La Generació Marc Aureli

Marc Aureli va ser educat per governar un imperi pacífic, ric i amable però acaba gestionant malaltia, guerra i rebel·lió. Una generació Marc Aureli és tota aquella que és educada per la pau i la riquesa i es troba vivint en la violència i la pobresa.

The Seneca Cliff, gràfic creat per Ugo Bardi que il·lustra el col·lapse de recursos. Apareix a l'obra "The Seneca Effet. Why Growth is Slow but Collapse is Rapid". La inscripció "Marc Aureli estava aquí" és de Lazarus Long.
clica aquí per detalls sobre la imatge

Categoria: Uncategorized

  • «WHY EMPIRES FALL»INTERESSA A LA GENERACIÓ MARC AURELI?

    «WHY EMPIRES FALL»INTERESSA A LA GENERACIÓ MARC AURELI?

    Interessa a l’actual Generació Marc Aureli llegir l’obra de Heather i Rapley “Why Empires Fall” i conèixer el seu contingut? Sí. Interessa i interessa molt perquè proporciona uns conceptes clars i una panoràmica complerta i comprensible de l’evolució paral·lela de l’Imperi romà i el que anomenarem Imperi occidental.

    Interessa a l’actual Generació Marc Aureli llegir-lo i conèixer el seu contingut? Sí. Interessa i interessa molt perquè proporciona uns conceptes clars i una panoràmica complerta i comprensible de l’evolució paral·lela de l’Imperi romà i el que anomenarem Imperi occidental. Interessa i interessa molt perquè dona un mapa del passat, del present i, probablement, del futur. Interessa i interessa molt perquè a l’agost del 2024 ja està desfasat i comprendre el perquè il·lumina el que ha passat amb l’arribada de Trump a l’escena, mai millor dit, internacional.

    «Why Empires Fall» és una obra que Peter Heather i John Rapley van publicar a començaments del 2023 i que Desperta Ferro va editar en castellà al novembre del mateix any amb el títol «¿Por qué caen los imperios?» i el subtítol «Roma, Estados Unidos y el futuro de Occidente». Peter Heather és un historiador, professor a Oxford i Yale, especialista en el finals de l’Imperi romà i en l’Edat Mitjana, ja conegut a Espanya per varies obres seves: «La restauración de Roma» (2013), «Emperadores y bárbaros» (2018), «La caída del Imperio romano» (2021) i «Cristiandad» (2024) . John Rapley és economista i consultor de governs, especialista en desenvolupament. Cap de les seves obres s’ha publicat en castellà.

    L’obra és excepcional i per aquesta raó li dedicaré quatre entrades: La present, que vol resumir l’obra presentant els seus conceptes principals, dues dedicades als seus oblits i distorsions anomenades «Els errors de Why Empires Fall» i la darrera, dedicada a esbrinar si els consells i recomanacions que els autors donen per no caure en el col·lapse s’estan seguint, titulada «Ha fet cas Trump de Why Empires Fall?» (ATENCIÓ! SPOILER) Diré que no, que no s’estan seguint.

    Pels autors Roma va caure immediatament després d’un període d’esplendor i no per una lenta i llarga decadència. És un avís pel lector: que no es pensi que l’esplendor de fa molt poc ens estalviï la nostra caiguda. Roma en aquesta obra gairebé sempre és l’Imperi romà d’Occident. Històricament no és molt correcte però l’argument que ofereixen els autors ho exigeix. (Capítol 1)

    Occident és una unitat imperial malgrat la seva fragmentació en estats ja que, com Roma, gaudeix de altíssims nivells de integració social, cultural, econòmica i des del 1945, política, gràcies a institucions comunes com l’ONU, GATT, FMI, OCDE, Banc Mundial, OTAN, G7 i Unió Europea, (Capítol 2)

    Tant Roma com Occident han tingut unes dinàmiques socials i econòmiques que han transformat profundament les entitats amb les que han entrat en contacte. Van ser les interaccions del nucli imperial originari que van provocar que el poder econòmic i polític passés a les províncies conquerides com Gàl·lia, Hispània i Àsia i van ser els intercanvis de tot tipus de l’Imperi amb la franja de 100 a 300 quilòmetres més enllà de les fronteres del Rin i del Danubi els que van crear sòlides i duradores confederacions de pobles bàrbars que van destruir l’Imperi.

    De la mateixa manera Occident ha incorporat al nucli imperial algunes províncies conquerides, com EEUU, i ha transformat el món sencer (la seva perifèria) mentre el conqueria, el colonitzava i després de la independència. I, com veurem, es pot dir que l’actual fortalesa de la perifèria ha estat causada directament per les necessitats econòmiques d’Occident. (Capítol 3)

    Tant l’Imperi romà com l’Imperi Occidental van intervenir per mantenir sota el seu domini a la perifèria independent. Durant el segle III i IV Roma va alternar medis pacífics com subsidis, suborns i intercanvis comercials amb medis violents, com assassinats selectius o expedicions de càstig, per tenir dominada la seva perifèria sense saber que així l’enfortia.

    Occident, d’una manera semblant, ha intervingut militarment, políticament i econòmicament en la seva perifèria però el més eficient per mantenir el seu domini va ser el nou ordre mundial que va sorgir de Breton Woods el 1945. El conjunt de institucions que en van sortir, dominades per Occident, l’hegemonia del dòlar a nivell mundial i les reinversions dels EEUU a dins del propi Occident van fer que un flux net de recursos globals anés de l’antiga perifèria imperial cap al centre. Els països independitzats van desenvolupar-se i van créixer però a un nivell molt inferior que l’Imperi occidental que va viure unes dècades d’intens desenvolupament. (Capítol 4)

