La Generació Marc Aureli

Marc Aureli va ser educat per governar un imperi pacífic, ric i amable però acaba gestionant malaltia, guerra i rebel·lió. Una generació Marc Aureli és tota aquella que és educada per la pau i la riquesa i es troba vivint en la violència i la pobresa.

The Seneca Cliff, gràfic creat per Ugo Bardi que il·lustra el col·lapse de recursos. Apareix a l'obra "The Seneca Effet. Why Growth is Slow but Collapse is Rapid". La inscripció "Marc Aureli estava aquí" és de Lazarus Long.
clica aquí per detalls sobre la imatge

Categoria: Uncategorized

  • ELS ASCENSOS, ESPLENDORS I CAIGUDES DELS ROMANS. (II) De l’esplendor a la caiguda.

    ELS ASCENSOS, ESPLENDORS I CAIGUDES DELS ROMANS. (II) De l’esplendor a la caiguda.

    L’anarquia militar i el col·lapse de Gal·liè

    “Durant aquell temps de calamitats, tots els moments van quedar marcats, totes les províncies del món romà va patir els bàrbars invasors i els tirans militars, i l’arruïnat imperi semblava acostar-se al moment definitiu i fatal de la seva dissolució.” Gibbon, Capítol 10.

    Septimi Sever va morir als seixanta-cinc anys, al llit i al final dels seus dies, serà l’últim que ho farà, fins la mort de Dioclecià el 311. Entremig vint-i-tres emperadors moriran violentament i un de pesta. És el darrer gran emperador abans de l’arribada del que s’anomena la Crisi del Segle III.

    Després de la crisis financera, i la crisi econòmica va arribar la crisi institucional. Que tots els severs (fora de Septimi) morissin assassinats ja n’era un indicador però esclatà quan Maximí el Trací, un comandant d’origen humil va ser proclamat per la tropa i va governar com si no existís el el Senat. El Senat reaccionà nomenant els seus propis candidats però perdé la batalla de la legitimitat i quedà només la força bruta de l’exèrcit. Qualsevol noble romà comandant de tropa s’atrevia a desitjar la púrpura i tota tropa, davant dels beneficis que proporcionava esperonaven les seves ambicions. En divuit anys, des de Maximí (235) fins a Valerià (253) hi va haver dotze emperadors.

    Un mínim d’estabilitat dinàstica es produí amb Valerià i el seu fill Gal·liè, el primer regnà del 253 fins el 260, i el segon fins el 269. Encara que també eren uns usurpadors van ser ratificats pel Senat i tots dos van tenir els regnats més llargs des de Septimi Sever. Però la dinàstica va ser la única estabilitat que hi va haver: els parts, ara substituïts pels sassànides a les ordres del gran Sapor I van derrotar els romans i capturant després de la batalla d’Edessa a Valerià van inferir-los la suprema humiliació; els germànics van trencar les fronteres i van arribar a punts tan allunyats com Tarragona, el nord d’Itàlia o Atenes; els severs havien deixat el denari al 46% i en quinze anys va baixar al 5%, un full de coure pintat d’argent; l’economia es va reduir a l’abast local; els ingressos van baixar per desastres com una sequera extrema a Egipte i una terrible pandèmia, l’anomenada del Sant Cebrià. La sensació general era de caiguda i desastre i alguns van voler reaccionar per solucionar les coses: A l’oest el general Pòstum va escindir Gàl·lia, Britània i Hispània i a l’est la reina Zenòbia el regne de Palmira. Enfonsada la legitimitat imperial Gal·liè es va haver d’enfrontar a una gran quantitat d’usurpadors: la “Història Augusta” anomena el període com dels “Trenta Tirans”. Sembla que el comentari de Gibbon està plenament justificat.

    Així, durant el regnat de Gal·liè, l’estat romà no podia defensar les fronteres, no podia garantir la unitat de l’Imperi, el respecte al càrrec imperial, ni el valor de la moneda. Amb l’economia enfonsada, l’epidèmia i els bàrbars campant lliurement, s’havia caigut en col·lapse i l’Imperi estava a les portes de la desaparició.

    I governant el que quedava de l’imperi tenim a Publi Licini Gal·liè. És un emperador poc conegut i no s’ho mereix perquè és el darrer de la seva mena: italià, senador, ric i culte. Amb ell i deixant de banda el breu Tàcit, s’acaba la intervenció en el govern de la seva classe social. La història antiga l’acusa de viciós, cruel, frívol, efeminat, afeccionat a les dones, a la jardineria i la cuina i de tolerar els cristians. En canvi la història moderna destaca la seva cultura (era amic de Plotí), la tolerància pels cristians i les seves reformes militars i administratives. Potser tot és veritat. En els moments finals d’una “dinastia”, quan el cicle d’ascens, esplendor i caiguda acaba els líders tendeixen a ser incompetents, dèbils, erudits, absents, és a dir “decadents”. A Gal·liè els antics el van acusar també de tolerar les escissions, d’alegrar-se de les pèrdues territorials, i això també es creïble: un home intel·ligent i culte podria entendre perfectament que l’imperi tal com estava plantejat era inviable. Gal·liè podia imaginar alternatives si més no per consolar-se però la perspectiva no ajuda a governar amb fermesa i el van mostrar dèbil als ulls dels homes que el van succeir i que, probablement, el van assassinar: primer Marc Aureli Claudi “el Gòtic” i després Luci Domici Aurelià.

    La recuperació: els emperadors-soldats:

    «Vosaltres no heu nascut ni us heu educat en una part de la terra tranquil·la i corrompuda pels plaers, sinó en aquestes províncies a les quals la vida de frontera, enfrontada a un enemic molt afeblit, encara que immersa en un permanent estat de guerra, ha habituat de manera infatigable al treball i al sofriment, on la vida sencera és servei militar, on fins i tot les dones són més fortes que els homes d’altres pobles» (Mamertí. Paneg. 3,3,9).

    Roma podria no haver sobreviscut al col·lapse de Gal·liè. Perfectament podria haver quedat desmembrat en diversos “imperis romans” rivals amb bàrbars passejant i ocupant espais a l’interior. L’Edat mitjana hauria pogut començar dos-cents anys abans. Aquest moment era el punt més baix d’un procés inevitable amb moltes causes però que es resumeixen en dues: el maltracte a la moneda i a la legitimitat del Senat. Però axí com l’anarquia militar va ser un procés inevitable la superació no ho era de cap manera. La crisi del segle III es va poder superar gràcies, de manera remota, a una decisió d’August feia dos-cents cinquanta anys: la de portar els límits de l’Imperi del nord a les fronteres naturals del Rin i el Danubi i fundar colònies de veterans a les províncies pacificades. Les que ens interessen són la Mèsia i la Pannònia, que corresponen a Àustria, i la part de Sèrbia que dona al Danubi. No sabem si August era conscient del que feia però estava creant un planter inesgotable de reclutes per l’exèrcit. Fins al segle V, en aquella zona i les terres altes de l’Il·líric oriental (Heather, La caída… 284) milers de joves pagesos i pastors consideraren la milícia com una feina honorable i profitosa i a qui la vida rural els capacitava plenament per la tasca. Durant el regnat de Gal·liè aquests joves havien arribat als nivells més alts de l’exèrcit i estaven preparats per substituir als governants del decadent Principat. Se’ls anomena genèricament il·lírics o dàlmates, en referència al nom de la gran regió que anava del Danubi fins a l’Adriàtic. Claudi el Gòtic i Aurelià van ser els primers i durant més d’un segle tots els emperadors, menys el breu Tàcit, provindran d’aquesta regió.

