En aquesta imatge Ecdici Avit,trenca el setge que els visigots feien a la ciutat d’Arvernis (Clermont-Ferrand) l’any 471. És fill de l’emperador Avit i cunyat del bisbe Sidoni Apol·linar, que el beneix des de les muralles. És un dels primers romans que coneixem que va recuperar la “competència conflictiva”.
En les entrades anteriors la línia argumental va ser la següent:
– És inútil i perillós aprendre a usar una arma si no es té la mentalitat adequada. En una societat desmilitaritzada es perd la capacitat i alhora l’Estat lluita aferrissadament per mantenir el monopoli de la violència.
– A l’Imperi romà qui va resistir als invasors sense l’ajuda de l’exèrcit professional van ser els habitants de regions poc romanitzades que no havien perdut del tot la capacitat.
– El cas de Colònia mostra com els individus socialitzats en entorns on la coerció interpersonal, la protecció del grup i el conflicte físic són més presents poden disposar de repertoris de conducta que una població extremadament pacificada ha deixat d’exercitar i els conflictes que poden aparèixer quan coexisteixen els dos grups. Al repertori l’anomenem «competència conflictiva».
– El cas del Batalló Holandès a Srebrenica mostra el drama d’enfrontar dues «competències conflictives» desiguals i com l’entrenament militar no la proporciona sinó que la necessita.
– En aquesta última entrada l’exemple romà ens mostrarà les condicions necessàries perquè una societat desmilitaritzada recuperi la «competència conflictiva».
L’any 507 els visigots d’Alaric II i els francs de Clodoveu es van enfrontar a la ciutat de Vouillé. Clodoveu acabava de consolidar el seu poder entre els francs i després d’anys d’enfrontaments va reunir un exèrcit per expulsar els visigots de la Gàl·lia: va cridar els armoricans (habitants de la Bretanya), els burgundis, els seus francs i va reunir entre 10.000 i 15.000 amb l’estructura que es farà habitual en el futur: Infanteria, cavalleria pesada d’aristòcrates i arquers. Per la seva banda Alaric II controlava el sud de França i Hispània i va reunir el seu propi exèrcit, compost de visigots, sàrmates, alans i gal·loromans. En total un 15.000 amb molta cavalleria.
Mapa de la situació de la Gàl·lia durant la guerra entre Clodoveu i Alaric II. Mapa: Romain0. Wikimedia commons. Domini públic.
Als dos bàndols hi havia nobles gal·loromans amb la seva gent, reclutada entre els colons de les seves terres, com també milícies de les ciutats manades per les seves autoritats. Destaca el nom d’Apol·linar, acompanyat de «senadors» i milicians de la ciutat d’Arvernis (ara Clermont-Ferrand). Era el «comes» d’Alvèrnia nomenat per Alaric II. Diu Gregori de Tours: «Es va veure marxar contra els francs, amb una valentia sorprenent, 10.000 ciutadans de la ciutat d’Avernis tenint com a cap el fill del cèlebre Sidoni Apol·linar. El nou conqueridor, Clodoveu, no va poder guanyar fins que no quedà cap alvernès per disputar-li la victòria.(…) Allà va caure una gran multitud d’alverns que havien vingut amb Apol·linar i, també els principals d’entre els senadors» Ens trobem, doncs, amb el primer moment clar de recuperació de la capacitat combativa per part dels romans després de segles de desmilitarització.
Des del punt de vista de la militarització de la societat Roma passa diverses èpoques.
– República: L’exèrcit el formen tots els ciutadans amb propietats agrícoles. Cada soldat es paga l’equipament. La direcció l’assumeix l’aristocràcia hereditària terratinent, que també controla el poder polític. És un alt nivell de militarització encara que menor que la típica dels pobles bàrbars i en la que tots els homes lliures són guerrers, tots els nobles són dirigents militars per raó de naixement i no hi ha distinció entre autoritat militar i civil.
