Les persones informades saben que la data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident és el 4 de setembre de l’any 476, quan Odoacre, un líder bàrbar, va deposar l’últim emperador, Ròmul Augústul, i va enviar les insígnies imperials a Constantinoble. A partir d’aquest moment qui governa el territori de l’Imperi Romà d’Occident són els diversos reis bàrbars que ocupen el territori.
Les persones una mica més ben informades saben que feia anys, o dècades, que els reis bàrbars ja governaven el territori pel dret de la força i que el títol de «federat» era un formalisme que no amagava la veritat de la impotència romana. També que la deposició no va canviar absolutament gens la situació dels romans sota domini bàrbar i també que Ròmul Augústul era un usurpador i que l’emperador legítim, Juli Nepot, ha estat oblidat ignominiosament per culpa del feliç atzar de dos noms gloriosos, el del fundador de Roma, Ròmul, i el del fundador de l’Imperi, Augústul. La ironia havia de ser immortalitzada per força.
Però el que poca gent sap és que després de la deposició van quedar reductes d’obediència romana i que la Caiguda autèntica de l’Imperi s’hauria de retardar fins a la data de la seva desaparició.
Són sis els reductes: Dalmàcia, el regne de Soissons, el regne mauro-romà, Bascònia, Gal·les i Bretanya.
Els dos primers tenen el seu origen últim en Aeci, el líder que va aconseguir capgirar el caos en el qual havia caigut l’Imperi Occidental. Aeci era un romà d’ascendència bàrbara i nascut a una de les províncies més remotes de l’Imperi, a la desembocadura del Danubi. Ell, com a cap militar de l’emperador Valentinià III, va recuperar la Gàl·lia, protegí Itàlia i organitzà la defensa contra Àtila a qui derrotà el 451. Aeci és un representant del patriotisme romà que havia caracteritzat els militars de les províncies frontereres des del segle III. Així com aquests soldats patriotes de la Pannònia i Mèsia van ocupar el poder durant cent anys a partir de l’emperador Claudi II (270) amb el lema exclusiu de “retornar l’Imperi a la seva prístina glòria” Aeci agrupà al seu voltant les restes dels homes que compartien aquest ideal i aconseguí un grup de subordinats eficaços i lleials que salvaren l’Imperi durant dècades: Majorià de Pannònia, Marcel·lí i Nepocià de Dalmàcia, Avit i Egidi de la Gàl·lia i Ricimer, fill de sueu i visigoda. Aeci hauria pogut consolidar la recuperació aconseguida, però Valentinià III en un atac de suprema incompetència l’any 454 el va assassinar. I, de manera sorprenent, per la seva pròpia mà.
Aquests reductes estan relacionats amb els bagaudes i amb les limitacions de la recuperació d’Aeci i Majorià. L’anomenada bagauda són unes rebel·lions populars que es produïren al nord d’Hispània i a nord-oest de la Gàl·lia coincidint amb moments de debilitació del poder central, primer al segle III i segon al segle V. No es sap exactament què eren els bagaudes, però es pot suposar que va ser una reacció de camperols i esclaus a la debilitat romana. O van aprofitar l’ocasió per alliberar-se de les injustícies o es van organitzar per defensar-se de les invasions bàrbares. Tothom reconeix que eren romans i potser per això l’Estat va reaccionar amb ràbia i van ser reprimides amb tots els medis disponibles, fins i tot amb tropes bàrbares. Una altra hipòtesi, que realment és complementària a les anteriors, proposa que va ser un intent dels vascons i armoricans de deixar el seu territori i ocupar d’altres més rics i fèrtils, com si fossin uns bàrbars més. Sigui com sigui van ser reprimides eficaçment pel poder romà, però, aquí estan les limitacions, la realitat és que van quedar independents de facto.
Els reductes de Gal·les i Mauritània estan relacionats, per la seva banda, amb l’abandonament dels seus territoris per part de l’exèrcit romà.
La Dalmàcia de Juli Nepot (480)
Marcel·lí i Nepocià no van acceptar la mort d’Aeci i van fer de la costa dàlmata, amb la seva capital Salona, actualment Split, un estat independent, però que acatava els emperadors que consideraven adequats. Així seguiren a Majorià i a Antemi però no a Avit. Majorià primer, i Marcel·lí després, van ser assassinats per Ricimer, l’antic amic i aliat, i el control de Dalmàcia passà a Nepocià i d’ell al seu fill Juli Nepot. Aquest va ser nomenat emperador d’Occident per l’emperador oriental Lleó I l’any 472, però no aconseguí impedir la usurpació del general Orestes a favor del seu fill Ròmul Augústul. Juli Nepot governà Dalmàcia com a emperador reconegut fins a la seva mort el 480, cosa que va permetre a Odoacre ocupar aquest reducte de l’Imperi Occidental.