    Un cop establerta la semblança entre Roma i Occident com imperis que causen l’enfortiment de la seva perifèria a qui dominen de diverses maneres es passa a descriure les quatre causes de la caiguda de Roma i mostrar com aquestes causes ja estan presents en l’actualitat. A Roma la van fer caure el gran augment de la despesa militar i organitzativa que li van provocar l’ascens d’una superpotència bessona al segle III, Pèrsia, que en l’actualitat seria Xina, i l’enfortiment econòmic, polític i militar de la perifèria, que en l’actualitat serien els antics països colonitzats que s’han enfortit econòmicament amb la globalització. Aquestes dues amenaces, controlables, es van fer destructives quan aparegué un «xoc exogen» en la forma del moviment dels huns cap a l’oest que provocà l’entrada dels gots el 376 i dels alans, vàndals i sueus el 406. Del nostre «xoc exogen» en vam tenir un tast, superat, amb el Covid19, i també l’entrada d’immigrants no volguts vinguts de la perifèria externa. Sobre els futurs «xocs exògens» només es pot especular. Finalment el que acabà de fer caure l’Imperi va ser la divisió entre els partidaris de col·laborar amb els bàrbars i integrar-los en el sistema imperial i els partidaris de lluitar-hi i expulsar-los, divisió que es reprodueix en l’actualitat a Occident en multitud de temes. (Capítol 5)

    En aquest punt els autors volen intervenir en el debat sobre la migració tractant dos punts estimats pels nous populismes. El retrocés de Britània, a on va desaparèixer tot rastre de civilització no va ser causat només per la invasió anglosaxona sinó per la manca de poder de negociació de les elits britanoromanes cosa que sí van poder fer les elits del continent. Aquest argument és important de cara a les futures solucions que proposaran els autors a la conclusió.

    També posen en relleu la diferència fonamental entre els dos moments. A Roma la immigració del segle V va ser feta per grups organitzats que li prenien la base fiscal a l’Estat romà, en canvi la immigració posterior al 1945 la fan individus sota el control dels estats receptors que han fet pujar el PIB occidental i que són absolutament necessaris en l’actual situació de reducció de la població activa i envelliment de la població. (Capítol 6)

    De manera molt elegant els autors segueixen l’argument anterior: la immigració actual no «roba» la base fiscal dels governs occidentals però sí que la «roba» la perifèria. I és que els bons temps de prosperitat posteriors al 1945 es van acabar a la dècada dels 70. Inflació, pujada del preu del petroli, productivitat laboral a la baixa, població activa proporcional a la baixa, pujada de costos laborals van portar a l’estanflació.

    La solució de l’Imperi occidental va ser la globalització: una conjunció de la implantació a nivell global de les idees lliberals desreguladores de Friedman i Hayek, l’abaratiment del transport fins a la irrisorietat del seu cost i la feliç invenció de Internet. Les empreses occidentals es van deslocalitzar a la recerca dels baixos costos laborals d’una immensa massa de població alfabetitzada que havia emigrat a les ciutats costaneres dels països de la perifèria en el període anterior.

    A tothom li va agradar la globalització: les empreses occidentals van guanyar diners, els governs van recaptar més, es finançaren despeses públiques, es va mantenir baixa la inflació i la població va obtenir productes barats de importació. A la perifèria els canvis també van agradar: es van desenvolupar i enriquir com mai abans. I darrera del reforçament econòmic va venir el reforçament polític i no només va créixer la perifèria interior sinó que de l’exterior va sorgir la superpotència successora de Pèrsia: la Xina de Deng Xiaoping, que en vint anys va multiplicar la seva riquesa i poder. (Capítol 7)

    Al capítol 8 els autors expliquen que no tot va anar bé amb la globalització. La població no qualificada occidental no es va enriquir sinó que els seus salaris es van estancar i la bretxa amb els accionistes i treballadors qualificats de les empreses beneficiades per la globalització no ha parat de créixer. En un primer moment la situació es dissimulà amb la baixa inflació, l’accés a productes barats de la perifèria i el desenvolupament del crèdit però a partir de la crisi del 2008 i l’augment conseqüent de la despesa pública i del deute Occident ha començat a tenir problemes i a compartir la causa última de la Caiguda de Roma.

    Tot Estat té un pacte implícit amb els que li paguen els impostos, han de rebre alguna cosa a canvi. A Roma el 75% del pressupost es dedicava a l’exèrcit. Per tant el pacte era molt senzill: la defensa de les fronteres i la protecció de les elits. Però quan les invasions bàrbares van treure tant de territori que l’Estat no va tenir diners per pagar l’exèrcit, es va trencar el contracte, les elits terratinents abandonaren la causa de l’Imperi per pactar amb els nous monarques i vingué el col·lapse. Les quatre causes havien confluït en una de sola: la ruptura del contracte fiscal.

    El pacte d’Occident és l’Estat del Benestar. Els impostos es paguen i l’Estat pot intervenir en la vida de la gent a canvi d’educació, salut, protecció contra l’atur i pensions de jubilació. És un pacte que es va desenvolupar a partir de finals del segle XIX, es va consolidar a partir del 1945 i ningú no el discuteix. Només es debat el grau de protecció, la quantitat gastada i els segments de la població que el paga.

    Els governs d’Occident es troben en una situació difícil: perden ingressos perquè la perifèria li ha «pres» la indústria per la globalització, la desregularització financera permet a les elits moure diners als paradisos fiscals i la productivitat laboral va de baixa des dels anys 70. I la despesa no deixa de créixer perquè la relació entre població activa i jubilada s’està reduint i la població s’està envellint, gastant més en salut.

    Per poder mantenir el nivell de vida de la població es permet el creixement forassenyat del deute privat i els governs occidentals depenen cada cop més del deute públic per pagar un dèficit crònic que no deixa de pujar.

    El contracte entre l’Estat recaptador i els que paguen impostos, població activa jove, està a punt de trencar-se. I si la població pensa que el pacte s’ha trencat es deixarà de pagar impostos i el sistema entrarà en col·lapse. Aleshores tindrem un futur de fragmentació i inestabilitat política amb una degradació creixent de la democràcia, baixada del respecte a la llei i els drets humans, aparició de feus delinqüencials, erosió dels serveis públics i, per tant, baixada del nivell de vida.

    Però pels autors aquest futur encara es pot esquivar. Roma va tenir una oportunitat el 460 amb l’expedició, finançada per l’Imperi d’Orient, de l’emperador Antemi contra el regne dels vàndals a l’Àfrica. Si triomfava l’Imperi romà d’Occident hauria recuperat la meitat de la seva base fiscal, hauria pogut pagar un exèrcit i les elits no haurien negociat amb els bàrbars. Va fracassar i el 476 es va acabar l’Imperi romà a Occident. En l’actualitat estem una mica abans del 460. Encara es pot actuar i els autors dediquen el final del capítol 8 i la conclusió a donar una sèrie de consells i recomanacions als governs i les elits occidentals.

