Categoria: Uncategorized

VA CAURE, REALMENT, L’IMPERI ROMÀ D’OCCIDENT EL 476 dC? I PERQUÈ AIXÒ ÉS IMPORTANT PER LA GENERACIÓ MARC AURELI?

Les persones informades saben que la data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident és el 4 de setembre de l’any 476, quan Odoacre, un líder bàrbar, va deposar l’últim emperador, Ròmul Augústul, i va enviar les insígnies imperials a Constantinoble. A partir d’aquest moment qui governa el territori de l’Imperi Romà d’Occident són els diversos reis bàrbars que ocupen el territori.

Les persones una mica més ben informades saben que feia anys, o dècades, que els reis bàrbars ja governaven el territori pel dret de la força i que el títol de «federat» era un formalisme que no amagava la veritat de la impotència romana. També que la deposició no va canviar absolutament gens la situació dels romans sota domini bàrbar i també que Ròmul Augústul era un usurpador i que l’emperador legítim, Juli Nepot, ha estat oblidat ignominiosament per culpa del feliç atzar de dos noms gloriosos, el del fundador de Roma, Ròmul, i el del fundador de l’Imperi, Augústul. La ironia havia de ser immortalitzada per força.

Però el que poca gent sap és que després de la deposició van quedar reductes d’obediència romana i que la Caiguda autèntica de l’Imperi s’hauria de retardar fins a la data de la seva desaparició.

Són sis els reductes: Dalmàcia, el regne de Soissons, el regne mauro-romà, Bascònia, Gal·les i Bretanya.

Els dos primers tenen el seu origen últim en Aeci, el líder que va aconseguir capgirar el caos en el qual havia caigut l’Imperi Occidental. Aeci era un romà d’ascendència bàrbara i nascut a una de les províncies més remotes de l’Imperi, a la desembocadura del Danubi. Ell, com a cap militar de l’emperador Valentinià III, va recuperar la Gàl·lia, protegí Itàlia i organitzà la defensa contra Àtila a qui derrotà el 451. Aeci és un representant del patriotisme romà que havia caracteritzat els militars de les províncies frontereres des del segle III. Així com aquests soldats patriotes de la Pannònia i Mèsia van ocupar el poder durant cent anys a partir de l’emperador Claudi II (270) amb el lema exclusiu de “retornar l’Imperi a la seva prístina glòria” Aeci agrupà al seu voltant les restes dels homes que compartien aquest ideal i aconseguí un grup de subordinats eficaços i lleials que salvaren l’Imperi durant dècades: Majorià de Pannònia, Marcel·lí i Nepocià de Dalmàcia, Avit i Egidi de la Gàl·lia i Ricimer, fill de sueu i visigoda. Aeci hauria pogut consolidar la recuperació aconseguida, però Valentinià III en un atac de suprema incompetència l’any 454 el va assassinar. I, de manera sorprenent, per la seva pròpia mà.

Aquests reductes estan relacionats amb els bagaudes i amb les limitacions de la recuperació d’Aeci i Majorià. L’anomenada bagauda són unes rebel·lions populars que es produïren al nord d’Hispània i a nord-oest de la Gàl·lia coincidint amb moments de debilitació del poder central, primer al segle III i segon al segle V. No es sap exactament què eren els bagaudes, però es pot suposar que va ser una reacció de camperols i esclaus a la debilitat romana. O van aprofitar l’ocasió per alliberar-se de les injustícies o es van organitzar per defensar-se de les invasions bàrbares. Tothom reconeix que eren romans i potser per això l’Estat va reaccionar amb ràbia i van ser reprimides amb tots els medis disponibles, fins i tot amb tropes bàrbares. Una altra hipòtesi, que realment és complementària a les anteriors, proposa que va ser un intent dels vascons i armoricans de deixar el seu territori i ocupar d’altres més rics i fèrtils, com si fossin uns bàrbars més. Sigui com sigui van ser reprimides eficaçment pel poder romà, però, aquí estan les limitacions, la realitat és que van quedar independents de facto.

Els reductes de Gal·les i Mauritània estan relacionats, per la seva banda, amb l’abandonament dels seus territoris per part de l’exèrcit romà.

