La sèrie d’entrades dedicades a l’exercici de la violència per part dels europeus moderns va començar amb «La Generació Marc Aureli ha de comprar-se una AK-47?», i va seguir amb «Va caure realment, l’Imperi Romà d’Occident el 476 dC i perquè això és important per la Generació Marc Aureli?» i amb «Colònia 31 de desembre del 2015»
El que s’argumenta és que la capacitat per exercir la violència d’una societat es perd amb la pau, la tranquil·litat i el bon govern. Quan una societat està protegida per l’aparell de l’Estat, l’Imperi de la llei, o per unes bones muralles (Com diria David Frye a «Walls. A History of Civilization in Blood and Brick») els seus habitants, especialment els homes, es pacifiquen i acaben sent incapaços d’exercir la violència, fins i tot per defensar-se. Als romans els va passar: confiats en el «limes» i en exèrcits professionals plens d’emigrants germànics van ser incapaços de reaccionar al segle V dC. De fet els únics que van poder defensar-se van ser els habitants de les regions més «endarrerides», com Vascònia, Bretanya, Gal·les i l’Atles bereber. A la darrera entrada mostro aquesta incapacitat en els disturbis del Cap d’Any del 2015 a la ciutat de Colònia a on es va mostrar la diferent «competència conflictiva» entre persones d’origen molt diferents: els joves europeus civilitzats i sofisticats van ser incapaços de reaccionar davant de comportaments violents.
La «competència conflictiva»
El concepte «competència conflictiva» fa referència a un conjunt de capacitats que permeten detectar i identificar comportaments agressius i abusius, i contenir-los de manera proporcionada. No és només la capacitat de insultar, amenaçar, colpejar, ferir o matar, sinó la capacitat de impedir que passi: quan es coneixen els codis i es respon l’escalada pot aturar-se: tant per humiliar-se, fugir, o derrotar l’adversari. Aquesta «competència conflictiva» s’apren al carrer, a l’interior dels grups d’homes, a les societats en les que l’Estat no funciona i és inevitable l’autodefensa. Els joves europeus, en general, no la tenen i els joves emigrants sí que la tenen. Els avis dels joves europeus probablement la tenien i els nets dels joves emigrants l’hauran perduda. Tenir-la o no tenir-la no és un tema moral, ni racial, sinó que ens informa de l’entorn a on s’ha crescut.
La pregunta que em plantejo a la present entrada és si el servei militar obligatori podria donar als joves europeus la «competència conflictiva» que la pau de generacions els ha fet perdre. Per esbrinar-ho estudiarem un episodi dolorós que es produí a l’any 1995, a la ciutat de Srebrenica, durant les guerres Iugoslaves.
Les guerres iugoslaves: neteja ètnica a Europa.
Els horrors que es van produir durant les guerres iugoslaves (1991-2001) poden ensenyar molt a la Generació Marc Aureli: com el nacionalisme i la religió poden esdevenir letals en poc temps, com els veïns es poden entrematar rabiosament malgrat haver conviscut dècades en pau, com la por i l’odi al diferent esdevenen motivacions assassines i com la Unió Europea, l’ONU i l’OTAN poden caure en la incompetència i la irrellevància més absoluta.
La desintegració de Iugoslàvia va començar el 1991, després d’una dècada de crisi econòmica, rivalitats nacionals i afebliment del poder federal. Les independències d’Eslovènia i Croàcia provocaren les primeres guerres; el 1992, el conflicte s’estengué a Bòsnia i Hercegovina, una república habitada per bosníacs musulmans, serbis ortodoxos i croats catòlics. Sembla que el motor del conflicte era la por dels serbis a quedar en minoria. Sigui perquè «realment» la por a ser exterminats estés justificada, sigui perquè la paranoia responia a la seva pròpia agressivitat el cas és que les diverses guerres (menys la d’Eslovènia a on no hi havia serbis) va ser un conjunt de neteges ètniques per tal d’aconseguir espais homogenis segurs.
Srebrenica
A l’est de Bòsnia, i per tant amb frontera amb Sèrbia, els serbis van intentar crear una franja homogènia ètnicament a base d’assassinats, violacions i expulsions. Srebrenica era un poble de majoria musulmana i el 1992 els musulmans bosnis van expulsar els serbis creant-se així l’enclavament. Milers de refugiats hi arribaren i la població es multiplicà mentre escassejaven els aliments, els medicaments i les armes. Després de mesos de combats i bombardeigs, l’ONU declarà Srebrenica «zona segura» l’abril de 1993 i hi desplegà cascos blaus, primer canadencs i després neerlandesos. Aquesta presència no impedí els combats ja que els soldats de la divisió 28 de l’exèrcit bosni van continuar atacant els voltants de l’enclavament, provocant bombardejos i atacs dels serbis. Va ser un període confús pels occidentals que seguíem els fets a través dels diaris: no sabíem qui eren els bons!
