Són vides paral·leles les d’Alcibíades i Donald Trump? Alcibíades va ser un dels líders decisius dels finals de l’hegemonia atenesa al segle V aC i va ser famós per la seva impulsivitat, vanitat, ostentació, ambició i vida sexual desordenada. Va maltractar públicament a la seva esposa, se’l va acusar d’haver comès diversos sacrilegis durant borratxeres amb els seus amics i traí tots els que el van recolzar, Atenes, Esparta i els perses. Donald Trump és conegut pels seus fracassos econòmics, les seves dones de bandera, la magnitud de les manipulacions financeres i, actualment, està sota la sospita raonable d’haver abusat de menors. Demostra una vanitat i supèrbia extraordinàries. I si bé no ha traït el seu país ha decebut plenament el seu electorat (això escrit a l’hora de la segona guerra de l’Iran, segona per ara). Vides paral·leles!
Com en tota comparació que es faci cal dir «mutatis mutandis»: Alcibíades va ser conegut per un atractiu físic que va mantenir fins a la maduresa i si bé Trump de jove no era desagradable en el seu estil dropo WASP de secundària, no ha envellit bé; Alcibíades va demostrar valentia física i va participar en diverses batalles, en primera línia. En canvi, Trump va demanar pròrrogues i exempcions durant nou anys per salvar-se d’anar al Vietnam. I finalment Alcibíades va tenir amants masculins de prestigi, entre ells el filòsof Sòcrates, cosa que a Trump no se li coneix, com podria ben bé haver passat, amb Noam Chomsky o Herbert Marcuse (O Mark Horkheimer!!) per exemple. Totes aquestes diferències beneficien Alcibíades. L’única que el perjudica és que per una juguesca entre amigots va donar un cop de puny el seu futur sogre, cosa que no consta que Trump hagi fet amb cap dels pares de les seves tres dones consecutives.
Els paral·lelismes entre els dos líders no s’acaben amb la seva vida sinó que continua amb el moment històric de les societats en què van viure. Atenes i EEUU comparteixen decadència després d’haver estat imperis.
Atenes al segle V aC i EEUU al segle XX són societats que van assolir un nivell de prosperitat, sofisticació i seguretat sense precedents. Atenes després de derrotar els perses a les guerres mèdiques; EEUU després de derrotar els alemanys i els japonesos1. En ambdós casos hi ha una expansió econòmica, una hegemonia cultural i una confiança absoluta en el mateix sistema. Atenes es converteix en una societat imperial, urbana, comercial, refinada. EEUU també. Atenes crea i domina la Lliga de Delos: una aliança defensiva de les polis de l’Egeu que acaba com a instrument imperial de domini econòmic i polític; EEUU domina el sistema global sorgit de Bretton Woods i crea l’aliança defensiva de l’OTAN (que acaba com a instrument imperial de domini econòmic i polític?) Atenes exporta béns manufacturats, cultura i política; EEUU exporta indústria, valors, institucions i capital. I en tots dos casos, aquest domini transforma la perifèria i, alhora, debilita el centre.
Però després del domini ve la crisi i la decadència. A finals del segle V aC Atenes ja no és la ciutat austera de Pèricles. És una societat saturada de riquesa, espectacle i confiança. Dominen amb duresa el seu imperi i provoquen la por dels eterns rivals, els espartans. De la desconfiança es va passar a l’estat de guerra, que durà trenta anys i que acabà amb l’enfonsament total del poder atenès. És en aquest context que apareix Alcibíades. El tirà Pisístrat i el demòcrata Clístenes van ser els líders de l’ascens d’Atenes, Pèricles el líder de la seva esplendor i Alcibíades el de la decadència.
Alcibíades formava part de l’elit atenesa. Era un membre de la família dels alcmeònides, cosí de Pèricles i molt ric. Físicament molt atractiu, d’oratòria perfecta, carismàtic i sense escrúpols. Era capaç de defensar qualsevol posició si això li donava poder. Dominava l’art de convèncer, el d’agradar i el de distreure: va convèncer un amant seu d’arruïnar-se per molestar uns enemics seus; va agradar a Atenes perquè vivia en el luxe, i va agradar a Esparta perquè feia exercici cada dia i menjava la sopa negra cada nit; un dia va tallar la cua del seu gos només perquè els atenesos en parlessin i no es fixessin en altres coses que feia. Segons Plutarc era més efectiu que el camaleó perquè Alcibíades fins i tot el blanc podia adoptar.