    Explicarem aquesta part en la quarta entrada de la sèrie i veurem si Trump els ha fet cas o no. (SERÀ QUE NO) D’aquesta manera, d’una sola tacada sabrem si l’expedició del 460 va pel bon camí o no i estem una mica més lluny del col·lapse d’Occident.

  • PERÒ ENS PODEN ENSENYAR RES ELS ROMANS?

    PERÒ ENS PODEN ENSENYAR RES ELS ROMANS?

    Aquest blog està pensat per comparar Roma i Occident i aprendre de les estratègies que les diverses Generacions Marc Aureli van aplicar en la Caiguda de cara a la nostra pròpia Caiguda. Però són comparables les dues societats? Tant ens assemblem a ells que les seves reaccions poden ser les nostres? Aquest autor pensa que la resposta és afirmativa perquè hi ha un curt període de seixanta-set anys que és equivalent al curt període de seixanta-tres que va acabar amb la Crisi del 2008. Tots dos són l’esplendor de les seves societats i tots dos porten en ells la base de la seva caiguda. Estem comparant la dinastia Antonina i el període de domini dels EEUU. Respectivament 96-165 dC i 1945-2008. La dinastia Antonina va durar fins l’any 192 quan va morir Còmode i l’Imperi Americà encara aguanta però es pot defensar que la Pesta Antonina del 165 i les invasions marcomanes del 166 van marcar un punt d’inflexió així com la Crisi del 2008 serà recordada com el moment en que vam començar a tenir problemes encara que la nostra Caiguda tardi en arribar.

    Les dues èpoques que ens ocupen comparteixen el fet de ser societats “còmodes” i urbanes, les més “còmodes” i urbanes del seu segment temporal. Les dues són el cimal de les seves societats i entremig no n’hi ha cap de semblant. Des de la Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident cap societat ha viscut tant bé fins que no va començar a ser superada al segle XIX per la nostra1, que anomenarem, per comoditat i per reforçar la semblança, l’Imperi Americà, i que engloba USA, Europa, Japó, Austràlia i, en general, els països de l’OCDE.