El regne de Soissons (486)
El fundador del “regne” de Soissons va ser Egidi, subordinat d’Aeci i després de Majorià que el nomenà governant de la Gàl·lia i quan aquest va ser assassinat no va acceptar l’emperador nomenat per Ricimer. Governà la seva regió des de la ciutat d’Augusta Suessionum (Soissons al nord-est de París) i va ser nomenat, sorprenentment, rei pels francs salis. Ràpidament, va quedar aïllat d’Itàlia i la frontera sud s’establí al Loira. Egidi morí assassinat el 464 i el succeí el seu fill Siagri, que no va reconèixer els següents emperadors però governà el seu reducte com província romana. Finalment, la pressió dels francs de Clodoveu va ser massa gran i després de la batalla de Soissons (480), Siagri va ser executat i el reducte absorbit.
El regne mauro-romà i els seus successors (690)
Els regnes berbers del nord d’Àfrica, corresponents al nord del Marroc i d’Algèria van ser annexats a l’Imperi l’any 40. En aquesta regió podem distingir, com en tantes altres, la costa, romanitzada, de la muntanya, el final de l’Atles, habitada per tribus nòmades berbers, que es van anar romanitzant, com tants altres pobles, a través del servei militar.
Quan els vàndals van passar l’Estret el 429 i el 439 van ocupar Cartago els berbers van quedar aïllats de l’administració romana i van formar diversos regnes a les muntanyes que van lluitar amb els vàndals amb més o menys fortuna, recolzant de vegades els esforços bèl·lics dels romans, occidentals o orientals. A començaments del segle VI es consolidà el regne Mauro-romà de Masuna, que ocupà el que és ara el nord-oest d’Algèria, de la costa a les muntanyes i que va sobreviure, reduït, com reducte romà i cristià fins que les invasions musulmanes van eliminar-lo l’any 690.
Gal·les (1283)
El que ara anomenem Gal·les va ser conquerit per Roma entre els anys 48 i 79 dC. Va ser una zona poc urbanitzada en comparació amb la resta de Britània i explotada especialment pels seus metalls. Va ser abandonada per l’Estat romà quan Flavi Claudi Constantí o Constantí III va ser proclamat emperador per la seva tropa l’any 407 i es traslladà a la Gàl·lia per aturar els vàndals, alans i sueus que havien travessat el Rin congelat el 31 de desembre del 406. Aquest buit defensiu va ser aprofitat pels angles, els saxons, els irlandesos i els pictes per atacar l’illa. Britània va ser finalment ocupada entre el segle V i VI, però les diverses entitats polítiques que governaven Gal·les van resistir independents.
Els invasors germànics van haver d’esperar segles per conquerir-la. No va ser fins a l’any 1283 que el rei Eduard I d’Anglaterra va acabar amb la darrera resistència gal·lesa i, per tant, el darrer reducte romà de la Gran Bretanya.
Bascònia (1379)
La zona anomenada Bascònia, que agafaria en l’antiguitat un territori més ample, però com a mínim l’actual Euskadi, Navarra i el departament francès dels Pirineus Atlàntics va ser ocupat per Roma durant la República entre els segles II i I aC. Després de la derrota de les rebel·lions bagaudes la Bascònia va romandre fora del regne visigot que es formà al segle V i dels estats musulmans posteriors al segle VIII. Es crea el ducat de Bascònia que oscil·la entre els visigots, els francs i els musulmans. Al nord dels Pirineus es va integrar al ducat d’Aquitània i el sud, poc a poc es van anar acostant al Regne de Castella fins que el darrer reducte, Biscaia, no s’hi integrà plenament el 1379, quedant així en mans dels descendents dels visigots l’últim reducte romà de la península Ibèrica.
Bretanya (1532)
L’Armòrica va ser conquerida per Juli Cèsar l’any 56 aC després de la batalla naval de Mor-Bihan. Va experimentar la romanització típica amb la construcció de vies i ciutats i la integració de les elits en el sistema de govern romà. Al segle V va patir les invasions del 406, la rebel·lió dels bagaudes i la repressió romana posterior, però sobretot va rebre l’onada de refugiats britons de la Britània insular que fugien de les invasions dels angles i saxons, a partir de la qual l’Armòrica va ser anomenada Bretanya. Després de la caiguda del regne de Soissons Bretanya va quedar aïllada de Roma i mai va perdre la independència. A l’Edat Mitjana va esdevenir un regne unificat que basculava entre els intents anglesos i francesos de dominar la regió. No va ser fins al 1532, passada una llarga decadència interior, que va es va integrar a la corona francesa i, per tant, conquerida pels invasors francs l’últim reducte romà que quedava a Europa Occidental.