La Dalmàcia de Juli Nepot (480)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dalm%C3%A0cia_%28prov%C3%ADncia_romana%29

Marcel·lí i Nepocià no van acceptar la mort d’Aeci i van fer de la costa dàlmata, amb la seva capital Salona, actualment Split, un estat independent, però que acatava els emperadors que consideraven adequats. Així seguiren a Majorià i a Antemi però no a Avit. Majorià primer, i Marcel·lí després, van ser assassinats per Ricimer, l’antic amic i aliat, i el control de Dalmàcia passà a Nepocià i d’ell al seu fill Juli Nepot. Aquest va ser nomenat emperador d’Occident per l’emperador oriental Lleó I l’any 472, però no aconseguí impedir la usurpació del general Orestes a favor del seu fill Ròmul Augústul. Juli Nepot governà Dalmàcia com a emperador reconegut fins a la seva mort el 480, cosa que va permetre a Odoacre ocupar aquest reducte de l’Imperi Occidental.

El regne de Soissons (486)

https://es.wikipedia.org/wiki/Reino_de_Soissons

El fundador del “regne” de Soissons va ser Egidi, subordinat d’Aeci i després de Majorià que el nomenà governant de la Gàl·lia i quan aquest va ser assassinat no va acceptar l’emperador nomenat per Ricimer. Governà la seva regió des de la ciutat d’Augusta Suessionum (Soissons al nord-est de París) i va ser nomenat, sorprenentment, rei pels francs salis. Ràpidament, va quedar aïllat d’Itàlia i la frontera sud s’establí al Loira. Egidi morí assassinat el 464 i el succeí el seu fill Siagri, que no va reconèixer els següents emperadors però governà el seu reducte com província romana. Finalment, la pressió dels francs de Clodoveu va ser massa gran i després de la batalla de Soissons (480), Siagri va ser executat i el reducte absorbit.

El regne mauro-romà i els seus successors (690)

Els regnes berbers del nord d’Àfrica, corresponents al nord del Marroc i d’Algèria van ser annexats a l’Imperi l’any 40. En aquesta regió podem distingir, com en tantes altres, la costa, romanitzada, de la muntanya, el final de l’Atles, habitada per tribus nòmades berbers, que es van anar romanitzant, com tants altres pobles, a través del servei militar.

https://es.wikipedia.org/wiki/Reino_Mauro_Romano

Quan els vàndals van passar l’Estret el 429 i el 439 van ocupar Cartago els berbers van quedar aïllats de l’administració romana i van formar diversos regnes a les muntanyes que van lluitar amb els vàndals amb més o menys fortuna, recolzant de vegades els esforços bèl·lics dels romans, occidentals o orientals. A començaments del segle VI es consolidà el regne Mauro-romà de Masuna, que ocupà el que és ara el nord-oest d’Algèria, de la costa a les muntanyes i que va sobreviure, reduït, com reducte romà i cristià fins que les invasions musulmanes van eliminar-lo l’any 690.

Gal·les (1283)

https://es.wikipedia.org/wiki/Gales

El que ara anomenem Gal·les va ser conquerit per Roma entre els anys 48 i 79 dC. Va ser una zona poc urbanitzada en comparació amb la resta de Britània i explotada especialment pels seus metalls. Va ser abandonada per l’Estat romà quan Flavi Claudi Constantí o Constantí III va ser proclamat emperador per la seva tropa l’any 407 i es traslladà a la Gàl·lia per aturar els vàndals, alans i sueus que havien travessat el Rin congelat el 31 de desembre del 406. Aquest buit defensiu va ser aprofitat pels angles, els saxons, els irlandesos i els pictes per atacar l’illa. Britània va ser finalment ocupada entre el segle V i VI, però les diverses entitats polítiques que governaven Gal·les van resistir independents.

Els invasors germànics van haver d’esperar segles per conquerir-la. No va ser fins a l’any 1283 que el rei Eduard I d’Anglaterra va acabar amb la darrera resistència gal·lesa i, per tant, el darrer reducte romà de la Gran Bretanya.

Bascònia (1379)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Romanitzaci%C3%B3_a_Basc%C3%B2nia_i_Aquit%C3%A0nia

La zona anomenada Bascònia, que agafaria en l’antiguitat un territori més ample, però com a mínim l’actual Euskadi, Navarra i el departament francès dels Pirineus Atlàntics va ser ocupat per Roma durant la República entre els segles II i I aC. Després de la derrota de les rebel·lions bagaudes la Bascònia va romandre fora del regne visigot que es formà al segle V i dels estats musulmans posteriors al segle VIII. Es crea el ducat de Bascònia que oscil·la entre els visigots, els francs i els musulmans. Al nord dels Pirineus es va integrar al ducat d’Aquitània i el sud, poc a poc es van anar acostant al Regne de Castella fins que el darrer reducte, Biscaia, no s’hi integrà plenament el 1379, quedant així en mans dels descendents dels visigots l’últim reducte romà de la península Ibèrica.