– Final de la República: El model anterior entra en crisi i per les reformes de Gai Mai entra a l’exèrcit la «plebs», ciutadans sense propietats. L’Estat paga el sou i l’equipament. Per part del comandament alguns líders no provenen de l’aristocràcia hereditària (com Mari o Pompeu)
– Imperi. Principat. L’exèrcit és totalment professional. Es recluta exclusivament al medi rural de les províncies, especialment a les frontereres. El comandament el manté la classe terratinent que participa en l’administració a través del Senat controlat per l’emperador, com Trajà.
– Imperi. Dominat. El model anterior entra en crisi al segle III. La classe senatorial es desvincula progressivament del comandament i finalment és expulsada per alts oficials de l’exèrcit, d’origen humil, que han fet carrera militar, provenen de les províncies frontereres de Mèsia i Pannònia i que també són emperadors. L’exèrcit és totalment professional però cada cop més barbaritzat.
Així tenim dos extrems. A la República els ciutadans són soldats. És el moment de màxima militarització social i al segle IV la població romana, rics i pobres, es desvinculen totalment de l’exèrcit, que es recluta a les províncies frontereres, amb població d’origen bàrbar i està comandat per personal exclusivament militar.
Quan comença el període de les invasions del segle V, amb l’entrada massiva de bàrbars el 376 al Danubi no s’espera que la població participi de la defensa i no ho fan. Ens trobem casos d’organització, però normalment es refereix a esclaus armats pels seus amos i, per tant, bàrbars capturats en una batalla, descendents de bàrbars establerts o habitants de regions poc romanitzades, com Bascònia o Bretanya. Però no és fins a finals del segle V a l’Alvèrnia que no es mostra una recuperació de la capacitat militar d’una població desmilitaritzada.
Apol·linar és un home que va néixer en un moment de transició: quan l’Alvèrnia era romana, però quan els invasors bàrbars (visigots, francs, burgundis, ostrogots) havien superat la fase del saqueig i estaven creant estructures estables de poder amb l’ajuda dels nobles gal·loromans. Apol·linar va néixer cap al 450, quan hi havia esperances clares de reconquesta de la Gàl·lia per part de l’Imperi, i va morir el 515 quan el regne dels francs estava absolutament consolidat. És potser el primer medieval de la seva zona.
La família d’Apol·linar van ser protagonista principal de l’agonia de l’Imperi d’Occident i testimoni de la remilitarització de la societat romana i del pacte amb els invasors Formava part de l’espessa xarxa de riquíssimes famílies latifundistes de la Gàl·lia que va participar del govern imperial a finals del segle IV i al V. Els seus membres eren rics, sofisticats i cultes. La majoria cristians catòlics, alguns encara pagans.
El seu avi matern va ser Eparqui Avit (finals del IV-ca. 457), també de la ciutat d’Avernis. Va fer carrera militar amb Aeci durant vint anys, va fer-se amic del rei visigot Teodoric i artífex de la seva participació en l’aliança que derrotà Àtila als Camps Catalàunics (451) Va ser nomenat emperador el 455, però el deposaren el 456 per ser massa favorable als visigots i el substituí Majorià.
Mapa de la situació de la Gàl·lia durant el setge d’Arvernis (Clermont) per part dels visigots. Mapa: Romain0. Wikimedia commons. Domini públic.
