absències

Però a mi m’agradaria destacar dos aspectes que sembla que no s’han posat en relleu i que destaquen misteriosos per la seva pròpia absència:

Primer: on eren els turcs? Alemanya fa tres generacions que té una població d’origen turc molt nombrosa: No apareixen enlloc.

Segon: on eren els homes?

En cap relat es menciona baralles, enfrontaments, intervencions masculines espontànies per defensar dones les seves acompanyants. Perquè hi eren: les dones agredides parlen d’amics, nòvios, germans… Però no van fer res.

De la protecció estatal a la incompetència defensiva

Les societats europees han aconseguit una cosa extraordinària: reduir la violència interpersonal a nivells mínims. Ho han fet mitjançant un Estat fort (policia eficient i civilitzada, i un sistema judicial eficaç) i una cultura que condemna qualsevol forma de confrontació física. Aquest èxit, però, té un preu que no sabem veure i que dos sociòlegs, Randall Collins i Elijah Anderson, ens expliquen.

Aquests dos misteris són explicats per dos sociòlegs: Randall Collins i Elijah Anderson.

Randall Collins afirma que la violència no és fàcil ni espontània i que la majoria d’éssers humans experimenten la violència física personal com una situació emocionalment insuportable. Per aquesta raó la reacció més habitual a la violència és la paràlisi: s’evita el contacte visual, fan un pas al costat sense intervenir ni fugir, es busquen vies de sortida o es confia en una intervenció externa. Per ell la no-intervenció no és covardia moral, sinó un incapacitat d’actuar en el context de pressió i violència per manca de repertori corporal i emocional, podríem dir-li manca de «competència conflictiva».

En canvi, per tal que es produeixi violència cal unes condicions molt específiques: asimetria clara de poder, control de l’escena i suport grupal. Els individus que aconsegueixen exercir violència efectiva no són necessàriament més agressius, sinó més habituats a gestionar la tensió que la violència genera. Aquest hàbit pot provenir d’entrenament formal (forces armades, arts marcials), però també de socialització en entorns on el conflicte físic és una possibilitat recurrent.

Aquest tipus de socialització ens l’explica Elijah Anderson a Code of the Street. Després d’estudiar el comportament a les barriades dels EEUU afirma l’existència d’un sistema normatiu informal desenvolupat en barris empobrits on la protecció institucional és insuficient. En aquests contextos, el respecte esdevé un bé escàs que no pot ser garantit per la llei, sinó que ha de ser construït i defensat activament.

El “codi del carrer” manté la violència com a possibilitat sempre present. La capacitat de demostrar que estàs disposat a la confrontació, amb la mirada, la postura, i les paraules, funciona com a mecanisme preventiu. La passivitat o la indecisió, en canvi, poden ser interpretades com a invitació a l’abús. D’aquesta manera, la violència adquireix un caràcter instrumental i comunicatiu: és un llenguatge que transmet límits. Anderson subratlla que aquesta socialització comença aviat. Els infants aprenen a llegir petites senyals corporals, a anticipar insults implícits i a reaccionar amb rapidesa. El resultat són adults amb unes capacitats, habilitats, hàbits i coneixement dels codis que els permeten gestionar la violència (alta competència conflictiva), encara que no necessàriament violents. El codi no és ètnic ni cultural en sentit fort; és contextual i estructural. Allà on l’Estat no protegeix, el carrer estableix les seves pròpies regles.

I queden resolts els misteris. Els homes alemanys no van actuar perquè no tenen competència conflictiva per haver crescut en una societat amb estat fort, policia eficient, espais urbans pacificats i una cultura que desaprova la baralla física i verbal, i recomana el diàleg i la mediació. I els joves turcs? Perquè no van formar part dels agressius? Perquè també han crescut en el mateix ambient pacífic que els alemanys de socarrel i han perdut la competència conflictiva que potser sí que tenien els seus avis quan van arribar a Alemanya.

I ara em toca reconèixer una mitja mentida. Sí que hi va haver autodefensa, sí que un alemany va defensar tres noies espantades empaitades per cinc agressors. Primer aquest home va pensar que era una colla d’amics amb problemes però la demanda d’ajuda el va treure de l’error. Els agressors es van enfadar. «Aquestes dones són nostres!» van dir i un va atacar l’home amb una ampolla de vi escumós. Ell es va defensar i els va deixar KO a tots. L’home era el guarda de seguretat d’un hotel i posseïa la «competència conflictiva» necessària. Com la tenia? Per entrenament en arts marcials i perquè és d’origen serbi, potser serbo-bosnià, un entorn que als anys vuitanta i noranta ensenyava la competència perduda pels europeus per dècades perdudes de pau.

Què cal fer?

Els fets de Colònia no mostren un xoc cultural, religiós o civilitzatori. I menys un xoc etern. És un xoc de socialitzacions de societats en transició. La societat europea s’ha pacificat amb la urbanització, els canvis educatius, el desenvolupament d’un estat fort, la variació de les costums i la supressió majoritària del servei militar obligatori. Això no ens fa els europeus moralment superiors ni inferiors. Ens fa vulnerables quan entrem en contacte amb homes provinents de societats que no han fet el mateix procés. El diferencial no és etern: les mateixes societats d’orígen segur que també estan en transició i un cop a Europa l’evolució no és que sigui possible, és que serà inevitabe, com veiem en el cas dels turcs alemanys.

Però és imprescindible reconeixer una realitat incòmoda: molts dels emigrants que necessitem i deixem entrar per la porta gran o per la porta falsa tenen una competència conflictiva superior a la nostra i pot crear problemes als quals no hi estem acostumats i per molt provisionals que siguin són problemes reals que causen tensió i dolor. I sinó els ho podem preguntar a les cinc-centes dones que van presentar denúncies per agressions sexuals. No podem mirar cap a una altra banda.

I a una realitat incòmoda se li correspon la pregunta incòmoda de què cal fer i ens surten vàries opcions possibles. Només apunto les possibilitats per tal de ser exhaustiu ja que reconec que no tinc cap solució: augmentar la presència polícial, millorar els recursos educatius als nou vinguts i limitar la immigració o almenys la que prové de paísos menys evolucionats.

La última opció és desenvolupar la competència conflictiva per part de l’actual població europea per tal que puguin fer de «contenció». I un medi possible és la instauració del servei militar obligatori. En els darrers temps, davant de l’amenaça creïble que EEUU deixarà de protegir-nos, davant la hipotètica amenaça d’una invasió russa, davant del real i autèntic increment de la inseguretat internacional, surten veus demanant l’augment de la despesa militar i tornar al servei militar obligatori.

Podrà ser útil per crear la competència conflictiva? Em temo que no. La propera entrada d’aquest blog parlaré del III batalló holandés que al juliol del 1995 a Srebrenica, durant la guerra a Bòsnia i del seu col·lapse moral i operatiu davant la violència real exercida pels milicians serbis. Serà un bon exemple per reflexionar sobre les possibilitats reals que té Europa per defensar-se.

Però encara queda la darrera opció… No fer res i deixar que tot flueixi. No és mala opció. I segur que cap partit perdrà vots amb ella.

24 de Març de 2026