11 de juliol: els serbis entren a la ciutat
Finalment els serbis manats per Ratko Mladic van decidir acabar amb l’enclavament i reorganitzar les forces per defensar d’un atac a l’oest per part dels croats (que es produí). Va començar el 6 de juliol i els serbis van avançar lentament. Karremans, el comandant neerlandés de les forces de pau, va demanar contínuament atacs aeris per aturar-los però li van ser negades. El dia 11 els serbis entraren a Srebrenica, i es produí un doble moviment: els soldats bosnis es dispersaren per les muntanyes i la població civil, amb soldats barrejats, es dirigiren a Potocari, a on estava el campament dels holandesos per demanar protecció. Karremans s’entrevistà a l’Hotel Fontana amb Ratko Mladic per gestionar l’evaquació del Batalló Holandés i la protecció dels civils.
12 de juliol: la columna de la mort
Durant la nit de l’11 al 12 els homes bosnis i els soldats fugitius es van agrupar i van decidir dirigir-se al nord fins a l’enclavament bosni més proper, Tuzla. Van formar una columna de deu mil homes però només 2800 van arribar a la ciutat. La resta van morir en els dies següents a mans dels serbis que els atacaven des dels laterals. Van ser bombardejats i emboscats. La columna es fragmentà. Alguns resistiren i d’altres es van rendir. Molts foren matats in situ, la resta afusellats més lluny. Va ser com llops atacant una manada.
12-15 de juliol: Potocari
Ja el dia 11 una multitud de dones, nens, vells i alguns homes van demanar ser acollits a la base del Batalló Holandés. Eren entre 20.000 i 30.000. Uns milers van entrar però la resta van quedar fora. El dia 12 van aparèixer Mladic a la base, amb soldats serbis i uns autocars per evaquar la gent. Va donar ordres per pujar les dones, els nens i els vells als autocars. Als homes els portaven a llocs diferents. A fora, a la vista dels holandesos, soldats serbis identificaven i detenien homes. Alguns els van matar allà mateix, d’altres se’ls emportaren i afusellaren fora de la vista.
Durant dies van sortir autorcars en direcció cap a enclavaments bosnis. Tots eren registrats per trobar-hi homes amagats que després eren assassinats.
El trauma de la incompetència del Batalló Holandés
La incapacitat holandesa en la defensa dels bosnis de Srebrenica ha estat un trauma nacional al país. S’han escrit llibres, articles i s’ha debatut per totes bandes. El NIOD (Institut Neerlandès d’estudis de la Guerra, l’Holocaust i els Genocidis) va confeccionar un complert informe a on es veu l’abast de la inoperància del dispositiut de l’ONU.
I els fets han tingut conseqüències polítiques (un govern holandés va dimitir el 2002) i també penals. A Potocari van morir 350 homes que haurien pogut ser defensats pels soldats holandesos i que van ser expulsats del recinte. Per aquesta raó l’any 2013 un tribunal holandés va declarar que l’Estat holandés era responsable per aquestes morts (Concretament pel 10%. El tribunal va pensar que no haurien pogut fer més) I l’Estat holandés també va ser declarat responsable per la mort d’un traductor i d’un electricista que van ser expulsats de la base.
Bàsicament hi ha un consens en acusar de incompetència a tota la cadena de comandament de l’ONU en aquest afer. S’acusa a l’ONU de no plantejar bé l’operació, de desarmar la força bòsnia quan es van convertir Srebrenica en «zona segura», de no permetre els bombardejos a les forces atacants, de preocupar-se més de la seguretat dels holandesos que dels refugiats, d’estar de vacances quan passaven les coses, de no permetre que es reamessin, de no permetre als soldats del Batalló defensar els refugiats, i per tant, de crear un estat d’ànim en els soldats holandesos que els va impedir, defensar-se de les humiliacions que van rebre per part dels serbis i, pitjor, protegir unes persones que sabien que anaven a morir.
La reunió a l’hotel Fontana
La nit de l’11 el comandant del Batalló Holandés, Thomas Karremans, es va reunir amb Mladic a l’Hotel Fontana. La reunió va ser filmada i és disponible a Youtube. És un exemple corprenedor de «incapacitat conflictiva». Mladic va dominar la conversa: va llençar acusacions contra Karremans i les forces de l’ONU, va defensar enèrgicament la seva posició, va amenaçar veladament, va humiliar, va ser condescendent, i ho va fer sense cridar, només amb la força de la seva agressivitat. En canvi Karremans sembla un home derrotat, a punt de plorar o de posar-se a dormir, va disculpar-se vàries vegades, va demanar favors i va reconèixer que l’enclavament estava perdut i que no podien fer res. Fins i tot, mostrant la inadeqüació de la seva ment, es va atrevir a fer una broma: «no dispareu al pianista» que era ell mateix. Ni Mladic ni el traductor van entendre la broma i els va quedar clara la irrellevància del personatge. Així que la reunió es va acabar amb l’acord que els holandesos no atacarien els serbis i que la població civil seria evacuada. Podria haver fet un farol. Podria haver amenaçat amb fortificar-se al Potocari i disparar si veia un soldat serbi treure el cap. Podria haver amenaçat amb la fúria de la comunitat internacional. Podria… Podria…
El video s’ha de veure1. Karremans no era (és) mala persona. Sembla que era un oficial respectuós i atent a les necessitats de la tropa però no era el comandant adequat per la situació. Ha escrit un llibre treient-se les culpes de sobre. Probablement no li falta raó i tot va ser culpa d’un comandament superior incompetent i d’una missió «impossible». El que queda clar és que va ser víctima del diferencial conflictiu: no podia competir amb Mladic. Només comparant les cares de tots dos es veu la cosa clara.