    Probablement una de les virtuts dels nous governants de l’Imperi va ser la limitació del seu esperit. Els soldats-pagesos: amb poca cultura i sense l’esperit intel·lectual que dona la vida urbana només els cabien dues idees al cap. La primera era Roma, la Roma d’abans, la Roma que no coneixien ja que no hi havien anat mai, però que sabien que havia estat gran. Calia de totes totes “retornar l’Imperi a la seva antiga fermesa i pristina glòria.” La segona era la superioritat de l’exèrcit sobre la resta de la societat. Com a soldats la lleialtat als companys d’armes passava per davant de tot i com a soldats els valors de disciplina i eficàcia es posaven els primers. L’Imperi militaritzat, autoritari, unit i amb fronteres segures que va sorgir sota el seu govern està amarat d’aquestes dues idees.

    La Tetrarquia i el renaixement constantinià:

    Els emperadors il·lírics van salvar l’Imperi. Primer feren fora els germànics, després eliminaren les escissions, poc a poc s’anà recuperant l’economia. Aurelià intentà també una reforma monetària i religiosa. Finalment el que portà a terme les reformes necessàries per consolidar el nou règim va ser Dioclecià (284-305). Les seves reformes són d’un abast tan gran que es mereix ser considerat el fundador del nou règim que és anomenat “Dominat”. Si hagués estat xinés seria el fundador d’una nova dinastia. Reestructurà l’administració i l’exèrcit. Augmentà la burocràcia i va crear un cerimonial que convertia l’emperador en un monarca absolut i divinitzat. Va crear un sistema de control de preus i de la població per tal de garantir els impostos. Va voler solucionar la governabilitat de l’Imperi amb la Tetrarquia: un govern de quatre homes (tots militars il·lírics) que nomenarien successors per garantir la seva legitimitat.

    El sistema va fracassar per les rivalitats personals i després de diverses guerres civils l’any 324 va obtenir el poder únic Constantí, anomenat el Gran. Constantí continuà les reformes i es pot dir que aconseguí un èxit total. Amb ell s’aconseguí unitat de l’Imperi, seguretat de les fronteres, estabilitat dinàstica, obediència de l’exèrcit a l’emperador, eficiència de la burocràcia en recaptar impostos, una nova i estable moneda d’or, el sòlid, i l’emperador adquirí una nova legitimitat per haver adoptat la religió cristiana, que va recolzar amb entusiasme les seves polítiques. Finalment Constantí edificà una nova capital a l’antiga Bizanci, Constantinoble, que demostrà ser una importantíssima baula estratègica en la defensa i l’economia de l’Imperi.

    Amb la nova pau i estabilitat, un millorament del clima i la fi de les epidèmies l’Imperi va gaudir d’una nova època de prosperitat. És l’anomenat “renaixement constantinià” van poder descansar que no va poder superar “l’època més feliç” en cap indicador: estabilitat dinàstica de tres dinasties (constantiniana, valentiniana i Teodosiana) però dels quinze emperadors vuit van morir assassinats o en batalla; estabilitat de les fronteres però la Dàcia s’havia abandonat i ara calia pagar subsidis als bàrbars; tranquil·litat a l’exèrcit però ara s’havia quadruplicat i els impostos necessaris per pagar-lo els recaptava una immensa burocràcia que demostrà ser un gran pes sobre la població; reforçament de l’exèrcit gràcies a l’entrada massiva de germànics però aparició de tensions ètniques; i nova legitimació de l’emperador gràcies al cristianisme però aparició traumàtica dels agressius debats teològics dels cristians.

    El camí cap el Col·lapse del segle V: la batalla d’Adrianòpolis (378)

    L’Imperi del segle IV podria no haver caigut. Era molt més dèbil que el del segle II però derrotava sistemàticament els bàrbars que intentaven entrar. La caiguda de la població i la dificultat de la recluta s’anaven solucionant acceptant germànics cristianitzats, que poc a poc s’integraven a l’exercit, l’economia i la burocràcia. Hauria pogut durar sempre però aparegué un nou «cigne negre»: la batalla d’Adrianòpolis (378).

    El camí cap al col·lapse comença amb l’entrada pactada dels gots el 376 pel Danubi, a l’actual Bulgària. Ells volien salvar-se dels huns i els romans agricultors i soldats. Van entrar, potser cent mil persones, guerrers, dones, vells i nens però alguna cosa es va espatllar es posaren a saquejar la regió (Tràcia). L’emperador Valent des d’Orient i el seu germà Gracià des d’Occident es dirigiren cap allà. Valent va decidir atacar-los prop de la ciutat d’Adrianòpolis sense esperar Gracià. Va ser derrotat i mort. El resultat va ser catastròfic: les baixes representaven dues terceres parts del total de l’exèrcit romà de tot l’imperi. Es creà així una situació diabòlica: els gots no eren prou forts per instal·lar-se en una regió i Roma massa dèbil per poder-los destruir o expulsar de l’Imperi. Així que els gots ja no van sortir mai més de l’Imperi i en la seva fugida es passejaren per tot Orient, primer, i Occident després sacsejant la fràgil estructura imperial i apartant progressivament més i més regions del control, i de la Hisenda imperial.

    La crisi del 406-476

    «Qui abans llaurava amb un centenar d’arades, ara fa servir un parell de bous; qui passejava les més esplèndides ciutats amb el seu carro, ara està malalt i, viatja cansat i a peu, pels camps desèrtics. El mercader que navegava els mars amb deu orgullosos navilis puja ara a una barqueta petita i és el seu propi timoner. Cap comarca ni cap ciutat és com era abans; tot es llença de cap cap al seu final.» Pròsper d’Aquitània. (Citat a Heather, pàg. 2701)

    Potser si els gots, després anomenats visigots, haguessin estat els únics a entrar el mal s’hauria limitat, però el canvi climàtic va fer de les seves. No només s’havia acabat l’Òptim Climàtic Romà sinó que s’anava en camí cap a la Petita Edat de Gel de l’Antiguitat Tardana. L’hivern del 406 va ser especialment dur i el 31 de desembre es va gelar el Rin a l’alçada de Magúncia: vàndals, alans, sueus i una gernació barrejada de les restes d’altres pobles van passar el riu i van derrotar les minses tropes que quedaven a la frontera. Fins i tot hi havia romans de la Pannònia dels que no se sap si s’havien passat als bàrbars o aprofitaven l’empenta per tornar a casa.