    1. La Dinastia Antonina vivia en l’abundància com nosaltres sota l’Imperi Americà.
      1. El segle II dC va gaudir d’una extrema bonança en tots els aspectes possibles: Hi havia pau interior ja que els pobles conquerits havien deixat de revoltar-se contra el conqueridor i estaven força romanitzats. Els ciutadans que vivien a la ciutat de Roma tenien una provisió assegurada de blat subvencionat des del segle II aC i durant l’Alt Imperi es mantingué. S’havia aconseguit una successió pacífica de l’imperi gràcies al sistema d’adopció d’adults inaugurat per Nerva i acabat per Trajà. En aquest sentit no hi va haver guerres civils entre l’any dels quatre emperadors (69 dC) i l’any dels cinc emperadors (193).
      2. El govern era benvolent i eficient. Entre Domicià i Còmmode tots els emperadors van ser bons gestors que no aprofitaren el poder per satisfer desitjos infantils i narcisistes. Els governadors, gràcies a les reformes, ja llunyanes però eficaces, d’August, eren funcionaris de l’Estat que no necessitaven saquejar les seves províncies per finançar una carrera política com havia passat durant la República i per tant, governaven prou bé.
      3. El clima era bo. Es vivia en l’Òptim Climàtic Romà, una època climàtica privilegiada caracteritzada per estabilitat del temps, altes temperatures i pluges sovintejades, que va començar al segle I aC i acabà al segle III dC.
      4. Gràcies al clima la producció agrícola era abundant i segura. El límit de l’olivera, la vinya i el blat arribava a latituds i altures mai vistes fins aleshores i que no es tornarien a veure fins al segle XX (durant l’Escalfament Global). Això no vol dir que aquesta producció no hagués pogut crear problemes ecològics importants: hi ha proves que parlen d’esgotament del sòl i sobretot, desforestació.
      5. La unitat política, legal, monetària i lingüística permetia la segona gran globalització de l’antiguitat després de l’hel·lenística (o la tercera si comptéssim la minoica) per la qual les regions es van especialitzar, els productes es van abaratir i es van escampar per l’Imperi permetent la formació d’una societat eminentment urbana.
      6. El control total del Mediterrani convertia aquest mar en una autopista que permetia un intens intercanvi comercial marítim abaratint costos i permetent alimentar per via marítima una creixent vida urbana (des de Roma fins a totes les ciutats costaneres de l’Imperi. Es calcula que el 90% de la població vivia a la costa o a cinquanta kilòmetres d’ella.
      7. La Ruta de la Seda estava consolidada. Va ser un moment esplendorós per tota Euràsia. La Xina de la Dinastia Quing havia lluitat contra els nòmades de les estepes, els havia derrotar i van entrar en contacte, per primer cop, amb una altra cultura urbana, la dels kuixan, del Nord de la Índia, que també havien lluitat contra els seus propis enemics nòmades i havien conquerit la Sogdiana i la Bactriana, i que tenien una bona frontera amb l’Imperi part, que anava de l’actual Iraq fins a l’Afganistan. Així va ser com al segle II dC la Ruta de la Seda estava controlada, i protegida, per només quatre potències, permetent l’intercanvi comercial entre ells, afavorint l’entrada a Roma de productes de luxe molt preuats (que al capdavall va beneficiar més a la Xina que a Roma, ja que Xina exportava seda i Roma plata).
    2. La societat de la Dinastia Antonina era urbana com la de l’Imperi Americà
      1. Tota situació de bonança, en qualsevol època i societat, augmenta la quantitat de ciutats i la població que contenen. La bonança permet excedents agrícoles que poden mantenir una població subsidiada de militars, buròcrates, clergues, terratinents absentistes, i artistes, artesans i comerciants dedicats a proveir les necessitats cada cop més variades i complexes dels habitants de les ciutats. Si es pot mantenir la ciutat creix. És inevitable.
      2. Per altra banda el món romà és urbà en si mateix des dels orígens. De fet els romans que tenien la ciutadania pertanyien a alguna de les tribus de Roma encara que visquessin a Hispània i mai anessin a l’Urbs. D’alguna manera l’Imperi, és a dir l’espai a on els romans imperen (manen), era una sola ciutat, Roma, amb barriades disperses separades per zones rurals, comunicades per vies.
      3. Totes les ciutats romanes eren iguals. Totes eren “imago urbis”, una imitació de les institucions de Roma. Tota ciutat romana, per petita que fos, reproduïa les institucions civils, religioses i culturals de la ciutat de Roma. Hi havia uns magistrats escollits per una assemblea de ciutadans, un Senat de notables que es reunia a l’edifici anomenat Curia que estava situada al Fòrum, plaça rectangular dedicada al comerç i a les reunions públiques, que agrupava una basílica (edifici dedicat al comerç i l’administració de justícia) i un temple. Tota ciutat tenia termes i un espai per fer-hi representacions teatrals, lluites de gladiadors i curses de carros. La mida i el poder econòmic de la ciutat decidia la mida i la magnificència dels edificis bàsics i la freqüència i espectacularitat dels espectacles però aquests existien a totes les ciutats per petites que fossin.
      4. Roma al segle II dC va arribar al seu màxim de població: hi ha diverses estimacions ja que és difícil calcular la quantitat d’esclaus que hi vivien i el nombre de passavolants més o menys estables. Al segle II dC l’Imperi està ple de multitud de ciutats connectades per una espessa xarxa de vies.
    3. La bonança i la urbanització creen fenòmens culturals, socials i polítics que podem reconèixer com a vigents a l’Imperi Americà.
      1. Aquest panorama de beneficis econòmics i de intensa urbanització crea un tipus humà especial al segle I i II dC: el romà urbanita, pacífic i sensual. Preocupat pels seus negocis, comerç, indústria. Despreocupat del govern, ja que és un Principat i des de Tiberi que no hi ha eleccions, despreocupat de la defensa de l’Imperi per què la porta l’exèrcit professional a la frontera, lluny de les ciutats, a on no veuen cap legionari. Preocupat pel seu oci: les termes per la tarda, les curses de carros durant els “ludi”, les lluites de gladiadors i com a producte cultural: el mim i la pantomima, des d’un cert punt de vista residus decadents de les comèdies de Plaute i Terenci i de les tragèdies romanes i gregues. Són els homes i dones retratats al segle I dC per Marcial, Juvenal i Petroni.
      2. A la Roma antonina es pensa que la milícia és cosa de pagesos. L’home de ciutat no s’allista a l’exèrcit i si ho fa no és bon soldat. Ja ho diu Vegeci. Roma reclutava els legionaris entre els joves pagesos dels masos i dels llogarrets al voltant de Roma. Durant segles l’estructura dispersa però atapeïda del camp italià proporcionà lleves inesgotables de legionaris. Aquesta pedrera s’esgotà al segle II aC i els italians van ser substituïts per gals de la Cisalpina i per provincials hispànics, després va ser el torn dels gals de la Gàl·lia, però també s’esgotà amb el desenvolupament de la seva pròpia urbanització. Al segle II dC l’exèrcit romà es fornia de reclutes de multitud de llocs però principalment de Il·líria i Pannònia. Eren regions frontereres habitades per descendents de veterans de les legions d’August. Petits propietaris agrícoles pels quals la milícia era una forma de vida que passava de pares a fills. L’exèrcit que recuperarà l’Imperi de la crisi del segle III sorgeix d’aquesta zona proporcionant també desenes d’emperadors durant el segle III i IV. Però fins i tot aquesta deu s’esgota i cal fornir-se de germànics durant tot el segle IV i V. I és que l’abandó de les virtuts castrenses és definitiva. Una societat que es fa pacífica no torna a l’exèrcit mai.
      3. A la Dinastia antonina i a l’Imperi Americà es van produir canvis importants en la llibertat sexual i la família. En temps republicans va existir la moral clàssica, la de Cató el Cènsor, que és la moral familiar i sexual heteropatriarcal universal (universal amb matisos): un home és el cap de família que té poder legal sobre la seva esposa i els seus fills. La dona ha d’arribar verge al matrimoni, donar-li molts fills, si pot ser mascles, al seu marit, i ser-li fidel, sota pena de vida. De l’home s’espera una moral sexual adequada, continent i discret, però amb sortides legals i tolerades en la prostitució i el concubinatge. En aquesta moralitat l’homosexualitat és rebutjada plenament i l’efeminament ridiculitzat.
      4. Aquesta moral sexual va començar a canviar a Roma al segle II aC i a l’Imperi Americà a començaments del segle XX. Bàsicament, i sense entrar en detalls, consisteix en tres fenòmens paral·lels. El primer és l’acceptació de la llibertat sexual femenina, a la que ja no es castiga legalment ni socialment per les infidelitats, divorcis o casaments successius en enviduar. El segon és la llibertat nupcial dels homes que renuncien a casar-se i, a la Roma imperial, opten pel concubinatge. A l’Imperi Americà el procés és més complicat ja que sembla que són les dones les que renuncien al matrimoni. El tercer és l’acceptació social de l’homosexualitat i l’efeminament: Primer s’acceptà la sodomia en esclaus adolescents o de classe baixa i a partir d’aquí s’amplià la varietat de pràctiques. Els poetes elegíacs del segle I aC ja mostren homes enamorats de joves i una certa vida homosexual a la ciutat de Roma que té com a protagonistes poetes, joves de classe alta i personatges del lumpen. Es distingeix entre “felatores” i “irrumatores”. És a dir, els que llepen el membre de l’altre i els que accepten ser penetrats a la boca amb una certa violència. Els romans del segle I i II dC ja estan acostumats a les pràctiques homosexuals a les termes (Hi ha un episodi del “Satiricó” en la que un jove assistent a les termes perd la roba i és envoltat immediatament per una colla d’homes que s’ofereixen a auxiliar-lo generosament. El narrador de l’episodi es queixa de que tenir un gran membre obre moltes portes.) També s’acostumen a les ambigüitats. Neró es va enamorar d’un jove a qui va fer castrar, va vestir de dona i s’hi va casar. Quan Neró morí un candidat durant l’any dels quatre emperadors, s’hi va casar també per reforçar la seva candidatura. Neró és un cas extrem, com ho són tots els de les classes altes quan s’hi posen, però és evident que un Neró hauria estat impossible a l’època de Cató el Censor. I Vitel·li, encara que casat amb Popea, era tan efeminat que la circumstància ha quedat reflectida als llibres d’història.
      5. A l’Alt Imperi i a l’Imperi Americà va triomfar la banalitat dels productes culturals. Les formes de teatre que van tenir èxit durant l’Alt Imperi eren el mim i la pantomima. El mim són obretes curtes representades sense veu per uns pocs actors vestits de manera molt senzilla que mostren escenes de la vida quotidiana amb intenció burlesca. Existien des del segle III aC i es representaven en els entreactes. El mim derivà cap a escenes eròtiques i burlesques de infidelitats matrimonials. Es permeté la participació de dones poc vestides o fins i tot despullades. Al segle I aC i després a l’Imperi el mim va tenir un gran èxit popular potser per aquesta barreja de farsa i erotisme. La pantomima és la representació d’escenes mitològiques o de tragèdies per part d’uns pocs actors, vestits de manera senzilla o despullats, sense la parla acompanyat de música. Es centrava en les escenes més truculentes i pornogràfiques del repertori mitològic. El mim i la pantomima són les versions simplificades i banals, de la comèdia i la tragèdia, respectivament. I així com la comèdia i la tragèdia des del segle III fins a l’I aC va anar mutant seguint les modes el mim i la pantomima es solidificaren en unes formes simples e immutables durant segles. Els romans mai es van cansar de veure farses eròtiques i escenes truculentes i pornogràfiques repetides un cop darrera l’altre.
      6. Els esports de masses van iniciar el seu camí al segle I aC, quan els edils de Roma van finançar incomptables curses de cavalls i lluites de gladiadors per garantir la seva popularitat en les futures eleccions a la pretura i el consolat. Les curses de cavalls havien agradat sempre els romans però no va ser fins a l’Alt Imperi que no van esdevenir espectacles de masses. En un segle explanades habilitades per la cursa envoltades de seients de fusta esdevingueren edificis monumentals amb cabuda per desenes de milers de persones a on es feien curses durant dies sencers, subvencionades per les autoritats. I en un segle un espectacle funerari, la lluita de gladiadors, passà de representar-se en escenaris provisionals a representar-se en edificis de pedra amb cabuda per desenes de milers de persones. Durant els segles I i II dC els circs i els amfiteatres s’escamparen per tot l’Imperi i esdevingueren el passatemps principal de la població, a part de les termes, fins al segle IV els gladiadors i el VI les curses de carros de cavalls. Els propietaris de carros, cavalls i aurigues (ja que sovint eren esclaus) s’agrupaven en equips designats per colors: vermell, blau, verd i blanc. Els afeccionats a les curses seguien un o altre equip i els recolzaven apassionadament. De vegades hi havia baralles a les grades i pels carrers. Són famoses les batusses amb víctimes mortals que es produïren a Pompeia en temps de Tiberi o a Constantinoble en temps de Justinià.