La remilitarització continuà amb el seu fill Ecdici Avit (420-després del 475) que va tenir alts càrrecs amb els emperadors Antemi i Juli Nepot. Segurament va aconseguir experiència militar amb el seu pare perquè va protagonitzar una heroïcitat memorable l’any 471. Aquell any el marit de la seva germana, Sidoni Apol·linar, ric latifundista i famós poeta, aleshores bisbe d’Avernis, li va demanar ajuda perquè el rei visigot Euric assetjava la ciutat. El mateix Sidoni ho explica així en una carta que li envià posteriorment:
Els ciutadans mai oblidaran com persones de totes les edats, nivells i sexes t’observaven des de les muralles mig derruïdes mentre cavalcaves per la plana amb només divuit genets i travessaves per milers de gots a plena llum del dia i en camp obert; una heroïcitat que la posteritat creurà amb dificultat (…) Vas abatre els seus millors combatents -homes el valor dels quals, i no la covardia, havia situat a la rereguarda- i, sense perdre cap dels teus companys, vas dominar per complet aquella vasta plana: un camp a on la batalla t’oferia menys aliats que convidats a un sopar. Després de tornar tranquil·lament a la ciutat, l’allau de cerimònies, aplaudiments, llàgrimes i alegria que et van rebre és més fàcil d’imaginar que de descriure. (Sidoni Apol·linar, carta 3003. A «romanletters.org)
Una generació més tard, el 515, la ciutat tenia deu mil soldats d’infanteria entrenats i preparats per fer un bon paper a la batalla de Vouillé i una certa quantitat de membres de la classe alta (els «senadors» de Gregori de Tours) disposats a morir amb ells. Pel que sembla l’exemple d’Ecdici va ser fèrtil, especialment en el seu nebot Apol·linar, que era un adolescent quan es produí l’entrada heroica del seu oncle i que comandaria després l’exèrcit arvernès d’Alaric II. Apol·linar va ser membre de la Generació Marc Aureli del seu temps. El seu pare l’envià a Lió per estudiar i esdevenir un membre de la classe terratinent que, malgrat els bàrbars, encara existia a la Gàl·lia i que es caracteritzava per la seva sofisticació cultural. Sabem per cartes del seu pare que no li interessava la literatura i sí la caça. Potser, d’alguna manera, ja intuïa el que era necessari en aquells temps i que el dugué a ser el segon «comes» d’Alvèrnia a les ordres del rei visigot. Sense saber-ho estava entrant en l’Edat Mitjana.
I a la batalla de Vouillé es completa la remilitarització de l’Alvèrnia. El que la va iniciar va ser Eparqui Avit, que recuperà l’antiga figura del ric terratinent que tant té funcions administratives o diplomàtiques com militars, com els senadors dels segles I i II dC. El seu fill Ecdici fa un pas més enllà i lluita a les files de l’exèrcit, com els membres de l’aristocràcia fins al segle I aC. Alhora, juntament amb Sidoni Apol·linar, organitza les milícies per defensar la ciutat i finalment Apol·linar mostra una societat prou militaritzada per poder reclutar a deu mil homes, i uns centenars de «senadors» fent d’oficials.
La societat romana estava desmilitaritzada a finals del segle IV. Els militars eren una casta al marge que es reclutava a les fronteres i tenia poc a veure amb la societat civil. Però les invasions bàrbares del segle IV i V van canviar la situació: per un cantó l’exèrcit es va barbaritzar més i per l’altre les dificultats de l’Estat per defensar la població van obligar aquí i allà a alguns membres de la societat civil a participar de la defensa. Així veiem diversos rics terratinents organitzant els seus colons i esclaus per participar en les lluites, com va fer Sinesi de Cirene, a les ciutats mobilitzant milícies per defensar les muralles, com Arvenis, algunes regions poc romanitzades resistir els invasors, com la Bretanya. La remilitarització no va ser un fenomen general. Al Nòric, per exemple, quan l’exèrcit professional va deixar de cobrar el sou es dissolgué i les ciutats contractaren bandes de bàrbars. Tampoc va ser ràpid: entre la carrera militar i l’entrada èpica dels dinou genets passen trenta anys, i entre aquesta i la batalla de Vouillé trenta més.
Però amb l’exemple romà veiem quin és el «motor» de la remilitarització: simplement la incapacitat de l’Estat. En el moment que l’Estat no pot garantir la seguretat dels seus ciutadans, quan el monopoli de la violència és inútil i l’especialització perjudicial, apareixen aquí i allà membres de l’elit que assumeixen les funcions abandonades. I a poc a poc la societat aprèn amb l’experiència un altre cop la «competència conflictiva» perduda. En el cas romà va ajudar l’exemple: de cop els romans es trobaren submergits en un mar de bandes i exèrcits d’homes preparats per la guerra des de la infància, amb pràctica i valors bèl·lics, salvatges i brutals. Van tenir de qui copiar i a qui imitar. I malgrat tot van tardar generacions. Veurem què passa amb Europa.