    A Occident, primer Honori (395-423) i després el seu fill Valentinià III (423-455), i els seus diversos consellers (Estilicó, Aeci, Gal·la Placídia) veieren impotents la desaparició progressiva de l’Imperi. En pocs anys i successivament Britània, Germània, Gàl·lia, Hispània i Àfrica van deixar de proporcionar impostos a Roma. El saqueig de Roma del 410 va ser el gran xoc de l’època i segurament la podem posar com a data de naixement d’una Generació Marc Aureli. Però més important va ser la caiguda d’Àfrica en mans dels vàndals el 429. Es va perdre les dues terceres parts dels ingressos! Després es crearen regnes germànics que només ho eren de “facto” perquè els seus líders insistien en lluitar en nom de Roma, incapaços de comprendre que l’Imperi estava mort. Entre el 406 i la regularització progressiva del control dels regnes germànics a finals del segle V i començaments del VI Europa Occidental patí les corredisses de bandes germàniques i de l’exèrcit romà. Era una lluita aferrissada i desesperada pel control dels recursos. Roma es va aguantar aquells anys gràcies al gran general i polític Aeci, que ser l’artífex de l’aliança de romans i germànics contra els huns d’Àtila i el de la seva derrota, que va estar a punt de recuperar Àfrica de la mà dels vàndals i trobà recursos de sota de les pedres.

    En un atac de incompetència i supèrbia estúpida Valentinià III assassinà, personalment, Aeci el 454. És difícil de saber en quina data podem datar l’inici del darrer col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident. Les candidates són el 378, el 406, el 429 i el 454. Es pot escollir lliurement. Però després de la mort d’Aeci, anomenat l’últim dels romans, ja no hi va haver cap oportunitat. Valentinià III, tal com li van dir aleshores, s’havia tallat una mà amb l’altra i fou assassinat mesos després. Els set successors posteriors, controlats i ajudats dels germànics establerts a Itàlia, només van dominar la península i una part de la Il·líria. I vint-i-un anys després, el 476, el rei Odoacre dels burgundis va decidir que ja estava bé de tanta comèdia, va deposar el darrer emperador, un noi d’onze anys anomenat Ròmul Augústul i va enviar les insígnies imperials a l’emperador d’Orient. L’Imperi d’Occident havia desaparegut.

    L’Imperi d’Orient va sobreviure. No va col·lapsar. No va caure. I les causes de la supervivència il·luminen perquè l’altre sí que ho va fer. En general sempre ens oblidàvem d’ell. No és fins fa poc que quan és parla de la Caiguda de l’Imperi Romà cal afegir, immediatament, d’Occident, però malgrat aquesta nova consciència seguim posseïts d’eurocentrisme occidental i no acabem d’aprofundir. Aquesta obra no és el lloc per fer-ho. És una obra pensada per parlar de les estratègies estatals i socials per sobreviure a la crisi i al col·lapse i no per debatre les causes de la Caiguda. I aquest capítol és un recordatori, un marc per tal de encaixar el que es parlarà després. Però recordem-les breument: l’imperi d’Orient no va caure perquè estava més protegit geogràficament que el d’Occident i les invasions tendien cap als llocs més vulnerables; la seva història política i cultural va permetre que la monarquia absoluta tingués una legitimitat i un respecte que no va tenir mai a Occident, garantint així una estabilitat institucional superior i finalment, posseïen diversos planters de soldats i futurs emperador que van donar solidesa a l’exèrcit i al govern.

    Les generacions Marc Aureli romanes:

    I acabant aquest llarg i trist capítol repassem l’objectiu de l’obra. Quins romans poden anomenar-se Generació Marc Aureli? La primera Generació Marc Aureli la formen els joves i adults que van veure aparèixer la pesta antonina i les invasions marcomanes a la dècada del 160 dC. Quan Còmode va aconseguir la pau i després el 190 la pesta va desaparèixer es pot dir que tot va tornar a la normalitat. Poca gent se’n va adonar que havien entrat en una època «d’òxid i ferro», entre ells Dió Cassi, el que va encunyar aquesta expressió a l’obra que va publicar el 229. Va ser una feliç expressió, encara més perquè no va veure el que venia després. Si hagués viscut vint anys després potser l’hauria fet començar el 235, com fem els moderns. D’altra banda l’intuició és molt vàlida. Després de Còmode fins a Dioclecià només dos emperadors van morir de mort natural.

    Malgrat l’entrada en una època de crisi i inestabilitat, tant lluny com l’any 248 l’emperador Marc Juli Felip «l’Àrab» va poder celebrar el mil·lenari de la fundació de Roma amb unes celebracions espectaculars. La segona Generació Marc Aureli va ser la dels seus espectadors perquè com diu Gibbon «Els límits de l’Imperi Romà encara anaven de l’oceà Occidental fins al Tigris i de l’Atles al Rin i al Danubi. Per la mirada inculta del poble, Filip semblava un monarca no menys poderós que Adrià o August.” Aquesta generació, que va presenciar el camí cap al col·lapse de Gal·liè i el lent redreçament dels emperador-soldats, va tardar més en suposar que tot havia passat. Li va caldre més de cinquanta anys per veure el nou món de pau del Dominat, un moment entre el regnat del Dioclecià (284) i el govern en solitari de Constantí (326). Algú amb 10 anys durant el mil·lenari tenia 88 anys quan Constantí va governar en solitari.

    La tercera Generació Marc Aureli romana ja duia vàries generacions de pau quan li va començar a canviar el món. Són els habitants dels Balcans que van patir els saquejos gots després de la batalla d’Adrianòpolis, els habitants de la Gàl·lia després de l’entrada dels vàndals, alans i sueus el 406, els habitants de Roma esclavitzats durant el saqueig del 410, o els d’Àfrica sota el poder dels vàndals a partir del 429. I també ho van ser la multitud romana que va apedregar fins la mort Petroni Màxim, l’instigador de l’assassinat d’Aeci, l’assassí de Valentinià III i que esdevingut patètic emperador va ser vist amb raó com el destructor de la darrera esperança de tornar a la normalitat. Aquesta generació va tardar més de cent anys en veure la normalitat sota el poder dels nous regnes germànics i ja era l’inici de l’època fosca de la que no es sortiria fins al segle XI.

    Tots ells i els seus governants van desenvolupar un seguit d’estratègies. Algunes van accelerar el col·lapse, unes altres el feren més profund, totes servien per garantir la supervivència de cadascú i de les seves famílies. Juntes formen les tendències socials de llarg abast que anomenem Història.

    1PETER HEATHER. The Fall of the Roman Empire. 2005. Hi ha traducció en castellà, “La caída del imperio romano.” Crítica 2021

  • ELS ASCENSOS, ESPLENDORS I CAIGUDES DELS ROMANS. (I) Ascens i esplendor.

    ELS ASCENSOS, ESPLENDORS I CAIGUDES DELS ROMANS. (I) Ascens i esplendor.