    Quin panorama apareix aquí? La Dinastia Antonina era una època de pau interior, bonança econòmica i bon clima. Els seus habitants tenien accés a comoditats i productes barats provinents de lluny no vistos mai abans i eren governats per dirigents benvolents (per comparació). Era un món urbanitzat que disposava dels serveis que proporcionen les ciutats del moment (sanitat, distraccions, productes assequibles) i que creava un tipus de persona determinat: l’urbanita pacífic i sensual. Aquest món es caracteritzava pel seu rebuig a la milícia (però no pacifisme), tolerància en llibertat religiosa i acceptació de l’homosexualitat (però no feminisme ni defensa dels drets LGTBI+) i un consum de productes culturals banals i freqüentació assídua als espectacles de masses: curses de cavalls i lluites de gladiadors.

    Urbanites pacífics, sensuals, banals, sexualment lliures, en un món en pau, bonança econòmica i bon clima2? Això em sona! Nosaltres! Almenys fins l’any 2008. I com nosaltres som “iguals” que ells és possible que les seves respostes individuals, col·lectives, privades o governatives a la seva decadència, crisi i col·lapse s’assemblin a les que nosaltres assajarem quan ens arribi la nostra decadència, crisi i col·lapse. Aquest blog tracta d’això, de què ens poden ensenyar els romans i l’autor està convençut que molt i molt.

    1 Reconec que hi ha una altra època que també s’hi assembla molt, la dinastia Song xinesa (960-1279). Pel seu nivell d’urbanització, sofisticació financera, social i cultura podria estar perfectament al nivell de la comparació però, malauradament, conec molt menys la Xina que la Roma antiga. A Xina la coneixem molt poc i cada cop més aquesta ignorància és imperdonable, acostant-se al nivell de suïcidi col·lectiu, i queda dit aquí que l’autor posarà fil a l’agulla, properament, per esmenar aquesta greu falta cultural.

    2El canvi climàtic que va començar als anys 70 o 80 va comportar durant vàries dècades pujada de les temperatures i estabilitat climàtica la qual cosa va ser beneficiosa per moltes raons. Potser aquest canvi climàtic tindrà en el futur conseqüències catàstrofiques que cal previndre però no es pot negar que durant unes dècades la pujada de temperatures a l’hivern, amb la seva absència de gelades i boires es pot qualificar de “bon clima”.

  • ELS ASCENSOS, ESPLENDORS I CAIGUDES DELS ROMANS. (II) De l’esplendor a la caiguda.

    ELS ASCENSOS, ESPLENDORS I CAIGUDES DELS ROMANS. (II) De l’esplendor a la caiguda.

    L’anarquia militar i el col·lapse de Gal·liè

    “Durant aquell temps de calamitats, tots els moments van quedar marcats, totes les províncies del món romà va patir els bàrbars invasors i els tirans militars, i l’arruïnat imperi semblava acostar-se al moment definitiu i fatal de la seva dissolució.” Gibbon, Capítol 10.

    Septimi Sever va morir als seixanta-cinc anys, al llit i al final dels seus dies, serà l’últim que ho farà, fins la mort de Dioclecià el 311. Entremig vint-i-tres emperadors moriran violentament i un de pesta. És el darrer gran emperador abans de l’arribada del que s’anomena la Crisi del Segle III.