Bretanya (1532)

https://es.wikipedia.org/wiki/Breta%C3%B1a

L’Armòrica va ser conquerida per Juli Cèsar l’any 56 aC després de la batalla naval de Mor-Bihan. Va experimentar la romanització típica amb la construcció de vies i ciutats i la integració de les elits en el sistema de govern romà. Al segle V va patir les invasions del 406, la rebel·lió dels bagaudes i la repressió romana posterior, però sobretot va rebre l’onada de refugiats britons de la Britània insular que fugien de les invasions dels angles i saxons, a partir de la qual l’Armòrica va ser anomenada Bretanya. Després de la caiguda del regne de Soissons Bretanya va quedar aïllada de Roma i mai va perdre la independència. A l’Edat Mitjana va esdevenir un regne unificat que basculava entre els intents anglesos i francesos de dominar la regió. No va ser fins al 1532, passada una llarga decadència interior, que va es va integrar a la corona francesa i, per tant, conquerida pels invasors francs l’últim reducte romà que quedava a Europa Occidental.

PER QUÈ VAN RESISTIR AQUESTS REDUCTES?

El lector haurà endevinat que la llista precedent té el mèrit de ser exhaustiva i el defecte de ser poc rigorosa. Els seus elements són massa diferents i la continuïtat entre Roma i les entitats posteriors etèria, gairebé homeopàtica. De fet, i sense dubte, a on va continuar l’esperit de Roma amb més força i amb gran continuïtat va ser als regnes germànics gràcies a l’aliança entre els nous dirigents, els terratinents romans i l’episcopat catòlic.

El títol real i autèntic de la llista hauria de ser “Reductes que van resistir (sense soldats professionals a sou de Roma) les invasions germàniques” i la pregunta que apareix immediatament és “Com ho van fer?” I la resposta és doble: Perquè eren tant o més salvatges que els bàrbars i perquè els seus territoris eren poc atractius per l’aïllament i l’orografia.

La costa dàlmata és gairebé una illa. Té al darrere una cadena muntanyosa que la separa de l’interior i la fa inconquerible per terra. A Dalmàcia les fronteres de l’imperi venecià i de l’Imperi turc, que és la de l’actual Croàcia tenen una permanència de segles que demostren la seva inexpugnabilitat, una mica com la frontera oest del Vietnam. Aquest fet i la presència d’un lideratge fort expliquen la seva independència de facto durant trenta anys.

El regne de Soissons es va mantenir gràcies als seus soldats, que no eren professionals. Egidi va ser rei dels francs salis durant temps i aquests serien el gruix del seu exèrcit. A més la població de la zona era apta pel combat. Una part del regne formava part de la zona interior del limes romà, habitada per petits propietaris rurals, descendents de legionaris llicenciats, sovint ells mateixos bàrbars, i de les seves esposes, també bàrbares. Igualment, la zona era un dels llocs a on els emperadors establien els «laeti» bàrbars que podien dedicar-se a l’agricultura a canvi de proporcionar reclutes a l’exèrcit. Pagesos, mig bàrbars i amb ascendents militars: els millors requisits per esdevenir soldat.

La resta de reductes eren zones aïllades econòmicament, socialment i de caràcter muntanyós. És a dir “reressagades” respecte del nivell de civilització de la resta de l’Imperi, més urbanitzat, integrat i sofisticat. Recordem la cita de Ward-Perkins de l’entrada anterior “quan va arribar el desastre i no quedaven soldats entrenats ni terrissaires experts als que acudir, el gruix de la població no tenia les habilitats i estructures necessàries per crear sistemes militars i econòmics alternatius. En circumstàncies així, realment va ser un avantatge anar una mica “reressagat”.¹

Els habitants de Gal·les, Bretanya, Bascònia i l’Atles berber no havien perdut les capacitats guerreres que la pau romana havia eliminat de la resta de població. I aquí ve la utilitat d’aquest ensenyament per La Generació Marc Aureli actual. Ara que es parla de remilitaritzar Europa per defensar-nos d’una suposada invasió putinista i ara que molts senten la necessitat d’armar-se per superar el col·lapse ens hem de preguntar qui lluitarà. Qui té la capacitat de suportar el rigor de la milícia? Qui té el valor d’arriscar la vida? Qui pot agredir i matar un ésser humà? A on viuen els “reressagats” de l’Europa actual?