    Quan es parla de l’ascens, esplendor i caiguda de l’Imperi romà es tendeix a imaginar una muntanya que comença la seva pendent amb la fundació de Roma per Ròmul el 753 aC, arriba al cimal en algun moment de la dinastia antonina (96-192 dC) i va baixant fins que l’últim emperador, Ròmul Augústul, va ser deposat. Una muntanya mil dos-cents nou anys. No és una visió falsa en absolut però amaga els immensos canvis que es van produir al si de la societat romana en aquest mil·lenni llarg que va durar l’Imperi. Si pensem en termes d’ascens, esplendor i caiguda entendrem millor la història de l’imperi romà com una successió d’ondulacions, ja que n’hi va haver varis d’esplendors i vàries caigudes, encara que només la darrera va provocar la substitució per part d’altres poblacions del govern del món per part dels romans, que és això el que vol dir “imperi”.

    Aquest model ondulatori, cíclic, s’aplica també a l’Imperi Romà d’Orient. Va sobreviure a l’Imperi d’Occident fins que el 1453 els turcs otomans va conquerir Constantinoble i va experimentar les seves fases d’ascens, esplendor i caiguda. I és que l’eurocentrisme dels historiadors i dels lectors ens amaga que els mateixos processos que va patir Roma els han patit totes les societats, estats i imperis de la història de la Humanitat. Un exemple clar és la visió basada en el “cicle dinàstic” que tenen els xinesos de la seva història. Per ells les dinasties són períodes d’ascens, esplendor i caiguda separats per períodes de caos. Aquest autor pensa que el model es pot aplicar, com veurem, a la història romana.

    En la història de l’Imperi Romà podem veure tres cicles d’ascens, esplendor i caiguda, amb períodes conflictius de transició entremig. El primer correspon a la República que després de la “crisi del segle I aC”, inicia un nou ascens inaugurat per August que acaba amb la “crisi del segle III”, el tercer període d’ascens l’inaugura Dioclecià i és trencat prematurament per les invasions dels visigots el 372 i dels àlans, vàndals i sueus del 406.

    L’ascens de Roma. Els mètodes de Ròmul i d’August.

    Tit Livi a l’obra “ab urbe condita”, escrita a finals del segle I aC, atribueix a Ròmul el mètode de conquesta que va garantir l’èxit dels romans: incorporar a Roma a part de la població conquerida per tal que col·labori en futures conquestes. I aquí hi podem afegir dos elements més: L’elecció anual de dos cònsols, extrets de la classe alta, que dirigien les guerres, garantia la competició igualitària entre les elits i, per tant, la pau social. Finalment la noblesa (els patricis) va saber incorporar els elements més dinàmics de la classe baixa (els plebeus). Amb aquests tres elements els romans van establir un imperi que s’havia finançat amb escreix amb el que es guanyava a les conquestes. A Roma tothom hi guanyava amb la guerra.

    Aquest sistema va funcionar perfectament durant la conquesta republicana d’Itàlia (509-272 aC) i també en la ferotge lluita contra Cartago i els estats grecs. L’esplendor del període el podem situar al segle II aC quan Roma esdevingué la potència hegemònica de la Mediterrània Occidental. Però aleshores van disminuir les famílies nobles que accedien al consolat i, per tant, a la part més gran de les riqueses saquejades. Ara ja no hi guanyava tothom a les conquestes romanes i van aparèixer els “contralíders”1, membres exclosos de l’oligarquia que van fer seves les demandes de canvi dels petits propietaris agrícoles, la classe baixa i mitjana urbana, els veterans de l’exèrcit, les ciutats italianes aliades de Roma, els habitants de les províncies i fins i tots els esclaus.

    La crisi del segle I comença amb les demandes dels germans Grac, frustrades per la violència del partit senatorial, i consisteix en una successió de conflictes polítics i socials, amb aixecaments populars, assassinats en massa, guerres civils i diverses dictadures: per un cantó els partidaris de l’oligarquia latifundista i del poder del Senat i de l’altra els partidaris dels diversos grups exclosos i del poder de les Assemblees populars. Ens trobem, doncs, amb la fase de transició violenta cap a una nova “dinastia”.

    De totes aquestes lluites en sortí vencedor Gai Octavi, nebot-net de Juli Cèsar. Amb ell va tornar a funcionar el sistema de repartició però amb uns altres principis. En el pensament xinès una nova “dinastia” la inaugura un líder potent, que fa una sèrie de reformes durables en el temps i que proporciona a la població una període de pau i prosperitat. El concepte s’aplica bé a Gai Octavi, anomenat August a partir del 27 aC. Va crear un sistema polític i econòmic que durà dos-cents anys. Els seus principis van ser el govern autocràtic mantenint les formes republicanes, el manteniment del govern al sí d’una família, la confiança de l’exèrcit, el pacte amb les elits provincials i locals i la immensa despesa pública finançada, en part, amb devaluacions. També va portar l’Imperi a unes fronteres “naturals” que van canviar molt poc en dos-cents anys.

    El seu sistema polític, el Principat, va ser estable. Governava amb l’aprovació i ajuda del Senat i de l’exèrcit, als que dominava. Formalment la República continuava i August “només” n’acumulava tots els poders pel bé del poble, com a primer ciutadà o “princeps”, que dona nom al nou règim, El successor l’escollia ell amb l’aprovació del Senat. August es va beneficiar de diverses circumstàncies: el control exclusiu de les rendes d’Egipte i un domini perfecte d’un exèrcit nombrós, expert i lleial. El va usar per portar les fronteres al Rin i al Danubi i per finançar un immens pla de inversions públiques i diversions.

    Per tot plegat August va definir el model d’emperador en el qual tots els seus successors s’hi van emmirallar. Havia de ser un líder acceptat per l’exèrcit i l’aristocràcia, reinvertir les rendes egípcies en obra pública i diversions, pactar amb les elits locals per tal que recaptin impostos, s’enriqueixin i alhora reinverteixen en les seves localitats i que finalment garanteix la seguretat de la frontera i la pau interna. Els “bons emperadors” seguiran aquest sistema sobreviuran i moriran de vells però alguns usaran el poder per satisfer les seves inclinacions egocèntriques, seran anomenats «mals emperadors» i assassinats. Són pocs però molt coneguts: Calígula, Neró, Domicià, Còmode i Heliògabal.

    L’esplendor de Roma: “l’època més feliç i pròspera.”

    El Principat va ser dominat per diverses famílies. Totes elles van ser derrocades per culpa d’un “mal emperador”. La família d’August, la Júlia-Claudia, durà fins Neró, que després d’una breu guerra civil, va ser substituïda per la Flàvia, que acabà per Domicià, que fou assassinat i pujà al poder l’anomenada dinastia Antonina. És la dels “cinc bons emperadors”: Nerva, Trajà, Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli, que també acaba amb un mal emperador assassinat, Còmode. És un molt bon balanç. De quinze emperadors només quatre de dolents i dos de breus, Galba i Otó, que moriren violentament en la transició a la dinastia Flàvia.