    Després de la crisis financera, i la crisi econòmica va arribar la crisi institucional. Que tots els severs (fora de Septimi) morissin assassinats ja n’era un indicador però esclatà quan Maximí el Trací, un comandant d’origen humil va ser proclamat per la tropa i va governar com si no existís el el Senat. El Senat reaccionà nomenant els seus propis candidats però perdé la batalla de la legitimitat i quedà només la força bruta de l’exèrcit. Qualsevol noble romà comandant de tropa s’atrevia a desitjar la púrpura i tota tropa, davant dels beneficis que proporcionava esperonaven les seves ambicions. En divuit anys, des de Maximí (235) fins a Valerià (253) hi va haver dotze emperadors.

    Un mínim d’estabilitat dinàstica es produí amb Valerià i el seu fill Gal·liè, el primer regnà del 253 fins el 260, i el segon fins el 269. Encara que també eren uns usurpadors van ser ratificats pel Senat i tots dos van tenir els regnats més llargs des de Septimi Sever. Però la dinàstica va ser la única estabilitat que hi va haver: els parts, ara substituïts pels sassànides a les ordres del gran Sapor I van derrotar els romans i capturant després de la batalla d’Edessa a Valerià van inferir-los la suprema humiliació; els germànics van trencar les fronteres i van arribar a punts tan allunyats com Tarragona, el nord d’Itàlia o Atenes; els severs havien deixat el denari al 46% i en quinze anys va baixar al 5%, un full de coure pintat d’argent; l’economia es va reduir a l’abast local; els ingressos van baixar per desastres com una sequera extrema a Egipte i una terrible pandèmia, l’anomenada del Sant Cebrià. La sensació general era de caiguda i desastre i alguns van voler reaccionar per solucionar les coses: A l’oest el general Pòstum va escindir Gàl·lia, Britània i Hispània i a l’est la reina Zenòbia el regne de Palmira. Enfonsada la legitimitat imperial Gal·liè es va haver d’enfrontar a una gran quantitat d’usurpadors: la “Història Augusta” anomena el període com dels “Trenta Tirans”. Sembla que el comentari de Gibbon està plenament justificat.

    Així, durant el regnat de Gal·liè, l’estat romà no podia defensar les fronteres, no podia garantir la unitat de l’Imperi, el respecte al càrrec imperial, ni el valor de la moneda. Amb l’economia enfonsada, l’epidèmia i els bàrbars campant lliurement, s’havia caigut en col·lapse i l’Imperi estava a les portes de la desaparició.

    I governant el que quedava de l’imperi tenim a Publi Licini Gal·liè. És un emperador poc conegut i no s’ho mereix perquè és el darrer de la seva mena: italià, senador, ric i culte. Amb ell i deixant de banda el breu Tàcit, s’acaba la intervenció en el govern de la seva classe social. La història antiga l’acusa de viciós, cruel, frívol, efeminat, afeccionat a les dones, a la jardineria i la cuina i de tolerar els cristians. En canvi la història moderna destaca la seva cultura (era amic de Plotí), la tolerància pels cristians i les seves reformes militars i administratives. Potser tot és veritat. En els moments finals d’una “dinastia”, quan el cicle d’ascens, esplendor i caiguda acaba els líders tendeixen a ser incompetents, dèbils, erudits, absents, és a dir “decadents”. A Gal·liè els antics el van acusar també de tolerar les escissions, d’alegrar-se de les pèrdues territorials, i això també es creïble: un home intel·ligent i culte podria entendre perfectament que l’imperi tal com estava plantejat era inviable. Gal·liè podia imaginar alternatives si més no per consolar-se però la perspectiva no ajuda a governar amb fermesa i el van mostrar dèbil als ulls dels homes que el van succeir i que, probablement, el van assassinar: primer Marc Aureli Claudi “el Gòtic” i després Luci Domici Aurelià.

    La recuperació: els emperadors-soldats:

    «Vosaltres no heu nascut ni us heu educat en una part de la terra tranquil·la i corrompuda pels plaers, sinó en aquestes províncies a les quals la vida de frontera, enfrontada a un enemic molt afeblit, encara que immersa en un permanent estat de guerra, ha habituat de manera infatigable al treball i al sofriment, on la vida sencera és servei militar, on fins i tot les dones són més fortes que els homes d’altres pobles» (Mamertí. Paneg. 3,3,9).

    Roma podria no haver sobreviscut al col·lapse de Gal·liè. Perfectament podria haver quedat desmembrat en diversos “imperis romans” rivals amb bàrbars passejant i ocupant espais a l’interior. L’Edat mitjana hauria pogut començar dos-cents anys abans. Aquest moment era el punt més baix d’un procés inevitable amb moltes causes però que es resumeixen en dues: el maltracte a la moneda i a la legitimitat del Senat. Però axí com l’anarquia militar va ser un procés inevitable la superació no ho era de cap manera. La crisi del segle III es va poder superar gràcies, de manera remota, a una decisió d’August feia dos-cents cinquanta anys: la de portar els límits de l’Imperi del nord a les fronteres naturals del Rin i el Danubi i fundar colònies de veterans a les províncies pacificades. Les que ens interessen són la Mèsia i la Pannònia, que corresponen a Àustria, i la part de Sèrbia que dona al Danubi. No sabem si August era conscient del que feia però estava creant un planter inesgotable de reclutes per l’exèrcit. Fins al segle V, en aquella zona i les terres altes de l’Il·líric oriental (Heather, La caída… 284) milers de joves pagesos i pastors consideraren la milícia com una feina honorable i profitosa i a qui la vida rural els capacitava plenament per la tasca. Durant el regnat de Gal·liè aquests joves havien arribat als nivells més alts de l’exèrcit i estaven preparats per substituir als governants del decadent Principat. Se’ls anomena genèricament il·lírics o dàlmates, en referència al nom de la gran regió que anava del Danubi fins a l’Adriàtic. Claudi el Gòtic i Aurelià van ser els primers i durant més d’un segle tots els emperadors, menys el breu Tàcit, provindran d’aquesta regió.

    Probablement una de les virtuts dels nous governants de l’Imperi va ser la limitació del seu esperit. Els soldats-pagesos: amb poca cultura i sense l’esperit intel·lectual que dona la vida urbana només els cabien dues idees al cap. La primera era Roma, la Roma d’abans, la Roma que no coneixien ja que no hi havien anat mai, però que sabien que havia estat gran. Calia de totes totes “retornar l’Imperi a la seva antiga fermesa i pristina glòria.” La segona era la superioritat de l’exèrcit sobre la resta de la societat. Com a soldats la lleialtat als companys d’armes passava per davant de tot i com a soldats els valors de disciplina i eficàcia es posaven els primers. L’Imperi militaritzat, autoritari, unit i amb fronteres segures que va sorgir sota el seu govern està amarat d’aquestes dues idees.