L’emperador Majorià va recuperar la Gàl·lia i Hispània en la campanya del 458-60. Va usar trenta mil mercenaris bàrbars provinents del dissolt exèrcit hun d’Àtila, no va usar pagesos romans. En la seva campanya va viatjar per la Provença i la costa hispànica fins a l’actual Elx. Cap voluntari romà se li va afegir. Majorià va fer legal que els ciutadans portessin armes, renovant una llei del 448. No ens consta que se’n fes cap us fora de la defensa esporàdica d’alguna ciutat, com la del Clermont de Sidoni Apol·linar, que es defensà durant els anys 469-470² I és que quan una societat perd la capacitat combativa no es recupera amb facilitat.

La Generació Marc Aureli ha de valorar la seva pròpia capacitat, probablement nul·la i mirar pel seu entorn a on estan els “reressagats” de la nostra societat. Que se’ls miri bé i se’n faci amic o aliat perquè aquests “reressagats” seran els que la protegiran o l’esclavitzaran. O les dues coses.

1WARD-PERKINS, BRYAN. “The Fall of Rome and the End of Civilization” (2005). Hi ha traducció al castellà d’Espasa Calpe: “La caída de Roma y el fin de la civilización” (2007)

2Dit de pas: Clermont és capital de l’Auvèrnia, al Massís Central. Potser aquí prevalien les virtuts dels muntanyesos.

7 de Març de 2026
LA GENERACIÓ MARC AURELI HA DE COMPRAR-SE UNA AK-47?
Sé de gent que ha abandonat la ciutat, s’ha comprat una casa aïllada, per fer-ne una explotació agrària i com temen l’arribada de masses d’urbanites famolencs a les que caldrà rebutjar amb violència (justa) han aconseguit armes i, de tant en quant, s’entrenen disparant-les. És aquesta una opció raonable?

Ens hem de plantejar vàries preguntes:
- L’opció “Hombre” és esperable?
- Quin nivell de col·lapse és necessari perquè ens deixin usar la violència?
- La Generació Marc Aureli serà, realment, capaç d’usar la violència?
“Opció Hombre” és una expressió extreta d’una sèrie de còmics publicats als vuitanta, anomenada “Hombre” de José Ortiz i Antonio Segura. Planteja un futur en que s’ha acabat, sobtadament, el petroli i l’exèrcit ha encerclat les ciutats per impedir els urbanites d’assolar el camp, a on, d’altra banda, es viu miserablement sense tractors. El protagonista és un home desenganyat de tot, Hombre, que lluita per sobreviure en un món implacable. Hombre és cínic i violent però encara és compassiu i just. És una gran obra, molt coneguda, amb unes versions integrals que es venen a preu d’or. Els que es plantegen aquesta opció imaginen que cal viure al camp de manera aïllada o, fortificada en petites poblacions (com suggereixo en una entrada anterior) per tal de resistir l’allau dels urbanites que es trobaran els supermercats buits després de la ruptura de les cadenes logístiques o el peak oil. Però és una opció esperable? Em temo que no. Gràcies a Déu això no passarà però el que passarà potser serà pitjor. La hipòtesi que accepta l’autor d’aquest blog és un empobriment continuat d’Occident, puntuat per crisi més o menys fortes. Una mica com els “baixons” que pateix la gent gran mentre avança el seu envelliment. I serà pitjor perquè després de cada crisi tindrem temps per acostumar-nos a la nova normalitat i acceptar cada cop amb més alegria el que és inacceptable.

I la realitat és pitjor perquè l’ofensiva urbanita al món rural “ja” s’està produint. No són masses famolenques sinó bandes de delinqüents que roben collites (de pinyons, de garrofes, de melons, de préssecs…), bestiar i material agrícola. Els roben maquinària agrícola (per vendre-la com a ferralla) i pel coure instal·lacions elèctriques que serveixen com a pastors i que provoquen la dispersió dels animals amb els problemes que això comporta. L’Estat fa el que pot i el que pot és insuficient per la qual cosa a molts llocs es creen sistemes d’autodefensa la qual cosa desperta l’alarma de l’Estat i de tota la gent de bé.