    Diu Edward Gibbon a “The Decline and Fall of the Roman Empire” (1776) que “si a algú se li demanés d’assenyalar el període de la història del món en el qual la condició de la raça humana va ser més feliç i pròspera, sense vacil·lar diria el que va transcórrer des de la mort de Domicià fins a l’accés al tron de Còmode. La vasta extensió de l’Imperi Romà va ser governada pel poder absolut sota la direcció de la virtut i la saviesa. Els exèrcits van ser continguts per la mà ferma encara que moderada de quatre emperadors successius, els caràcters i l’autoritat dels quals imposaven respecte. Les formes del govern civil van ser acuradament conservades per Nerva, Trajà, Adrià i els Antonins, que gaudien amb la imatge de la llibertat i estaven contents de considerar-se ministres responsables de les lleis.” La prosperitat va tenir efectes tangibles: va augmentar la població, va millorar l’alimentació i la disposició de bens materials com terrissa, roba i mosaics. Les ciutats es van desenvolupar a nivells mai vistos i la inversió pública omplí l’Imperi de circs, amfiteatres, aqüeductes, vies, ponts i termes. Gairebé totes les restes que queden de Roma són d’aquesta època.

    Però l’origen de la prosperitat romana en aquests dos segles del Principat és diferent del de l’època de l’expansió republicana. Durant la República la riquesa provenia de la productivitat agrícola del camp italià i dels beneficis de la guerra. Amb l’Imperi la guerra es va aturar. August va portar l’Imperi als límits geogràfics naturals. Després d’ell només es va conquerir Britània, la Dàcia i, breument, Mesopotàmia. Pocs esclaus, poques riqueses i poca nova terra es va aconseguir per la guerra. Durant el Principat les despeses de l’estat van haver de pagar-se cada cop més a través dels impostos, que es basava, sobre tot, en la producció agrícola.

    L’imperi no era tan rendible com abans però la prosperitat va ser satisfactòria gràcies a la feliç combinació de diversos factor com la pau, la inexistència de pirateria, el respecte de la llei i dels drets de propietat, la construcció de infraestructures, el desenvolupament del comerç i la indústria. L’existència d’un “mercat comú” romà va permetre que algunes regions s’especialitzessin en diversos productes abaratint els seus costos. Comerç que no hauria estat possible sense l’existència d’un sofisticat sistema de crèdit comercial que no va ser superat fins al segle XVIII. Ni tampoc per la centralitat del mar Mediterrani que abaratí el transport i va permetre que Roma fos la primera ciutat global que podia viure dels productes de tot el món. Finalment els romans de l’Imperi es van veure beneficiats per un context climàtic molt favorable. Entre el 100 aC i el 150 dC hi va haver les condicions de l’Òptim Climàtic Romà. Les altes temperatures permetien el conreu de la vinya, el blat i l’oli més al nord i a més altura que l’actualitat, l’estabilitat una pèrdua menor de collites pels imprevistos i les pluges constants collites més abundants.2

    Després de segles de guerres i saquejos valia la pena ser qualsevol habitant de l’Imperi Romà i no només ciutadà romà d’Itàlia. El discurs d’Eli Arístides per molt exagerat que ens sembli és una fidel mostra de com era l’Imperi en el segle II.

    El camí cap a la primera caiguda.

    La prosperitat antonina en realitat era fràgil. El rendiment de la inversió feta en l’Imperi fins a August va ser extraordinari. Les conquestes i l’explotació dels nous territoris van donar grans beneficis i eren un incentiu per fer-ne de noves. Però després d’August què quedava? El mar a l’oest, deserts al sud, boscos improductius al nord i a l’est l’Imperi part, que es va demostrar inexpugnable. Les virtuts de la pau van augmentar els ingressos però l’estructura impositiva imperial no permetia els excessos.

    August va consolidar el que s’anomena “la gran negociació” (Scheidel) segons la qual s’incorporava al projecte imperial les elits de les ciutats. Elles participaven en la recaptació d’impostos i l’imperi els concedia la participació en el projecte imperial a través de la ciutadania, l’accés al Senat i diversos privilegis. Formava part del pacte que les elits locals gastessin dels seus ingressos en obra pública, en diversions gratuïtes pel poble (els “ludi”) i subvencions alimentàries en les seves ciutats natals. Aquest pacte garantí la pau social però limità la capacitat de despesa dels emperadors. Aquests, quan havien de gastar de més, es trobaven amb les mans lligades i, sistemàticament, van usar una potent arma, que, al capdavall, va ser fatal per l’Imperi: la devaluació.

    August, com en tot, també va ser el primer en usar la devaluació. Quan va arribar al poder va reformar el sistema monetari republicà, basat en la plata, el llautó i el bronze, per un basat en quatre metalls: or, plata, llautó i coure. La moneda principal d’aquest sistema va ser el denari de plata, amb un 97-98% de plata. August va canviar els metalls usats a les monedes i el seu pes per reduir-ne la quantitat de metalls valuosos i d’aquesta manera augmentar la massa monetària. El canvi no va perjudicar en res la confiança que l’economia tenia en el sistema i donà un excedent extraordinari a l’Estat.3

    Aquesta petita trampa augusta de baixar el pes de la moneda i injectar liquiditat en el mercat romà, va ser seguit per varis emperadors al llarg del segle I i II dC. Neró va baixar la plata del denari a un 93,5% per finançar la política habitual de subsidis, jocs i obra pública, en aquest cas la reconstrucció de Roma després del gran incendi del 64 dC i la construcció de l’extravagant “Domus Aurea” al centre de la ciutat. Els Flavis van deixar el denari al 93,5% per pagar la construcció del Colosseu, la conquesta de Britània, la lluita contra germànics, dacis i la construcció de la línia defensiva dels Agri Decumates. Per finançar la conquesta de la Dàcia i Mesopotàmia Trajà va devaluar el denari fins al 89,5% i l’entrada de tones d’or del tresor del rei daci Decèbal no van poder finançar bé les iniciatives de Trajà: ajuda alimentària, reducció massiva de deute i el nou Fòrum al centre de Roma, amb la seva columna plena d’alts relleus que explicaven la guerra dàcia. Amb Antoní Pius el denari va arribar al 83,5% de plata. I és que el pressupost de l’Estat no havia parat de créixer: de 440 milions de sestercis a l’època d’August s’havia passat a 830-900 a mitjans del segle II. Els consumidors van suportar bé les contínues devaluacions perquè el que importa és la confiança en la moneda. Anar al mercat amb una balança per pesar la moneda i instruments químics per controlar-ne la puresa és impossible. Millor confiar en el governant que encunya. Al capdavall la moneda és una unitat de canvi. Les devaluacions tampoc van crear inflació: l’augment de l’economia i la població durant els dos primers segles de l’Imperi van absorbir la creació de nova massa monetària.

    Però un conjunt de factors van desequilibrar el pressupost imperial i van portar la devaluació a nivells insostenibles. El primer va ser l’esgotament de les mines. Gràcies a la paleoclimatologia en tenim una idea molt clara. Els registres de la pol·lució per plom que han quedat en el gel de Groenlàndia i en els sediments d’un llac espanyol mostren que a partir de la conquesta de la Dàcia la producció va anar baixant imparable fins a mitjans del segle III. A això se li sumà les dues catàstrofes del regnat de Marc Aureli, dos autèntics “cignes negres”: la pesta antonina i les invasions marcomanes. La primera disminuí la població i, per tant, la base impositiva i la segona augmentà la despesa pública. Davant del desastre no es pot criticar a Marc Aureli que deixés el denari al 74% de plata.