    La Tetrarquia i el renaixement constantinià:

    Els emperadors il·lírics van salvar l’Imperi. Primer feren fora els germànics, després eliminaren les escissions, poc a poc s’anà recuperant l’economia. Aurelià intentà també una reforma monetària i religiosa. Finalment el que portà a terme les reformes necessàries per consolidar el nou règim va ser Dioclecià (284-305). Les seves reformes són d’un abast tan gran que es mereix ser considerat el fundador del nou règim que és anomenat “Dominat”. Si hagués estat xinés seria el fundador d’una nova dinastia. Reestructurà l’administració i l’exèrcit. Augmentà la burocràcia i va crear un cerimonial que convertia l’emperador en un monarca absolut i divinitzat. Va crear un sistema de control de preus i de la població per tal de garantir els impostos. Va voler solucionar la governabilitat de l’Imperi amb la Tetrarquia: un govern de quatre homes (tots militars il·lírics) que nomenarien successors per garantir la seva legitimitat.

    El sistema va fracassar per les rivalitats personals i després de diverses guerres civils l’any 324 va obtenir el poder únic Constantí, anomenat el Gran. Constantí continuà les reformes i es pot dir que aconseguí un èxit total. Amb ell s’aconseguí unitat de l’Imperi, seguretat de les fronteres, estabilitat dinàstica, obediència de l’exèrcit a l’emperador, eficiència de la burocràcia en recaptar impostos, una nova i estable moneda d’or, el sòlid, i l’emperador adquirí una nova legitimitat per haver adoptat la religió cristiana, que va recolzar amb entusiasme les seves polítiques. Finalment Constantí edificà una nova capital a l’antiga Bizanci, Constantinoble, que demostrà ser una importantíssima baula estratègica en la defensa i l’economia de l’Imperi.

    Amb la nova pau i estabilitat, un millorament del clima i la fi de les epidèmies l’Imperi va gaudir d’una nova època de prosperitat. És l’anomenat “renaixement constantinià” van poder descansar que no va poder superar “l’època més feliç” en cap indicador: estabilitat dinàstica de tres dinasties (constantiniana, valentiniana i Teodosiana) però dels quinze emperadors vuit van morir assassinats o en batalla; estabilitat de les fronteres però la Dàcia s’havia abandonat i ara calia pagar subsidis als bàrbars; tranquil·litat a l’exèrcit però ara s’havia quadruplicat i els impostos necessaris per pagar-lo els recaptava una immensa burocràcia que demostrà ser un gran pes sobre la població; reforçament de l’exèrcit gràcies a l’entrada massiva de germànics però aparició de tensions ètniques; i nova legitimació de l’emperador gràcies al cristianisme però aparició traumàtica dels agressius debats teològics dels cristians.

    El camí cap el Col·lapse del segle V: la batalla d’Adrianòpolis (378)

    L’Imperi del segle IV podria no haver caigut. Era molt més dèbil que el del segle II però derrotava sistemàticament els bàrbars que intentaven entrar. La caiguda de la població i la dificultat de la recluta s’anaven solucionant acceptant germànics cristianitzats, que poc a poc s’integraven a l’exercit, l’economia i la burocràcia. Hauria pogut durar sempre però aparegué un nou «cigne negre»: la batalla d’Adrianòpolis (378).

    El camí cap al col·lapse comença amb l’entrada pactada dels gots el 376 pel Danubi, a l’actual Bulgària. Ells volien salvar-se dels huns i els romans agricultors i soldats. Van entrar, potser cent mil persones, guerrers, dones, vells i nens però alguna cosa es va espatllar es posaren a saquejar la regió (Tràcia). L’emperador Valent des d’Orient i el seu germà Gracià des d’Occident es dirigiren cap allà. Valent va decidir atacar-los prop de la ciutat d’Adrianòpolis sense esperar Gracià. Va ser derrotat i mort. El resultat va ser catastròfic: les baixes representaven dues terceres parts del total de l’exèrcit romà de tot l’imperi. Es creà així una situació diabòlica: els gots no eren prou forts per instal·lar-se en una regió i Roma massa dèbil per poder-los destruir o expulsar de l’Imperi. Així que els gots ja no van sortir mai més de l’Imperi i en la seva fugida es passejaren per tot Orient, primer, i Occident després sacsejant la fràgil estructura imperial i apartant progressivament més i més regions del control, i de la Hisenda imperial.

    La crisi del 406-476

    «Qui abans llaurava amb un centenar d’arades, ara fa servir un parell de bous; qui passejava les més esplèndides ciutats amb el seu carro, ara està malalt i, viatja cansat i a peu, pels camps desèrtics. El mercader que navegava els mars amb deu orgullosos navilis puja ara a una barqueta petita i és el seu propi timoner. Cap comarca ni cap ciutat és com era abans; tot es llença de cap cap al seu final.» Pròsper d’Aquitània. (Citat a Heather, pàg. 2701)

    Potser si els gots, després anomenats visigots, haguessin estat els únics a entrar el mal s’hauria limitat, però el canvi climàtic va fer de les seves. No només s’havia acabat l’Òptim Climàtic Romà sinó que s’anava en camí cap a la Petita Edat de Gel de l’Antiguitat Tardana. L’hivern del 406 va ser especialment dur i el 31 de desembre es va gelar el Rin a l’alçada de Magúncia: vàndals, alans, sueus i una gernació barrejada de les restes d’altres pobles van passar el riu i van derrotar les minses tropes que quedaven a la frontera. Fins i tot hi havia romans de la Pannònia dels que no se sap si s’havien passat als bàrbars o aprofitaven l’empenta per tornar a casa.