Alcibíades era un bon líder pels atenesos que, fins aleshores, estaven acostumats a guanyar i des de feia cinquanta anys que no coneixien la derrota. Era un bon líder pels que no buscaven prudència sinó audàcia. No volien líders moderats, com el vell Nícies, sinó figures extraordinàries. Per això van aprovar la invasió de Sicília, que Alcibíades defensava amb fins exclusivament imperialistes, encara que era una bogeria i que els va fer perdre l’exèrcit i l’hegemonia.
A EEUU i Occident el procés és semblant. Durant dècades, el sistema ha funcionat: creixement, consum, estabilitat. Però després aquesta prosperitat es basà en fragilitats: deute, deslocalització, desigualtat. Quan va arribar la crisi del 2008, el sistema no va col·lapsar immediatament, però perdé legitimitat. I aquí apareix Trump. Trump tampoc és una anomalia. És un producte perfecte de l’Occident tardà: mediàtic, narcisista, simplificador, emocional. No és un ideòleg sinó que connecta amb la població frustrada per la globalització. Entén millor que ningú l’estat d’ànim d’una societat deprimida. I com Alcibíades, pot defensar posicions contradictòries sense que això li passi factura.
Les vides d’Alcibíades i Trump s’assemblen molt perquè totes dues vides i les seves carreres polítiques són productes d’un fenomen històric paral·lel. En societats en expansió, els líders tendeixen a ser prudents, institucionals, previsibles. En societats en crisi, els líders tendeixen a ser disruptius, carismàtics i sovint irresponsables. Triomfen perquè responen millor a l’estat emocional col·lectiu. Això ho mostra les polèmiques judicials, també paral·leles. Els enemics de Trump s’escandalitzen que sigui votat un corrupte i els seus amics s’indignen que sigui acusat amb mentides i falsedats. Els enemics d’Alcibíades s’horroritzaven per haver imitat sacrílegament els misteris d’Eleusis i els seus amics s’ofenien perquè l’acusació es basava en testimonis indignes i subornats.
Aquí és clar a on està l’origen del problema. No són els líders. En una època d’ascens social o d’esplendor no haurien arribat enlloc. Haurien estat apartats al primer escàndol. Però en la decadència el sistema social i polític es polaritza profundament i permet debats irresolubles eterns. I sembla que passi el que passi aquests líders estan allà, sense moure’s, fent coses horroroses que sembla impossible d’imaginar i de suportar. I ara, segurament a l’Atenes del V aC també, ens imaginem que si canviem el líder tot s’arreglarà. Fa unes setmanes que només se sent parlar de Trump i molta gent desitja que arribin ja les eleccions de novembre i perdi el poder al Congrés i que arribin les eleccions presidencials i puguem canviar-lo per un bon i assenyat demòcrata. Dit entre parèntesis es fixen com parlem dels EEUU com si fos el nostre país i tinguéssim dret a vot? En el fons és una mica ridícul encara que inevitable. Tanco parèntesi.
Però no ens fem il·lusions Trump creu que està arreglant EEUU i no fa altra cosa que accelerar un procés que ja està en marxa. El senil Biden i els demòcrates formaven també part del procés i els nous líders, sigui qui sigui, no se’n sortiran. Una societat incapaç de generar consensos sòlids i de sostenir institucions estables i que han substituït la política per l’espectacle i la prudència per l’emoció no crearan bons líders mani el partit que mani. A Atenes va passar. Després d’Alcibíades vingueren diversos règims, uns oligàrquics i uns altres democràtics. Tots volien arreglar-ho tot, però va ser inútil: enmig de conflictes civils i crisi social, va arribar l’enfonsament definitiu de l’hegemonia atenesa. Els processos de decadència no s’aturen, es consumen.
La Generació Marc Aureli 