    Gràfic creat per Carlos Crespo Pérez a “Desorden político. Inflación y devaluación: el denario y el antoniniano en el siglo III d.C.” 2015

    Així ens trobem amb un Estat que gasta molt que es troba amb una disminució d’ingressos causada per la davallada demogràfica, la disminució de la producció agrícola i de la circulació de moneda de plata, i un augment de les despeses per les invasions exteriors. La crisi va ser inevitable. Com diu Dió Casi quan acaba d’exposar la vida de Marc Aureli “la nostra història romana ara davalla d’un regnat d’or a un de ferro i òxid”4.

    El regne de ferro i òxid

    Còmode va ser el típic “mal emperador” que utilitzà el poder per satisfer els seus propis desitjos, en aquest cas ésser gladiador. L’afecció li costà molts diners i la credibilitat, ja que mai es va arriscar realment a l’arena. Malgrat tots els seus abusos el seu assassinat es va fer esperar nou anys.

    Després de Còmode va pujar al poder Pèrtinax gràcies al recolzament dels pretorians. Era un home vell i bon administrador. Va aprofitar el poder per reformar l’estat. Va començar revaluant el denari i negant-se a seguir la cara costum de premiar els pretorians a cada canvi d’emperador. Hauria haver deixat aquesta reforma pel final. El van assassinar després de només vuitanta-set dies. És el primer emperador que cau per ser un bon governant. I per no entendre que els temps d’Antoní Pius i Marc Aureli havien desaparegut per sempre.

    Després d’un emperador de 66 dies i una breu però sagnant guerra civil entre tres candidats guanyà Septimi Sever (195-211), que va iniciar l’anomenada dinastia severa (Caracal·la, Geta, Macrí, Heliogàbal i Alexandre). Van ser emperadors civils que van voler continuar el “mètode August” de grans despeses públiques però van aprofundir les tendències que portaran a la crisi posterior: es va menysprear el Senat, es protegí els interessos de l’exèrcit per sobre de tot i la moneda es devaluà fins al 46% de plata. Ben bé van seguir les paraules dites per Septimi Sever al seu llit de mort: enriquiu els soldats i preocupeu-vos poc de la resta.” (Dió Casi. Història romana. 76,15,2)

    Les devaluacions del segle I i II no havien afectat la confiança dels consumidors ara tothom s’adonà de l’estafa. La moneda bona es va atresorar, a l’exterior de l’Imperi se la va rebutjar i l’exèrcit exigí pagaments en or o en espècies. L’economia comença la seva davallada i ens acostem al col·lapse del segle III, com explicarem a la següent entrada.

    1TURCHIN, PETER. «End Times. Elites, Counter-elites and the Path of political Disintegration. 2023. Edició en castellà: “Final de partida. Élites, contraélites y el camino a la desintegración polítíca”. 2024

    2Per l’argumentació d’aquest paràgraf i per tot el relacionat amb el clima i les epidèmies que aparegui en el futur es segueix KYLE HARPER. “ The fate of Rome. Climate, Diseade, and the End of an Empire.” 2017. Hi ha traducció en español. “El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un imperio”. Crítica. 2019.

    3 Pel temes de la devaluació del denari es segueix DAVID SERRANO. “No empezó con FDR: la devaluación de la moneda en el Imperio romano”. Mises Institute. 2022.

    4 CASIO DION. Historia romana. 72.36.4)

  • LA GENERACIÓ MARC AURELI

    LA GENERACIÓ MARC AURELI

    L’any 168 de la nostra era els germans adoptius i coemperadors Marc Aureli i Luci Ver amb la legió XV Gèmina van sortir d’Itàlia per dirigir-se a la Pannònia, que correspon en l’actualitat a parts d’Eslovènia, Croàcia, Àustria, Hongria i Sèrbia. Hi anaven per expulsar de l’Imperi els marcomans que hi havien entrat feia uns anys, en la que va ser la primera entrada de bàrbars a dins de l’Imperi des de que ho van fer els cimbris feia gairebé tres-cents anys. Tres-cents anys sense agressions externes. Es diu ràpid això i pels romans que ho deixés de ser havia de ser una sorpresa absoluta. El coemperador menor, Luci Ver, era un soldat experimentat. S’havia ja enfrontat amb els parts que amenaçaven Síria i feia dos anys que dirigia les operacions contra els marcomans però per Marc Aureli, de quaranta anys, era el primer cop que sortia d’Itàlia. Abandonava un país assolat per l’epidèmia “antonina” i anava a un lloc devastat per la guerra. Ell no sabia que en els propers dotze anys, només tornaria a Roma dos cops i que se’ls passaria en lluites constants amb els germànics, la traïdoria d’un usurpador i els efectes de la pesta. No sabia que el seu germà moriria mesos després i que ell mateix cauria víctima de la pesta l’any 180, fora de Roma, a Vindobona, l’actual Viena, i no podia ni imaginar que les invasions que sí podria aturar eren l’inici de les Grans Migracions que acabarien amb el poder de Roma uns segles després. Des de l’arribada de la pesta i les invasions dels marcomans el món pel qual havien estat educats, ells i els seus contemporanis, havia canviat fatalment. 1

    Marc Aureli i Luci Ver havien arribat al poder una mica per casualitat, una mica pel voler dels déus. Després d’una greu malaltia l’emperador Adrià (mort el 138) va nomenar hereu un noble anomenat Luci Ceioni Còmode, de salut fràgil i costums refinades. Mantenia així la costum dels Antonins d’adoptar adults i no dependre dels propis fills, que ni Nerva, ni Trajà ni ell mateix van tenir, però Luci va morir pocs anys després. Aleshores Adrià escollí a Luci Ver, de set anys, i a Marc Aureli, de setze anys. Com eren molt joves escollí com hereu a Titus Antoní Pius, de cinquanta-dos anys, amb el compromís que adoptés en el seu moment els dos joves.

    Cap dels tres va ser escollit per les seves virtuts militars. Luci Ver era el fill de Luci, l’anterior hereu, i Marc Aureli era un adolescent tranquil i estudiós que havia caigut bé a l’emperador, nebot-net de la seva esposa i, per tant, descendent de l’emperador Trajà. Antoní Pius era un patrici extremadament ric que havia portat una carrera exclusivament civil. Potser va ser escollit perquè la seva dona era tieta de Marc Aureli i Adrià va pensar que això el protegiria. Si aquesta era la seva idea va encertar perquè Antoní Pius va complir la seva paraula i els adoptà com a fills i hereus. Ben bé es mereix que li diguessin “pius” (obedient) ja que va resistir la temptació de fer hereus els seus propis fills.

    Tot seguit començà l’educació per la seva futura tasca governativa. Se’ls donaren mestres de prestigi que eren retors, oradors i filòsofs. Van rebre una educació exclusivament jurídica, literària i filosòfica. Encara que per oci van poder exercitar-se en la cacera, especialment Luci. Què s’esperava d’ells? Que quadressin el pressupost, vigilessin els governadors, legislessin prudentment recolzats pel Senat, jutgessin com a suprema instància, mantinguessin contenta a la població de Roma i, per si de cas, a l’exèrcit. Ningú esperava que haguessin de comandar un exèrcit. Adrià havia esbandit els somnis expansionistes de Trajà pensant que un limes sòlid era suficient per mantenir la pau romana. Antoní Pius no s’havia mogut de Roma, havia governat l’imperi com “un pare de família” i els únics conflictes en el seu regnat van ser unes poques rebel·lions, que aleshores haurien estat considerades unes anècdotes locals.