    A Occident, primer Honori (395-423) i després el seu fill Valentinià III (423-455), i els seus diversos consellers (Estilicó, Aeci, Gal·la Placídia) veieren impotents la desaparició progressiva de l’Imperi. En pocs anys i successivament Britània, Germània, Gàl·lia, Hispània i Àfrica van deixar de proporcionar impostos a Roma. El saqueig de Roma del 410 va ser el gran xoc de l’època i segurament la podem posar com a data de naixement d’una Generació Marc Aureli. Però més important va ser la caiguda d’Àfrica en mans dels vàndals el 429. Es va perdre les dues terceres parts dels ingressos! Després es crearen regnes germànics que només ho eren de “facto” perquè els seus líders insistien en lluitar en nom de Roma, incapaços de comprendre que l’Imperi estava mort. Entre el 406 i la regularització progressiva del control dels regnes germànics a finals del segle V i començaments del VI Europa Occidental patí les corredisses de bandes germàniques i de l’exèrcit romà. Era una lluita aferrissada i desesperada pel control dels recursos. Roma es va aguantar aquells anys gràcies al gran general i polític Aeci, que ser l’artífex de l’aliança de romans i germànics contra els huns d’Àtila i el de la seva derrota, que va estar a punt de recuperar Àfrica de la mà dels vàndals i trobà recursos de sota de les pedres.

    En un atac de incompetència i supèrbia estúpida Valentinià III assassinà, personalment, Aeci el 454. És difícil de saber en quina data podem datar l’inici del darrer col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident. Les candidates són el 378, el 406, el 429 i el 454. Es pot escollir lliurement. Però després de la mort d’Aeci, anomenat l’últim dels romans, ja no hi va haver cap oportunitat. Valentinià III, tal com li van dir aleshores, s’havia tallat una mà amb l’altra i fou assassinat mesos després. Els set successors posteriors, controlats i ajudats dels germànics establerts a Itàlia, només van dominar la península i una part de la Il·líria. I vint-i-un anys després, el 476, el rei Odoacre dels burgundis va decidir que ja estava bé de tanta comèdia, va deposar el darrer emperador, un noi d’onze anys anomenat Ròmul Augústul i va enviar les insígnies imperials a l’emperador d’Orient. L’Imperi d’Occident havia desaparegut.

    L’Imperi d’Orient va sobreviure. No va col·lapsar. No va caure. I les causes de la supervivència il·luminen perquè l’altre sí que ho va fer. En general sempre ens oblidàvem d’ell. No és fins fa poc que quan és parla de la Caiguda de l’Imperi Romà cal afegir, immediatament, d’Occident, però malgrat aquesta nova consciència seguim posseïts d’eurocentrisme occidental i no acabem d’aprofundir. Aquesta obra no és el lloc per fer-ho. És una obra pensada per parlar de les estratègies estatals i socials per sobreviure a la crisi i al col·lapse i no per debatre les causes de la Caiguda. I aquest capítol és un recordatori, un marc per tal de encaixar el que es parlarà després. Però recordem-les breument: l’imperi d’Orient no va caure perquè estava més protegit geogràficament que el d’Occident i les invasions tendien cap als llocs més vulnerables; la seva història política i cultural va permetre que la monarquia absoluta tingués una legitimitat i un respecte que no va tenir mai a Occident, garantint així una estabilitat institucional superior i finalment, posseïen diversos planters de soldats i futurs emperador que van donar solidesa a l’exèrcit i al govern.

    Les generacions Marc Aureli romanes:

    I acabant aquest llarg i trist capítol repassem l’objectiu de l’obra. Quins romans poden anomenar-se Generació Marc Aureli? La primera Generació Marc Aureli la formen els joves i adults que van veure aparèixer la pesta antonina i les invasions marcomanes a la dècada del 160 dC. Quan Còmode va aconseguir la pau i després el 190 la pesta va desaparèixer es pot dir que tot va tornar a la normalitat. Poca gent se’n va adonar que havien entrat en una època «d’òxid i ferro», entre ells Dió Cassi, el que va encunyar aquesta expressió a l’obra que va publicar el 229. Va ser una feliç expressió, encara més perquè no va veure el que venia després. Si hagués viscut vint anys després potser l’hauria fet començar el 235, com fem els moderns. D’altra banda l’intuició és molt vàlida. Després de Còmode fins a Dioclecià només dos emperadors van morir de mort natural.

    Malgrat l’entrada en una època de crisi i inestabilitat, tant lluny com l’any 248 l’emperador Marc Juli Felip «l’Àrab» va poder celebrar el mil·lenari de la fundació de Roma amb unes celebracions espectaculars. La segona Generació Marc Aureli va ser la dels seus espectadors perquè com diu Gibbon «Els límits de l’Imperi Romà encara anaven de l’oceà Occidental fins al Tigris i de l’Atles al Rin i al Danubi. Per la mirada inculta del poble, Filip semblava un monarca no menys poderós que Adrià o August.” Aquesta generació, que va presenciar el camí cap al col·lapse de Gal·liè i el lent redreçament dels emperador-soldats, va tardar més en suposar que tot havia passat. Li va caldre més de cinquanta anys per veure el nou món de pau del Dominat, un moment entre el regnat del Dioclecià (284) i el govern en solitari de Constantí (326). Algú amb 10 anys durant el mil·lenari tenia 88 anys quan Constantí va governar en solitari.

    La tercera Generació Marc Aureli romana ja duia vàries generacions de pau quan li va començar a canviar el món. Són els habitants dels Balcans que van patir els saquejos gots després de la batalla d’Adrianòpolis, els habitants de la Gàl·lia després de l’entrada dels vàndals, alans i sueus el 406, els habitants de Roma esclavitzats durant el saqueig del 410, o els d’Àfrica sota el poder dels vàndals a partir del 429. I també ho van ser la multitud romana que va apedregar fins la mort Petroni Màxim, l’instigador de l’assassinat d’Aeci, l’assassí de Valentinià III i que esdevingut patètic emperador va ser vist amb raó com el destructor de la darrera esperança de tornar a la normalitat. Aquesta generació va tardar més de cent anys en veure la normalitat sota el poder dels nous regnes germànics i ja era l’inici de l’època fosca de la que no es sortiria fins al segle XI.

    Tots ells i els seus governants van desenvolupar un seguit d’estratègies. Algunes van accelerar el col·lapse, unes altres el feren més profund, totes servien per garantir la supervivència de cadascú i de les seves famílies. Juntes formen les tendències socials de llarg abast que anomenem Història.

    1PETER HEATHER. The Fall of the Roman Empire. 2005. Hi ha traducció en castellà, “La caída del imperio romano.” Crítica 2021