L’actuació individual dels soldats holandesos
La cadena de incompetència conflictiva de dalt abaix està a punt d’acabar. Arribem a la tropa. I ens trobem que els holandesos van permetre el robatori d’equip per part dels serbis, es van deixar prendre les armes i els uniformes que duien a sobre fins al punt que alguns soldats van quedar en purs calçotets. Podrien haver-se resistit, dir «no», disparar a l’aire, donar un cop de puny, podrien haver fugit.
Però no ho van fer i aquesta inacció els va preparar mentalment per veure coses pitjors, que estic segur encara provoquen malsons als protagonistes. A partir del dia 12 van veure soldats i milicians serbis matant gent a fora de la seva base, van veure violacions de dones, i no van fer res per impedir aquests fets. Al contrari van expulsar homes del recinte de seguretat sabent que moririen. En aquest moment els holandesos estaven en absolut shock. Ja eren incapaços de reaccionar i és que quan s’accepten humiliacions o agressions petites i no s’hi respon de la manera proporcionada, les persones redueixen la seva capacitat de respondre a les humiliacions o agressions més importants.
La responsabilitat de la manca de reacció ha d’anar d’amunt avall i si haguessin estat aleccionats i dirigits adequadament el seu comportament hauria estat diferent però tot i reconeixent la responsabilitat superior cal reconéixer que si els soldats holandesos van suportar el que van suportar va ser per la seva nul·la «competència conflictiva» (que ja portaven apresa de casa).
“Quod natura non dat, Salmantica non praestat”
El que va passar a Srebrenica s’explica per la incapacitat profunda de tots els implicats per enfrontar-se a un enemic realment decidit a exercir la violència. Els serbis bosnis tenien un objectiu clar, desfer-se dels no serbis, basant-se en la por de que si no ho feien ells primer els ho farien a ells després. Falsa o certa aquesta por era una motivació suficient per fer el que van fer. En canvi els objectius de l’ONU de «mantenir la pau» no estaven tant clars.
Una altra diferència és que uns estaven decidits a morir i a matar i a l’ONU li costava fer matar i ni parlar-ne de enviar gent a morir. Però la principal diferència és psicològica: serbis i bosnians tenien una «competència conflictiva» adequada i els occidentals no en tenien, com es va veure en un conjunt de interaccions directees que es van realitzar. Cara a cara els holandesos s’arronsaven davant dels serbis i aquesta era una actitud profunda, apresa a casa.
I l’entrenament militar? Que no prepara els soldats per coses com aquesta? Doncs es veu que no. Pel que sembla si no venen educats de casa, o més ben dit, del carrer, la preparació que dona l’exèrcit no substitueix les carències en «competència conflictiva». I és que “Quod natura non dat, Salmantica non praestat”2. Per aquesta raó el futur servei militar no solucionarà la incapacitat actual dels europeus per lluitar. Per començar la resistència al servei militar serà numantina i s’acabarà amb una obligatorietat amb tantes exempcions que s’assemblarà sospitosament a l’actual exèrcit obligatori. Exèrcit en el qual s’allistaran emigrants o fills d’emigrants: és a dir joves que encara mantinguin el diferencial de “competència conflictiva”. Totes les societats acaben reclutant mercenaris un cop arriben a nivells alts de comoditat i sofisticació. Al segle III aC Roma era capaç d’aixecar exèrcits de centenars de milers de soldats només amb ciutadans, a partir del segle III dC s’omplien amb bàrbars (de primera, segona, tercera o quarta generació). No sé perquè a Europa serem diferents.
I la “competència conflictiva” es pot recuperar? Difícilment. Els grups que la perden són derrocats, derrotats, expulsats, anorreats, marginats o suprimits per grups que sí que en tenen. Però si es dona prou temps sí que es pot recuperar. A l’Europa Occidental del segle VI dC n’hi ha exemples. Però aquest és un tema per una propera entrada…
- Karremans i Mladic a l’Hotel Fontana ↩︎
- “El que la natura no dona, la Universitat de Salamanca no ho proporciona.” ↩︎
La Generació Marc Aureli 