Aquesta entrada, a través de l’exemple dels fets de Cap d’any del 2016 a Colònia, pretén mostrar com els actuals europeus són incapaços de defensar-se (per la força física i directa) i explicaré que la causa no és la debilitat ni la covardia, sinó la manca d’una competència social que no s’aprén fàcilment.
En aquest text hi haurà fets i interpretacions i s’espera que el lector sàpiga destriar-los. Els fets que hi apareixen són terribles però les interpretacions lliures. Ningú pot dedduir una interpretació en concret pel fet que es mostrin fets horrorosos, dels quals només es pot dir que van passar o que no van passar. Reconec que posar en la mateixa oració les paraules «immigrant musulmà», «violació» i «dona alemanya jove i rossa» és una invitació a les bufetades. Però s’espera que es valorin les interpretacions i conclusions que sí expresso i de les que em responsabilitzo totalment i no aquelles interpretacions i conclusions que algú altre molt mala persona podria extreure’n dels mateixos fets des del punt de vista subjectiu d’un tercer lector que sí és molt bona persona.
Qui hagi llegit l’entrada anterior, «La Generació Marc Aureli ha de comprar-se una AK-47?» sabrà que afirmo que els europeus actuals no haurien d’intentar defensar-se amb violència, no només perquè l’Estat no els ho permetrà a ells, sinó perquè no en són capaços.
El que aquí es vol fer és una altra cosa: descriure què passa quan dues formes de socialització molt diferents coincideixen en un mateix espai, sense jutjar-les moralment i sense convertir una constatació empírica en una essència cultural. No parlaré de “cultures violentes” ni de pobles agressius. Parlaré de competències apreses, de pèrdua de capacitats, i d’una societat europea que ha confiat tant en l’Estat que ha acabat desarmada no només materialment, sinó emocionalment.
Els fets: què va passar a Colònia el 31 de desembre del 2015?
La nit de Cap d’Any es van reunir des de ben d’hora un miler de joves a la plaça que hi ha entre l’estació central de Colònia i la Catedral. Pels testimonis presencials, les filmacions i la investigació posterior es pot afirmar que eren joves entre l’adolescència i la trentena del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. Bevien alcohol, encenien petards i llençaven cohets. Pels testimonis la sensació era de descontrol, cosa que es va agreujar quan la polícia va començar a rebre trucades denunciant baralles, robatoris i agressions sexuals. Es van enviar uns 150 agents, que no van poder fer res. Les imatges mostren a polícies antidisturbis carregant contra una massa gens intimidada, que els esquivava i escridassava quan s’emportava detingut algun esvalotador.
Els fets de Colònia van acabar amb més de 1200 denúncies, 500 d’elles de caràcter sexual, desenes de detinguts i finalment dues condemnes per agressió sexual i nou per altres delictes. Les agressions sexuals tenien un patró comú: un grup de joves envoltava una o vàries noies, les acorralaven i les grapejaven, sovint brutalment . Alguns van aprofitar per robar-los el mòbil. D’altres les assetjaven proferint expressions insultants o demandes sexuals.
Es van denunciar setze intents de violació i dues violacions consumades. Per tant la major part de les agressions entren al concepte egipci de «taharrush gamea» o abusos en grup aprofitant aglomeracions.
Interpretacions i debats
L’endemà la policia va fer unes declaracions que minimitzaven els fets i la televisió estatal no en va informar però durant les setmanes posteriors va esclata l’escàndol. A Alemanya se l’anomena el «Trauma» o «Shock» de Colònia i es considera que hi va haver un abans i un després d’aquest dia. Possiblement a Alemanya tothom n’ha parlat del tema i potser s’ha dit gairebé tot: des dels que ho veuen com una prova de la intrínseca maldat de l’Islam fins els que exigeixen que no s’aprofiti per demonitzar l’emigració i posen en relleu que els agressors van ser una minoria dels que es divertien a la plaça. I les interpretacions del fet d’explicar el fet també van ser variades, en un joc que comença a ser cansat: de les acusacions de demonitzar els immigrants fins a les queixes per no explicar clarament l’origen dels participants.