En el futur veurem a l’Estat renunciar a moltes coses: renunciarà al Bé, a la Justícia, a la Salut, a la Pau però n’hi ha dues a les que no renunciarà mai: a cobrar impostos i al monopoli de la violència. En el futur, l’Estat empobrit i incompetent que ens espera permetrà, dissimuladament, que espais urbans siguin governats per bandes de delinqüents, permetrà que certs delictes violents no es castiguin, mirarà per tant, cap a una altra banda l’augment de la violència per part dels delinqüents perquè, d’alguna manera, a l’Estat, que hi hagi delinqüents no el perjudica sinó el reforça, però mai permetrà que els ciutadans s’organitzin per defensar-se perquè això seria la darrera bufetada a la seva credibilitat i legitimitat. Què li queda a l’Estat si la policia no és necessària?

Roma ens ho ensenya això. Les autoritats romanes no van permetre l’autodefensa. No va ser fins a l’any 440 que Valentinià III no va derogar la prohibició als civils de portar armes. L’Estat romà va lluitar contra els invasors bàrbars però també els va utilitzar en les seves guerres civils i sovint els va donar territoris a canvi de proporcionar soldats a l’exèrcit. D’alguna manera aquest enemics eren tolerables. Justificaven la seva existència. En canvi l’Estat romà no va suportar la rebel·lió dels bagaudes. Els bagaudes són un misteriós moviment que va aparèixer a Hispània i la Gàl·lia en moments de disgregació de l’Estat, primer al segle III i finalment al segle V. Sabem d’ells que eren romans, no estem segur ni la seva classe social ni les seves motivacions. Per Ward-Perkins eren “un intent desesperat de les autoritats i habitants de les províncies per assumir la pròpia defensa” i en aquest sentit la reacció de l’Estat va ser esperable: rabiosa, cruel i implacable. Els bàrbars no van despertar tant d’odi com els bagaudes perquè aquests eren romans i eren la mostra de la inutilitat de l’Estat romà per mantenir el seu contracte de seguretat. Per aquesta raó l’Estat va lluitar ferotgement contra ells, usant si calia els bàrbars fins al seu extermini. Per tant tot aquell que, sense ser un delinqüent, usi les armes per defensar-se es trobarà amb la reacció immediata de l’Estat que esclafarà l’intent de mostrar públicament la seva irrellevància.

Per altra banda aquesta gent que es prepara ja serà capaç de disparar a un conciutadà famolenc desesperat per alimentar a la seva família? És molt dubtós. Fins i tot serà difícil, emocionalment, disparar a un miserable agressor amb aspecte de miserable agressor mala persona, feixista i masclista. I és que no és tant fàcil reaprendre l’ús de la violència quan una societat n’ha perdut la pràctica quotidiana. Roma ens mostra la realitat de la mà de Ward-Perkins.

“Els civils romans van haver d’aprendre al segle V l’art de la guerra, i poc a poc l’aconseguiren. Ja en una data tant primerenca com 407-408, dos rics terratinents d’Hispània van formar un contingent amb esclaus de la seva pròpia hisenda per recolzar a l’emperador Honori, parent seu. Però, com és natural, faria falta temps per convertir una població desarmada i desmilitaritzada en una força de combat eficaç; pot, de fer, que els nostres dos terratinents hispans preferissin reclutar esclaus, i no camperols, perquè alguns dels primers fossin bàrbars que, capturats recentment, tinguessin experiència bèl·lica abans del seu captiveri. (…) Amb freqüència creixent, qui oferia la resistència més eficaç als invasors germànics eren les zones menys romanitzades de l’Imperi: el País Basc, Bretanya i l’oest de Britània. (…) Dona la impressió de que va ser en aquestes parts “reressagades” de l’Imperi a on a la població li va ser més fàcil restablir les estructures tribals i una eficaç resistència militar. (…) La sofisticació i l’especialització, trets propis de la major part del món romà, van ser positives mentre van funcionar: els romans compraven els seus recipients a terrissaires professionals, i la seva protecció a soldats professionals. De tots dos obtenien un producte de qualitat, molt superior al que haurien aconseguit batallant o fent fang amb les seves pròpies mans. Però quan va arribar el desastre i no quedaven soldats entrenats ni terrissaires experts als que acudir, el gruix de la població no tenia les habilitats i estructures necessàries per crear sistemes militars i econòmics alternatius. En circumstàncies així, realment va ser un avantatge anar una mica “reressagat”.¹

