Sé de gent que ha abandonat la ciutat, s’ha comprat una casa aïllada, per fer-ne una explotació agrària i com temen l’arribada de masses d’urbanites famolencs a les que caldrà rebutjar amb violència (justa) han aconseguit armes i, de tant en quant, s’entrenen disparant-les. És aquesta una opció raonable?
Ens hem de plantejar vàries preguntes:
- L’opció “Hombre” és esperable?
- Quin nivell de col·lapse és necessari perquè ens deixin usar la violència?
- La Generació Marc Aureli serà, realment, capaç d’usar la violència?
“Opció Hombre” és una expressió extreta d’una sèrie de còmics publicats als vuitanta, anomenada “Hombre” de José Ortiz i Antonio Segura. Planteja un futur en que s’ha acabat, sobtadament, el petroli i l’exèrcit ha encerclat les ciutats per impedir els urbanites d’assolar el camp, a on, d’altra banda, es viu miserablement sense tractors. El protagonista és un home desenganyat de tot, Hombre, que lluita per sobreviure en un món implacable. Hombre és cínic i violent però encara és compassiu i just. És una gran obra, molt coneguda, amb unes versions integrals que es venen a preu d’or. Els que es plantegen aquesta opció imaginen que cal viure al camp de manera aïllada o, fortificada en petites poblacions (com suggereixo en una entrada anterior) per tal de resistir l’allau dels urbanites que es trobaran els supermercats buits després de la ruptura de les cadenes logístiques o el peak oil. Però és una opció esperable? Em temo que no. Gràcies a Déu això no passarà però el que passarà potser serà pitjor. La hipòtesi que accepta l’autor d’aquest blog és un empobriment continuat d’Occident, puntuat per crisi més o menys fortes. Una mica com els “baixons” que pateix la gent gran mentre avança el seu envelliment. I serà pitjor perquè després de cada crisi tindrem temps per acostumar-nos a la nova normalitat i acceptar cada cop amb més alegria el que és inacceptable.
I la realitat és pitjor perquè l’ofensiva urbanita al món rural “ja” s’està produint. No són masses famolenques sinó bandes de delinqüents que roben collites (de pinyons, de garrofes, de melons, de préssecs…), bestiar i material agrícola. Els roben maquinària agrícola (per vendre-la com a ferralla) i pel coure instal·lacions elèctriques que serveixen com a pastors i que provoquen la dispersió dels animals amb els problemes que això comporta. L’Estat fa el que pot i el que pot és insuficient per la qual cosa a molts llocs es creen sistemes d’autodefensa la qual cosa desperta l’alarma de l’Estat i de tota la gent de bé.
En el futur veurem a l’Estat renunciar a moltes coses: renunciarà al Bé, a la Justícia, a la Salut, a la Pau però n’hi ha dues a les que no renunciarà mai: a cobrar impostos i al monopoli de la violència. En el futur, l’Estat empobrit i incompetent que ens espera permetrà, dissimuladament, que espais urbans siguin governats per bandes de delinqüents, permetrà que certs delictes violents no es castiguin, mirarà per tant, cap a una altra banda l’augment de la violència per part dels delinqüents perquè, d’alguna manera, a l’Estat, que hi hagi delinqüents no el perjudica sinó el reforça, però mai permetrà que els ciutadans s’organitzin per defensar-se perquè això seria la darrera bufetada a la seva credibilitat i legitimitat. Què li queda a l’Estat si la policia no és necessària?
Roma ens ho ensenya això. Les autoritats romanes no van permetre l’autodefensa. No va ser fins a l’any 440 que Valentinià III no va derogar la prohibició als civils de portar armes. L’Estat romà va lluitar contra els invasors bàrbars però també els va utilitzar en les seves guerres civils i sovint els va donar territoris a canvi de proporcionar soldats a l’exèrcit. D’alguna manera aquest enemics eren tolerables. Justificaven la seva existència. En canvi l’Estat romà no va suportar la rebel·lió dels bagaudes. Els bagaudes són un misteriós moviment que va aparèixer a Hispània i la Gàl·lia en moments de disgregació de l’Estat, primer al segle III i finalment al segle V. Sabem d’ells que eren romans, no estem segur ni la seva classe social ni les seves motivacions. Per Ward-Perkins eren “un intent desesperat de les autoritats i habitants de les províncies per assumir la pròpia defensa” i en aquest sentit la reacció de l’Estat va ser esperable: rabiosa, cruel i implacable. Els bàrbars no van despertar tant d’odi com els bagaudes perquè aquests eren romans i eren la mostra de la inutilitat de l’Estat romà per mantenir el seu contracte de seguretat. Per aquesta raó l’Estat va lluitar ferotgement contra ells, usant si calia els bàrbars fins al seu extermini. Per tant tot aquell que, sense ser un delinqüent, usi les armes per defensar-se es trobarà amb la reacció immediata de l’Estat que esclafarà l’intent de mostrar públicament la seva irrellevància.
Per altra banda aquesta gent que es prepara ja serà capaç de disparar a un conciutadà famolenc desesperat per alimentar a la seva família? És molt dubtós. Fins i tot serà difícil, emocionalment, disparar a un miserable agressor amb aspecte de miserable agressor mala persona, feixista i masclista. I és que no és tant fàcil reaprendre l’ús de la violència quan una societat n’ha perdut la pràctica quotidiana. Roma ens mostra la realitat de la mà de Ward-Perkins.