    L’Imperi romà del segle II era un lloc idíl·lic. Almenys si el comparem amb el passat del segle I aC o a com era la vida “fora” de les fronteres. Ho era especialment per les elits però també per tothom. Potser només els esclaus de les mines podien queixar-se que morien igual com sempre. Per tota la resta la vida havia millorat amb l’Imperi i la “Pax Augusta”.

    Això es veu clarament al panegíric “A Roma” declamat per l’orador grec Eli Arístides, l’any 144 davant d’Antoní Pius i, amb tota seguretat, davant d’un Marc Aureli de vint-i-dos anys. Per l’orador a la ciutat de Roma arriben productes de tota mena, de tot arreu i de totes les estacions gràcies a l’harmonia que s’ha creat ja que tothom obeeix en silenci i voluntàriament les ordres imperials, benvolents i eficaces. La pau impera a tot arreu, sense necessitat de guarnicions a les ciutats, ni caldre que els ciutadans hagin de veure cap soldat, els quals són reclutats al camp i enviats a la frontera, que està tan lluny que sembla que no existeixi. Tot plegat porta a una confiança tal que les muralles són innecessàries i els diners es poden gastar en la bellesa, la felicitat, i les diversions que semblen eternes. A l’Imperi només són dignes de compassió els estrangers exclosos de tals beneficis. I el panegíric acaba amb una pregària “

    “¡Que tots els déus i els fills dels déus siguin invocats i que permetin que aquest Imperi i aquesta ciutat floreixin per tota l’eternitat i que no s’acabi abans que els lingots de metall roent flotin al mar i els arbres deixin de florir a la primavera!”

    Poques vegades es pot veure una mostra tan gran de satisfeta complaença i alhora una descripció tan acurada del que realment va ser una època. I Edward Gibbon a “The Decline and Fall of the Roman Empire” (1776) hi està d’acord quan diu que “si a algú se li demanés d’assenyalar el període de la història del món en el qual la condició de la raça humana va ser més feliç i pròspera, sense vacil·lar diria el que va transcórrer des de la mort de Domicià fins a l’accés al tron de Còmode.”

    Marc Aureli, pare de Còmode, va ser el darrer del benèfic seguit de “cinc bons emperadors”. Va arribar al poder quan tenia quaranta anys i al començament la situació semblava respondre a les expectatives. La seva tasca de govern es centrava especialment en temes de jurisprudència, destacant per la seva compassió. Era el més alt dirigent però, responent a la descripció, un mer funcionari conscient de les seves responsabilitats que gestiona pacíficament i sense ostentacions la res publica. Però ningú s’esperava la pesta ni les invasions marcomanes com explica Kyle Harper a la seva obra.2 Al segle II dC l’Imperi Romà estava molt connectat amb la Índia a través del Golf Pèrsic i amb Etiòpia a través de la Mar Roja. L’intercanvi comercial era intens i per on passen productes també passen gèrmens. Els romans pensaven que la pesta antonina va arribar per culpa de l’exèrcit de Luci Ver que va conquerir i saquejar la important ciutat al costat del Tígris, Selèucia. Allà, diu la llegenda, els soldats van espoliar el temple d’Apol·lo, d’on va sorgir un vapor pestilent que els va contaminar de la malaltia que van portar amb ells a l’Imperi. Sembla, en canvi, que la malaltia hauria sorgit a Àfrica i després de traslladar-se a Aràbia i Egipte passaria a la resta de l’Imperi. Les primeres informacions són del 165 i va arribar a la ciutat de Roma el 167. Poc a poc es va anar escampant per tot arreu provocant el pànic allà on hi havia infectats.

    Segons Kyle Harper la malaltia va ser la verola que sembla que aleshores tenia un 20-30% de tasa de mortalitat. Va afectar l’imperi almenys fins l’any 191 dC. Els efectes socials i econòmics van ser terribles. El càlcul de mortalitat total oscila entre el 2% i el 30%. Probablement el 10% de la població total, la qual cosa, tenint en compte la irregularitat de la mortalitat, en alguns llocs seria molt més: algunes zones no es van veure afectades en canvi en altres, com Egipte, l’efecte va ser extraordinari. L’exèrcit va ser greument afectat: el va perjudicar especialment la seva mobilitat i la vida en comú típica del quarter. Es calcula que es van perdre entre un 15 i un 20% dels militars. La producció agrícola va disminuir i la distribució quedà perjudicada. Van aparèixer ganes a diverses regions i es parla de ciutadans famolencs que anaven als camps per menjar-se la collita arruïnant els agricultors.

    La debilitat de l’exèrcit va fer que els cuades i els marcomans aprofitessin per travessar les fronteres de l’Imperi i arribessin a llocs mai vistos fins aleshores. Els romans, i nosaltres, tenien la sensació que el dels bàrbars era un món caòtic, primitiu i al capdavall, estàtic. Si en algun moment ho van ser segles de contacte amb la frontera els va anar canviant: es van fer més sedentaris, van comerciar amb els romans, les seves institucions polítiques derivaren cap a les monarquies i sovint es van confederar per augmentar la seva força. Una de les tasques de les legions frontereres era impedir l’augment de la força bàrbara promovent divisions entre ells, ajudant uns grups contra bàrbars més forts i potencialment més perillosos i finalment fent incursions a l’altra banda de la frontera per debilitar-los. Al segle II dC es produí un factor que trasbalsaria la frontera i tindria conseqüències futures: els germànics orientals (gots, vàndals, burgundis…) va emigrar de la costa del Bàltic cap al Sud, seguint el Rin, l’Oder i el Vístula. Finalment s’establirien a la costa del Mar Negre i des d’allí entrarien a l’Imperi a finals del segle IV però pel camí van fer incursions a l’Imperi i van provocar el moviment d’altres pobles cap al Sud. Aquest desplaçament va ser l’inici de les Grans Migracions del nord al Sud i de l’Est a l’Oest que portaria als germànics primer contra l’Imperi, i després els huns al segle V i els eslaus al segle VI i VII.

    El primer que van notar els romans va ser un augment dels intents de penetració a les fronteres del Rin i del Danubi ja en època d’Antoní Pius que van ser rebutjats amb èxit. Després es produïren incursions de caucs, catis, longobards, ubis, lagrings, asdings i iazigs al llarg del Rin i del Danubi. Eren incursions de saqueig de les zones fronteres i l’exèrcit les podia rebutjar però l’arribada de la pandèmia va trastocar la seva capacitat i els bàrbars van poder arribar a zones que havien estat protegides durant segles: els roxolans van passar el 169 el Danubi i van arribar fins a Grècia, saquejant el temple d’Eleusis. I el 170 dC els marcomans també van passar-lo i arribaren fins a la Gàl·lia Cisalpina per assetjar Aquileia, a Itàlia. Finalment, a finals de la dècada grups de saquejadors berbers, els «mauri», van passar el mar per fer diversos atacs a la Vall del Guadalquivir.