Les persones que han crescut en pau tenen dificultats autèntiques en exercir la violència. I em refereixo a nivells tant baixos com donar empentes a un lladre o colpejar a un tocador de senyores. Qui no ha vist el seu pare agressiu ni a cap dels seus parents, qui no s’ha barallat amb els seus amics o la banda del carrer del costat, qui no viu en una cultura ambiental que justifiqui el donar-se quatre bufetades per un insult li costarà molt no només ésser violent sinó veure l’ocasió adequada per ser-ho. La Generació Marc Aureli ha viscut en pau i no té referents de violència interpersonal al marge de les pel·lícules amb les que els EEUU ens han intoxicat. I en aquestes pel·lícules sovint un sol individu estomaca de manera neta i ràpida a un grup de facinerosos que l’encercla i que, educadament, esperen la tanda per colpejar-lo. Recomano el visionat de baralles reals a You Tube. És una experiència molt educativa.

La història ens ho explica. David Frye explica que els mongols que atacaren Síria al segle XIII, una societat molt urbanitzada, es trobaren gent tan poc combativa que un guerrer sol podia dominar a desenes de persones encara que sabessin que anaven a morir o que hi va haver un home que va esperar amb paciència a que el mongol que l’havia fet presoner s’allunyés cavalcant per buscar una espasa i tornés després per matar-lo.² I la història del segle V a Roma també. Els civils romans no van lluitar mai contra els bàrbars. Sempre van confiar en les tropes professionals que necessitaven estar pagades en or (encara que sovint acceptaven no cobrar durant anys), tropes que, en la seva immensa majoria, eren descendents de bàrbars establerts pels emperadors a la Gàl·lia des del segle III. El romà urbanita o el pagès civilitzat d’Itàlia i la Provença era incapaç de lluitar. Només poc a poc i cap al final del segle V i començaments del VI, quan el domini bàrbar era general, van començar a aparèixer milicies urbanes, lleves de pagesos mal armades i entrenades i alguns terratinents galorromans amb capacitats de lideratge militar (Aurelianus, Titus i Apol·linar).³

La gent gran, i molt gran, se’n recorda de quan els homes es barallaven. O de quan es portava navalla a la butxaca. Jo de petit, als anys setanta, en vaig veure alguna. Els fills i nets d’aquella gent ja no es baralla. O no tant. Les comoditats de la vida urbana els han pacificat. Actualment, a la nostra societat els violents, sempre una minoria, venen d’ambients i societats “reressagades”. Segur que els seus fills i els seus nets també es pacificaran, però ara són els que protagonitzen les notícies relacionades amb l’ordre públic i formen el gruix de la població carcerària. Està clar qui, en la nostra pacifica societat, està capacitat per exercir la violència i, potser serà a ells en qui ens haurem de confiar per la nostra protecció. Com hem vist recuperar l’art de la guerra costa temps.

Però tornem als amics de la masia. Es compren o no es compren armes? Sí, que se les comprin. Però no una AK-47 sinó armes de cacera. Que es treguin el permís d’armes i s’apuntin a un club de tir i després a una colla que faci batudes de plagues animals. Caçar és una activitat tradicional, plaent, molt honorable i actualment necessària per acabar amb els conills, senglars i cabirols que estan destruint els esforços de la pagesia. Els caçadors són vells i no hi ha renovació generacional. Recomano als preparacionistes que s’armin i esdevinguin caçadors. Poden començar des d’ara mateix a ser útils per la societat.

1WARD-PERKINS, BRYAN. “The Fall of Rome and the End of Civilization” (2005). Hi ha traducció al castellà d’Espasa Calpe: “La caída de Roma y el fin de la civilización” (2007)

2FRYE, DAVID. “Walls. A History of Civilization in Blood and Brick” (2019). Hi ha traducció al castellà de Turner «Muros. La civilización a través de sus fronteras.» (2019)

3La descripció de la Gàl·lia del segle V prové de «Imperios y bárbaros. La guerra en la edad oscura» de José Soto Chica. Desperta Ferro Ediciones, 2020.
15 de febrer de 2026
LA GENERACIÓ MARC AURELI HA D’ANAR-SE’N A UNA MASIA AÏLLADA?