PER QUÈ VAN RESISTIR AQUESTS REDUCTES?
El lector haurà endevinat que la llista precedent té el mèrit de ser exhaustiva i el defecte de ser poc rigorosa. Els seus elements són massa diferents i la continuïtat entre Roma i les entitats posteriors etèria, gairebé homeopàtica. De fet, i sense dubte, a on va continuar l’esperit de Roma amb més força i amb gran continuïtat va ser als regnes germànics gràcies a l’aliança entre els nous dirigents, els terratinents romans i l’episcopat catòlic.
El títol real i autèntic de la llista hauria de ser “Reductes que van resistir (sense soldats professionals a sou de Roma) les invasions germàniques” i la pregunta que apareix immediatament és “Com ho van fer?” I la resposta és doble: Perquè eren tant o més salvatges que els bàrbars i perquè els seus territoris eren poc atractius per l’aïllament i l’orografia.
La costa dàlmata és gairebé una illa. Té al darrere una cadena muntanyosa que la separa de l’interior i la fa inconquerible per terra. A Dalmàcia les fronteres de l’imperi venecià i de l’Imperi turc, que és la de l’actual Croàcia tenen una permanència de segles que demostren la seva inexpugnabilitat, una mica com la frontera oest del Vietnam. Aquest fet i la presència d’un lideratge fort expliquen la seva independència de facto durant trenta anys.
El regne de Soissons es va mantenir gràcies als seus soldats, que no eren professionals. Egidi va ser rei dels francs salis durant temps i aquests serien el gruix del seu exèrcit. A més la població de la zona era apta pel combat. Una part del regne formava part de la zona interior del limes romà, habitada per petits propietaris rurals, descendents de legionaris llicenciats, sovint ells mateixos bàrbars, i de les seves esposes, també bàrbares. Igualment, la zona era un dels llocs a on els emperadors establien els «laeti» bàrbars que podien dedicar-se a l’agricultura a canvi de proporcionar reclutes a l’exèrcit. Pagesos, mig bàrbars i amb ascendents militars: els millors requisits per esdevenir soldat.
La resta de reductes eren zones aïllades econòmicament, socialment i de caràcter muntanyós. És a dir “reressagades” respecte del nivell de civilització de la resta de l’Imperi, més urbanitzat, integrat i sofisticat. Recordem la cita de Ward-Perkins de l’entrada anterior “quan va arribar el desastre i no quedaven soldats entrenats ni terrissaires experts als que acudir, el gruix de la població no tenia les habilitats i estructures necessàries per crear sistemes militars i econòmics alternatius. En circumstàncies així, realment va ser un avantatge anar una mica “reressagat”.1
Els habitants de Gal·les, Bretanya, Bascònia i l’Atles berber no havien perdut les capacitats guerreres que la pau romana havia eliminat de la resta de població. I aquí ve la utilitat d’aquest ensenyament per La Generació Marc Aureli actual. Ara que es parla de remilitaritzar Europa per defensar-nos d’una suposada invasió putinista i ara que molts senten la necessitat d’armar-se per superar el col·lapse ens hem de preguntar qui lluitarà. Qui té la capacitat de suportar el rigor de la milícia? Qui té el valor d’arriscar la vida? Qui pot agredir i matar un ésser humà? A on viuen els “reressagats” de l’Europa actual?
L’emperador Majorià va recuperar la Gàl·lia i Hispània en la campanya del 458-60. Va usar trenta mil mercenaris bàrbars provinents del dissolt exèrcit hun d’Àtila, no va usar pagesos romans. En la seva campanya va viatjar per la Provença i la costa hispànica fins a l’actual Elx. Cap voluntari romà se li va afegir. Majorià va fer legal que els ciutadans portessin armes, renovant una llei del 448. No ens consta que se’n fes cap us fora de la defensa esporàdica d’alguna ciutat, com la del Clermont de Sidoni Apol·linar, que es defensà durant els anys 469-4702 I és que quan una societat perd la capacitat combativa no es recupera amb facilitat.
La Generació Marc Aureli ha de valorar la seva pròpia capacitat, probablement nul·la i mirar pel seu entorn a on estan els “reressagats” de la nostra societat. Que se’ls miri bé i se’n faci amic o aliat perquè aquests “reressagats” seran els que la protegiran o l’esclavitzaran. O les dues coses.
1WARD-PERKINS, BRYAN. “The Fall of Rome and the End of Civilization” (2005). Hi ha traducció al castellà d’Espasa Calpe: “La caída de Roma y el fin de la civilización” (2007)
2Dit de pas: Clermont és capital de l’Auvèrnia, al Massís Central. Potser aquí prevalien les virtuts dels muntanyesos.
La Generació Marc Aureli 