“Els civils romans van haver d’aprendre al segle V l’art de la guerra, i poc a poc l’aconseguiren. Ja en una data tant primerenca com 407-408, dos rics terratinents d’Hispània van formar un contingent amb esclaus de la seva pròpia hisenda per recolzar a l’emperador Honori, parent seu. Però, com és natural, faria falta temps per convertir una població desarmada i desmilitaritzada en una força de combat eficaç; pot, de fer, que els nostres dos terratinents hispans preferissin reclutar esclaus, i no camperols, perquè alguns dels primers fossin bàrbars que, capturats recentment, tinguessin experiència bèl·lica abans del seu captiveri. (…) Amb freqüència creixent, qui oferia la resistència més eficaç als invasors germànics eren les zones menys romanitzades de l’Imperi: el País Basc, Bretanya i l’oest de Britània. (…) Dona la impressió de que va ser en aquestes parts “reressagades” de l’Imperi a on a la població li va ser més fàcil restablir les estructures tribals i una eficaç resistència militar. (…) La sofisticació i l’especialització, trets propis de la major part del món romà, van ser positives mentre van funcionar: els romans compraven els seus recipients a terrissaires professionals, i la seva protecció a soldats professionals. De tots dos obtenien un producte de qualitat, molt superior al que haurien aconseguit batallant o fent fang amb les seves pròpies mans. Però quan va arribar el desastre i no quedaven soldats entrenats ni terrissaires experts als que acudir, el gruix de la població no tenia les habilitats i estructures necessàries per crear sistemes militars i econòmics alternatius. En circumstàncies així, realment va ser un avantatge anar una mica “reressagat”.1
Les persones que han crescut en pau tenen dificultats autèntiques en exercir la violència. I em refereixo a nivells tant baixos com donar empentes a un lladre o colpejar a un tocador de senyores. Qui no ha vist el seu pare agressiu ni a cap dels seus parents, qui no s’ha barallat amb els seus amics o la banda del carrer del costat, qui no viu en una cultura ambiental que justifiqui el donar-se quatre bufetades per un insult li costarà molt no només ésser violent sinó veure l’ocasió adequada per ser-ho. La Generació Marc Aureli ha viscut en pau i no té referents de violència interpersonal al marge de les pel·lícules amb les que els EEUU ens han intoxicat. I en aquestes pel·lícules sovint un sol individu estomaca de manera neta i ràpida a un grup de facinerosos que l’encercla i que, educadament, esperen la tanda per colpejar-lo. Recomano el visionat de baralles reals a You Tube. És una experiència molt educativa.
La història ens ho explica. David Frye explica que els mongols que atacaren Síria al segle XIII, una societat molt urbanitzada, es trobaren gent tan poc combativa que un guerrer sol podia dominar a desenes de persones encara que sabessin que anaven a morir o que hi va haver un home que va esperar amb paciència a que el mongol que l’havia fet presoner s’allunyés cavalcant per buscar una espasa i tornés després per matar-lo.2 I la història del segle V a Roma també. Els civils romans no van lluitar mai contra els bàrbars. Sempre van confiar en les tropes professionals que necessitaven estar pagades en or (encara que sovint acceptaven no cobrar durant anys), tropes que, en la seva immensa majoria, eren descendents de bàrbars establerts pels emperadors a la Gàl·lia des del segle III. El romà urbanita o el pagès civilitzat d’Itàlia i la Provença era incapaç de lluitar. Només poc a poc i cap al final del segle V i començaments del VI, quan el domini bàrbar era general, van començar a aparèixer milicies urbanes, lleves de pagesos mal armades i entrenades i alguns terratinents galorromans amb capacitats de lideratge militar (Aurelianus, Titus i Apol·linar).3
La gent gran, i molt gran, se’n recorda de quan els homes es barallaven. O de quan es portava navalla a la butxaca. Jo de petit, als anys setanta, en vaig veure alguna. Els fills i nets d’aquella gent ja no es baralla. O no tant. Les comoditats de la vida urbana els han pacificat. Actualment, a la nostra societat els violents, sempre una minoria, venen d’ambients i societats “reressagades”. Segur que els seus fills i els seus nets també es pacificaran, però ara són els que protagonitzen les notícies relacionades amb l’ordre públic i formen el gruix de la població carcerària. Està clar qui, en la nostra pacifica societat, està capacitat per exercir la violència i, potser serà a ells en qui ens haurem de confiar per la nostra protecció. Com hem vist recuperar l’art de la guerra costa temps.
Però tornem als amics de la masia. Es compren o no es compren armes? Sí, que se les comprin. Però no una AK-47 sinó armes de cacera. Que es treguin el permís d’armes i s’apuntin a un club de tir i després a una colla que faci batudes de plagues animals. Caçar és una activitat tradicional, plaent, molt honorable i actualment necessària per acabar amb els conills, senglars i cabirols que estan destruint els esforços de la pagesia. Els caçadors són vells i no hi ha renovació generacional. Recomano als preparacionistes que s’armin i esdevinguin caçadors. Poden començar des d’ara mateix a ser útils per la societat.
1WARD-PERKINS, BRYAN. “The Fall of Rome and the End of Civilization” (2005). Hi ha traducció al castellà d’Espasa Calpe: “La caída de Roma y el fin de la civilización” (2007)
2FRYE, DAVID. “Walls. A History of Civilization in Blood and Brick” (2019). Hi ha traducció al castellà de Turner «Muros. La civilización a través de sus fronteras.» (2019)
3La descripció de la Gàl·lia del segle V prové de «Imperios y bárbaros. La guerra en la edad oscura» de José Soto Chica. Desperta Ferro Ediciones, 2020.
La Generació Marc Aureli 