Conec gent que ha abandonat la ciutat i s’ha comprat una casa aïllada, en despoblat¹. Temen, entre d’altres catàstrofes, aquell moment en que no es pot viure a les ciutats perquè falla el subministrament de “tot” i la gent fuig al camp. És la hipòtesis del còmic dels vuitanta ‘“Hombre”² o la de la sèrie francesa “Colapse” ³.

En quin supòsit val la pena fugir al camp? Si el col·lapse és una ruptura més o menys sobtada de les línies d’abastiment, el buidatge dels supermercats, els talls d’energia i l’aparició de bandes saquejadores que volen escurar el que hi ha per les cases potser és genial haver tingut la idea de comprar una casa lluny de la ciutat, proveïda de fonts d’aigua, d’energia, d’un rebost complert per abastir molta gent durant molt de temps, d’un hort i d’animals, d’un bon sistema de defensa (amb armes o no) i connectada amb entitats equivalents. El cas és estar aïllats quan esclatin els problemes i ser autosuficients, almenys durant els temps de crisi més forta.

Roma ens ensenya que el món rural va ser un lloc atractiu. La noblesa romana construí entre els segles III i V grans vil·les. Algunes arribaren a ser immenses i extremadament luxoses, com era lògic en aquell moment de immenses diferències socials. Allà podia viure amb les comoditats que es mereixia un “honestior” com cal, i la seva família, amb biblioteques, termes, peristils d’hivern, peristils d’estiu, i mosaics al terra, compartint l’espai amb instal·lacions per l’explotació agropecuària i habitatges d’esclaus i treballadors. Aquestes vil·les formaven part de l’espessa xarxa socioeconòmica romana. Cap ciutadà romà estava aïllat i els seus habitatges estaven connectats per una via o més amb d’altres romans.

Des del punt de vista de l’habitatge a l’Occident romà hi havia tres àrees: En la primera les ciutats estan separades per 10 o 15 km de distància (norest d’Àfrica al voltant de Cartago, Sicília, Itàlia central, Sud d’Hispània), en la segona les ciutats estan separades per 40 km (nord i sud d’Itàlia, costa dàlmata, costa de la Gàl·lia, Hispània, nord d’Àfrica), a la resta les ciutats estaven encara més distanciades⁴. Però totes estaven connectades per vies, i de les vies sortien vies secundàries que comunicaven amb les vil·les, i les vil·les estaven envoltades de masos o petits llogarrets, igualment accessibles per camins. Les vil·les no estaven aïllades. Com a molt es construïen fora de la vista de les vies més freqüentades per tal que el viatger que demanés hospitalitat fos algú conegut i no qualsevol que volgués aprofitar l’ocasió.

Les vil·les no estaven en llocs encimbellats, pensats per ser defensades d’un atac. Estaven al cim de turonets, per aprofitar les vistes i els vents agradables. Tenien murs i parets però no servirien molt en un setge. Hi ha un debat sobre si les vil·les es van fortificar durant el segle III i després durant el V, en aquells períodes en que els bàrbars van penetrar a l’interior de les fronteres. No està gens clar si ho van fer i en quin grau, però, sigui com sigui, les vil·les van desaparèixer i només algunes van sobreviure com poblacions.

Van desaparèixer per dues raons: per què va caure l’economia globalitzada que les feia rendibles i perquè realment no són defensables. L’existència d’una vil·la agrícola necessitava d’altres vil·les o de poblacions properes, per molt que tendissin, en alguns aspectes, a la autosuficiència i sobre tot necessitava un mercat global. No perquè el seu producte, blat o vi, es vengués lluny, que també, sinó perquè formava part de l’entramat fiscal imperial del que la ciutat més propera era el centre de recaptació. Quan l’estat va caure o es va retirar (com a la Gàl·lia o Hispània el segle V) moltes vil·les van perdre sentit.

El que es va mantenir bé van ser les poblacions, grans i petites, envoltades d’un camp que les abastia i emmurallades per protegir els ciutadans i els pagesos dels voltants. Aquestes ciutats, de vegades de només centenars d’habitants, permetien el conreu de l’entorn, l’estructuració de la societat i la protecció dels seus habitants. Sabem que els nobles s’hi construïren cases des de les quals gestionar el seu patrimoni. Sabem que la crisi del segle III va comportar una febre constructora de muralles⁵. Les van construir ciutats atacades i ciutats que no ho havien estat, com Barcelona o la pròpia Roma. Algunes van canviar d’ubicació com Empúries, que es traslladà a la petita illa a on els foceus havien desembarcat per primer cop feia mil anys; la ciutat francesa de “Boutae”, que destruïda al segle III i un altre cop al V, es despoblà en favor d’una vil·la situada en un turó proper, Anesciacum, d’on prové el nom d’Annecy o Tarragona, els habitants de la qual, abandonaren la ciutat baixa per refugiar-se al recinte sagrat al voltant del temple d’August.