Es van fer informes oficials i sembla que se’n va aprendre: es va reformar el codi penal per convertir en delicte sexual el grapeig i ara s’envien centenars de policies als esdeveniments sospitosos.
Per vergonya nostra a Catalunya, fora d’una notícia dies després basant-se en agències no se n’ha parlat gens. La nostra premsa és especialista en mirar cap a una altra banda quan no convé.
El misteri de dues absències
Però a mi m’agradaria destacar dos aspectes que sembla que no s’han posat en relleu i que destaquen misteriosos per la seva pròpia absència:
Primer: on eren els turcs? Alemanya fa tres generacions que té una població d’origen turc molt nombrosa: No apareixen enlloc.
Segon: on eren els homes?
En cap relat es menciona baralles, enfrontaments, intervencions masculines espontànies per defensar dones les seves acompanyants. Perquè hi eren: les dones agredides parlen d’amics, nòvios, germans… Però no van fer res.
De la protecció estatal a la incompetència defensiva
Les societats europees han aconseguit una cosa extraordinària: reduir la violència interpersonal a nivells mínims. Ho han fet mitjançant un Estat fort (policia eficient i civilitzada, i un sistema judicial eficaç) i una cultura que condemna qualsevol forma de confrontació física. Aquest èxit, però, té un preu que no sabem veure i que dos sociòlegs, Randall Collins i Elijah Anderson, ens expliquen.
Aquests dos misteris són explicats per dos sociòlegs: Randall Collins i Elijah Anderson.
Randall Collins afirma que la violència no és fàcil ni espontània i que la majoria d’éssers humans experimenten la violència física personal com una situació emocionalment insuportable. Per aquesta raó la reacció més habitual a la violència és la paràlisi: s’evita el contacte visual, fan un pas al costat sense intervenir ni fugir, es busquen vies de sortida o es confia en una intervenció externa. Per ell la no-intervenció no és covardia moral, sinó un incapacitat d’actuar en el context de pressió i violència per manca de repertori corporal i emocional, podríem dir-li manca de «competència conflictiva».
En canvi, per tal que es produeixi violència cal unes condicions molt específiques: asimetria clara de poder, control de l’escena i suport grupal. Els individus que aconsegueixen exercir violència efectiva no són necessàriament més agressius, sinó més habituats a gestionar la tensió que la violència genera. Aquest hàbit pot provenir d’entrenament formal (forces armades, arts marcials), però també de socialització en entorns on el conflicte físic és una possibilitat recurrent.
Aquest tipus de socialització ens l’explica Elijah Anderson a Code of the Street. Després d’estudiar el comportament a les barriades dels EEUU afirma l’existència d’un sistema normatiu informal desenvolupat en barris empobrits on la protecció institucional és insuficient. En aquests contextos, el respecte esdevé un bé escàs que no pot ser garantit per la llei, sinó que ha de ser construït i defensat activament.
El “codi del carrer” manté la violència com a possibilitat sempre present. La capacitat de demostrar que estàs disposat a la confrontació, amb la mirada, la postura, i les paraules, funciona com a mecanisme preventiu. La passivitat o la indecisió, en canvi, poden ser interpretades com a invitació a l’abús. D’aquesta manera, la violència adquireix un caràcter instrumental i comunicatiu: és un llenguatge que transmet límits. Anderson subratlla que aquesta socialització comença aviat. Els infants aprenen a llegir petites senyals corporals, a anticipar insults implícits i a reaccionar amb rapidesa. El resultat són adults amb unes capacitats, habilitats, hàbits i coneixement dels codis que els permeten gestionar la violència (alta competència conflictiva), encara que no necessàriament violents. El codi no és ètnic ni cultural en sentit fort; és contextual i estructural. Allà on l’Estat no protegeix, el carrer estableix les seves pròpies regles.