    Marc Aureli no emmalaltí en la primera onada de la pesta però va ser testimoni directe dels estralls de la malaltia. Veié com moria gent, com fugia la població de Roma, com costava cada cop més enterrar els morts per la manca de personal, d’espais i de diners. Va saber-se adaptar i ser flexible, va legislar disposicions que facilitaven l’enterrament i va subhastar objectes i joies de palau per poder finançar l’esforç extra. Va ser un governant actiu i conscient, que va estar al costat de la gent en tot moment. El seu germà, Luci Ver, no va estar a la mateixa altura. Era un home d’acció i de plaers. Sabia portar un exèrcit i estar al costat dels seus soldats però no podia compartir el patiment de la gent i es refugià en festes i orgies, i quan va caldre anar amb Marc Aureli al front del Danubi s’hi va resistir molt, va romandre-hi poc i retornà a Roma ràpidament. En el viatge de tornada Luci Ver morí d’una apoplexia i deixà a Marc Aureli sol en el govern de la guerra.

    Quedava així la vida de l’emperador totalment trasbalsada. No tornaria a Roma fins anys més tard per sortir-ne poc temps després i anar a Orient per lluitar contra un usurpador, el primer d’una llarga llista dels que vindran en els segles següents. Durant anys va viure a les diverses províncies comandant els exèrcits que havien d’expulsar els bàrbars, destruir la seva capacitat combativa i aconseguir un tractat de pau. Com a general va estar a l’altura, acompanyava les tropes i les gestionava bé. Va ser flexible. En els moments desesperats va reclutar esclaus, gladiadors i bandolers i posteriorment va dividir les legions en unitats petites més maniobrables. Igualment es va atrevir a establir bàrbars a l’interior de l’Imperi, conscient dels problemes demogràfics generats per la pandèmia i de les capacitats combatives de la nova població.

    L’Imperi va tenir la sort que Marc Aureli es mereixia l’apel·latiu de “bon emperador”: va ser compassiu amb les víctimes, no va caure en la temptació de la fugida i es dedicà a fer la seva feina sense planyer-se. Les seves conviccions estoiques van fer que interpretés els mals com a dins de la lògica dels déus i de la natura. Es va aplicar a si mateix el que escriu a les «Meditacions»3: «No diguis com sóc de desgraciat pel que m’ha passat sinó digues que ets afortunat perquè, malgrat el que t’ha passat, et mantens sense pena i no et trenques pel present ni tens por pel futur.»

    L’historiador Dió Casi diu d’ell que «no va tenir la sort que es mereixia, perquè no era fort de cos i va estar involucrat en multitud de problemes durant pràcticament tot el seu regnat. Però, per la meva part, l’admiro més per això mateix, que enmig de dificultats inusuals i extraordinàries, ell mateix va sobreviure i va preservar l’imperi.»

    Marc Aureli és el representant més famós d’una generació de romans que van veure la seva vida transformada per un parell de cignes negres i descobrí que les expectatives que s’havien fet sobre el seu futur i el del seu món eren falses. Un “cigne negre” és un fenomen absolutament inesperat que té grans efectes socioeconòmics i que pot ser racionalitzat retrospectivament. És un concepte que va encunyar Nassim Nicholas Taleb4 i que utilitza per reflexionar sobre les distorsions que la gent té sobre la probabilitat que passi algun fet. Tothom tendeix a pensar que la vida futura serà una mica com la passada, o millor i Marc Aureli i la seva generació van descobrir que no era així.

    La “Generació Marc Aureli” són tots aquells romans que van ser criats en la pau i la prosperitat i que pensaven que tota la seva vida seria ocupar-se de pacífics negocis i d’entreteniments honestos (termes, jocs de gladiadors, curses de cavalls i el mim i la pantomima, les guerres llunyanes), confiats pel bon govern i la moneda sòlida, però van arribar a la vellesa esfereïts pels morts de la pandèmia, arruïnats per la crisi que la va seguir, desconfiats per la devaluació de la moneda, espantats per l’amenaça bàrbara a l’interior de l’Imperi i trasbalsats pel contrast entre les expectatives de la seva joventut i la realitat de la seva vellesa. Alguns van ser esforçats i creatius d’altres van enfonsar-se.

    L’Imperi va rebre un cop fort però es va salvar i tothom, en època de Còmode, van poder respirar alleugerits perquè la crisi havia passat i l’Imperi tornava a ser el que era. El que no sabia ningú és que “aquesta crisi no acabaria mai.” Nosaltres sabem que la doble crisi de pandèmia i invasions marcomanes van ser l’inici d’un procés que agreujaria les debilitats internes que l’Imperi ja tenia, n’afegiria de noves i portaria l’Imperi a la Crisi del segle III, de la que es va recuperar, transformat, per acabar en la Crisi del segle V, de la que va sobreviure Orient que caigué en el seu moment al segle VII.

    Marc Aureli i la seva generació és la primera d’una sèrie de generacions que que es van preparar per un món sòlid i en pau i que va ser desenganyats un cop darrera l’altre fins que al final tothom va veure clar que el món romà havia arribat a la seva fi. L’experiència Marc Aureli, cada cop més amarga, desenganyada i agressiva s’anirà repetint al llarg de tres-cents anys però no serà una experiència passiva sinó que provocarà reaccions i estratègies de supervivència. Tant els governants com la població buscaran les maneres d’esquivar el mals, superar els problemes i aprofitar les oportunitats per sobreviure i millorar. La «generació Marc Aureli» es va adaptar.

    Tot aquest procés de crisis i adaptacions és el que anirem descrivint en aquest blog. Volem mostrar les estratègies que van seguir els romans per tal de sobreviure i com aquestes estratègies van transformar l’economia i la societat. Aquesta descripció ens mostrarà com eren de semblants els romans als habitants de la societat occidental actual. Ja n’hem vist un tast en el panegíric d’Eli Arístides. Veurem com, si bé els mecanismes d’aconseguir l’esplendor del segle II, tenen poc a veure amb les causes del desenvolupament dels segles XIX i XX, l’efecte en la població s’assembla molt. D’alguna manera l’ésser humà respon igual al benestar i a la comoditat. Per tant és lògic pensar que l’ésser humà respondrà de manera semblant davant de l’empobriment i la crisi.

    1. Birley, Anthony R. Marcus Aurelius. 1993. Hi ha edició en castellà «Birley, Anthony. Marco Aurelio. Gredos. 2022»

    2. Harper, Kyle. The Fate of Rome. Climate, Disease, and the End of an Empire. 2017. Edició en castellà. El fatal destino de Roma. Cambio climàtico y enfermedad en el fin de un imperio. 2019. Crítica.

    3 Marc Aureli. Meditacions. Llibres de l’Índex. 2008

    4 Taleb, Nicholas Taleb. The black swa. 2007. Hi ha edició en castellà. El cisne negro. Paidós. 2011