Per tant no està clar que una casa aïllada, amagada i autosuficient sigui la millor opció. Només les persones amb molt recursos poden tenir alhora una vida a la ciutat i un adequat refugi aïllat de la ciutat, esperant que les coses es posin tant malament que calgui agafar la motxilla de 72 hores i fugir d’una ciutat atacada pel caos. La majoria de la gent no té una segona residència a la que fortificar. Per tant cal optar per un estil de vida o per un altre. I probablement ha de ser una opció estable, que ocupi les inversions i el nostre oci per sempre ja que, realment no sabem quan passarà.

Si la feina i l’opció familiar ho permeten una manera adequada de «tornar al camp» és viure en una població petita, amb centenars d’habitants, com a molt algun miler. Ha de ser una població densa, amb límits molt definits i envoltada de camps. Una població així té alguns serveis bàsics, com bar, supermercat o botiga que té de tot, forn i carnisseria, i alhora està connectada amb poblacions més grans pels serveis més especialitzats. Viure aquí permet exercir la majoria de professions vigents actualment, potser cal desplaçar-se en automòbil mitja o una hora, però això passa també a la ciutat i, no és, per tant una objecció, i facilita combinar la professió amb tasques agrícoles, que poden passar fàcilment de relaxants aficions a medi de vida. Aquest tipus de població és el millor per criar els fills: van a peu a l’escola i poden jugar sense vigilància. I també són un bon lloc per establir lligams socials que seran molt útils si les coses van tant malament que el país s’omple de bandes famolenques de ciutadans saquejadors. En aquest cas la petita població es pot “emmurallar” i defensar amb un grup de persones conegudes. I si això no passa mai, millor

Roma ens ensenya que el procés pot ser lent. Ràpid des del punt de vista de l’existència de Roma (aproximadament dos cents anys respecte mil dos-cents) però lent per una vida humana. A Roma es van succeir llargs períodes de pau separats per intensos i breus episodis de caos i violència i sovint molt localitzats. Només molt al final, en ple segle V, la població va ser conscient que vivien en la plena decadència. La nostra decadència també pot ser lenta i fins i tot podria passar que mai arribés el supòsit de la fugida de les ciutats. Cal doncs una opció «per tota la vida» que valgui en si mateixa i ha de ser una decisió molt fonamentada. La vida neorural (o no anar-se’n del món rural) té grans virtuts de connexió amb la natura, desconnexió de les epidèmies socials modernes i abraçada d’una vida austera que pot ser molt gratificadora. Però és una opció extrema.

Les ciutats són el magatzem més gran de creativitat, riquesa, comoditat, tolerància i diversió que pot existir. Des de que es van formar les primeres ciutats han estat un imant pels rebels, els inconformistes, els espavilats, els més intel·ligents i atractius. Les ciutats sempre han estat llocs més rics que el seu entorn rural. I malgrat les seves incomoditats la ciutats no deixen de créixer si les condicions ho permeten. En la nostra època les condicions són immillorables i la urbanització a tot el món és imparable. Els països desenvolupats tenen índexs del 80% o 90% demostrant que per milions no hi ha lloc millor per viure. Però això podria canviar. A Occident les ciutats comencen a tornar-se incòmodes i algunes expulsen els seus habitants més joves. Tenir una població pagesa abundant podria ser una garantia de supervivència per la societat. Per això agraeixo i admiro a tots els que viuen a pagès o se n’hi en van.

1Confesso que són dos i no els conec personalment. Són amics d’uns parents i d’un company de feina.

2 https://es.wikipedia.org/wiki/Hombre_(historieta)

3 https://ca.wikipedia.org/wiki/El_col%C2%B7lapse

4Brown, Peter. Through the eye of a Needle (2012). Hi ha traducció en castellà de Acantilado: “Por el ojo de una aguja” (2016)

5Frye, David. Walls. A History of Civilitzation in Blood and Brick. (2019) Hi ha traducció en castellà de Turner: “Muros. La civilización a través de sus fronteras” (2019)

31 de gener de 2026