I queden resolts els misteris. Els homes alemanys no van actuar perquè no tenen competència conflictiva per haver crescut en una societat amb estat fort, policia eficient, espais urbans pacificats i una cultura que desaprova la baralla física i verbal, i recomana el diàleg i la mediació. I els joves turcs? Perquè no van formar part dels agressius? Perquè també han crescut en el mateix ambient pacífic que els alemanys de socarrel i han perdut la competència conflictiva que potser sí que tenien els seus avis quan van arribar a Alemanya.
I ara em toca reconèixer una mitja mentida. Sí que hi va haver autodefensa, sí que un alemany va defensar tres noies espantades empaitades per cinc agressors. Primer aquest home va pensar que era una colla d’amics amb problemes però la demanda d’ajuda el va treure de l’error. Els agressors es van enfadar. «Aquestes dones són nostres!» van dir i un va atacar l’home amb una ampolla de vi escumós. Ell es va defensar i els va deixar KO a tots. L’home era el guarda de seguretat d’un hotel i posseïa la «competència conflictiva» necessària. Com la tenia? Per entrenament en arts marcials i perquè és d’origen serbi, potser serbo-bosnià, un entorn que als anys vuitanta i noranta ensenyava la competència perduda pels europeus per dècades perdudes de pau.
Què cal fer?
Els fets de Colònia no mostren un xoc cultural, religiós o civilitzatori. I menys un xoc etern. És un xoc de socialitzacions de societats en transició. La societat europea s’ha pacificat amb la urbanització, els canvis educatius, el desenvolupament d’un estat fort, la variació de les costums i la supressió majoritària del servei militar obligatori. Això no ens fa els europeus moralment superiors ni inferiors. Ens fa vulnerables quan entrem en contacte amb homes provinents de societats que no han fet el mateix procés. El diferencial no és etern: les mateixes societats d’orígen segur que també estan en transició i un cop a Europa l’evolució no és que sigui possible, és que serà inevitabe, com veiem en el cas dels turcs alemanys.
Però és imprescindible reconeixer una realitat incòmoda: molts dels emigrants que necessitem i deixem entrar per la porta gran o per la porta falsa tenen una competència conflictiva superior a la nostra i pot crear problemes als quals no hi estem acostumats i per molt provisionals que siguin són problemes reals que causen tensió i dolor. I sinó els ho podem preguntar a les cinc-centes dones que van presentar denúncies per agressions sexuals. No podem mirar cap a una altra banda.
I a una realitat incòmoda se li correspon la pregunta incòmoda de què cal fer i ens surten vàries opcions possibles. Només apunto les possibilitats per tal de ser exhaustiu ja que reconec que no tinc cap solució: augmentar la presència polícial, millorar els recursos educatius als nou vinguts i limitar la immigració o almenys la que prové de paísos menys evolucionats.
La última opció és desenvolupar la competència conflictiva per part de l’actual població europea per tal que puguin fer de «contenció». I un medi possible és la instauració del servei militar obligatori. En els darrers temps, davant de l’amenaça creïble que EEUU deixarà de protegir-nos, davant la hipotètica amenaça d’una invasió russa, davant del real i autèntic increment de la inseguretat internacional, surten veus demanant l’augment de la despesa militar i tornar al servei militar obligatori.
Podrà ser útil per crear la competència conflictiva? Em temo que no. La propera entrada d’aquest blog parlaré del III batalló holandés que al juliol del 1995 a Srebrenica, durant la guerra a Bòsnia i del seu col·lapse moral i operatiu davant la violència real exercida pels milicians serbis. Serà un bon exemple per reflexionar sobre les possibilitats reals que té Europa per defensar-se.
Però encara queda la darrera opció… No fer res i deixar que tot flueixi. No és mala opció. I segur que cap partit perdrà vots amb ella.
La Generació Marc Aureli 