Conec gent que ha abandonat la ciutat i s’ha comprat una casa aïllada, en despoblat1. Temen, entre d’altres catàstrofes, aquell moment en que no es pot viure a les ciutats perquè falla el subministrament de “tot” i la gent fuig al camp. És la hipòtesis del còmic dels vuitanta ‘“Hombre”2 o la de la sèrie francesa “Colapse” 3.
En quin supòsit val la pena fugir al camp? Si el col·lapse és una ruptura més o menys sobtada de les línies d’abastiment, el buidatge dels supermercats, els talls d’energia i l’aparició de bandes saquejadores que volen escurar el que hi ha per les cases potser és genial haver tingut la idea de comprar una casa lluny de la ciutat, proveïda de fonts d’aigua, d’energia, d’un rebost complert per abastir molta gent durant molt de temps, d’un hort i d’animals, d’un bon sistema de defensa (amb armes o no) i connectada amb entitats equivalents. El cas és estar aïllats quan esclatin els problemes i ser autosuficients, almenys durant els temps de crisi més forta.
Roma ens ensenya que el món rural va ser un lloc atractiu. La noblesa romana construí entre els segles III i V grans vil·les. Algunes arribaren a ser immenses i extremadament luxoses, com era lògic en aquell moment de immenses diferències socials. Allà podia viure amb les comoditats que es mereixia un “honestior” com cal, i la seva família, amb biblioteques, termes, peristils d’hivern, peristils d’estiu, i mosaics al terra, compartint l’espai amb instal·lacions per l’explotació agropecuària i habitatges d’esclaus i treballadors. Aquestes vil·les formaven part de l’espessa xarxa socioeconòmica romana. Cap ciutadà romà estava aïllat i els seus habitatges estaven connectats per una via o més amb d’altres romans.
Des del punt de vista de l’habitatge a l’Occident romà hi havia tres àrees: En la primera les ciutats estan separades per 10 o 15 km de distància (norest d’Àfrica al voltant de Cartago, Sicília, Itàlia central, Sud d’Hispània), en la segona les ciutats estan separades per 40 km (nord i sud d’Itàlia, costa dàlmata, costa de la Gàl·lia, Hispània, nord d’Àfrica), a la resta les ciutats estaven encara més distanciades4. Però totes estaven connectades per vies, i de les vies sortien vies secundàries que comunicaven amb les vil·les, i les vil·les estaven envoltades de masos o petits llogarrets, igualment accessibles per camins. Les vil·les no estaven aïllades. Com a molt es construïen fora de la vista de les vies més freqüentades per tal que el viatger que demanés hospitalitat fos algú conegut i no qualsevol que volgués aprofitar l’ocasió.
Les vil·les no estaven en llocs encimbellats, pensats per ser defensades d’un atac. Estaven al cim de turonets, per aprofitar les vistes i els vents agradables. Tenien murs i parets però no servirien molt en un setge. Hi ha un debat sobre si les vil·les es van fortificar durant el segle III i després durant el V, en aquells períodes en que els bàrbars van penetrar a l’interior de les fronteres. No està gens clar si ho van fer i en quin grau, però, sigui com sigui, les vil·les van desaparèixer i només algunes van sobreviure com poblacions.
Van desaparèixer per dues raons: per què va caure l’economia globalitzada que les feia rendibles i perquè realment no són defensables. L’existència d’una vil·la agrícola necessitava d’altres vil·les o de poblacions properes, per molt que tendissin, en alguns aspectes, a la autosuficiència i sobre tot necessitava un mercat global. No perquè el seu producte, blat o vi, es vengués lluny, que també, sinó perquè formava part de l’entramat fiscal imperial del que la ciutat més propera era el centre de recaptació. Quan l’estat va caure o es va retirar (com a la Gàl·lia o Hispània el segle V) moltes vil·les van perdre sentit.
El que es va mantenir bé van ser les poblacions, grans i petites, envoltades d’un camp que les abastia i emmurallades per protegir els ciutadans i els pagesos dels voltants. Aquestes ciutats, de vegades de només centenars d’habitants, permetien el conreu de l’entorn, l’estructuració de la societat i la protecció dels seus habitants. Sabem que els nobles s’hi construïren cases des de les quals gestionar el seu patrimoni. Sabem que la crisi del segle III va comportar una febre constructora de muralles5. Les van construir ciutats atacades i ciutats que no ho havien estat, com Barcelona o la pròpia Roma. Algunes van canviar d’ubicació com Empúries, que es traslladà a la petita illa a on els foceus havien desembarcat per primer cop feia mil anys; la ciutat francesa de “Boutae”, que destruïda al segle III i un altre cop al V, es despoblà en favor d’una vil·la situada en un turó proper, Anesciacum, d’on prové el nom d’Annecy o Tarragona, els habitants de la qual, abandonaren la ciutat baixa per refugiar-se al recinte sagrat al voltant del temple d’August.
Per tant no està clar que una casa aïllada, amagada i autosuficient sigui la millor opció. Només les persones amb molt recursos poden tenir alhora una vida a la ciutat i un adequat refugi aïllat de la ciutat, esperant que les coses es posin tant malament que calgui agafar la motxilla de 72 hores i fugir d’una ciutat atacada pel caos. La majoria de la gent no té una segona residència a la que fortificar. Per tant cal optar per un estil de vida o per un altre. I probablement ha de ser una opció estable, que ocupi les inversions i el nostre oci per sempre ja que, realment no sabem quan passarà.
Si la feina i l’opció familiar ho permeten una manera adequada de «tornar al camp» és viure en una població petita, amb centenars d’habitants, com a molt algun miler. Ha de ser una població densa, amb límits molt definits i envoltada de camps. Una població així té alguns serveis bàsics, com bar, supermercat o botiga que té de tot, forn i carnisseria, i alhora està connectada amb poblacions més grans pels serveis més especialitzats. Viure aquí permet exercir la majoria de professions vigents actualment, potser cal desplaçar-se en automòbil mitja o una hora, però això passa també a la ciutat i, no és, per tant una objecció, i facilita combinar la professió amb tasques agrícoles, que poden passar fàcilment de relaxants aficions a medi de vida. Aquest tipus de població és el millor per criar els fills: van a peu a l’escola i poden jugar sense vigilància. I també són un bon lloc per establir lligams socials que seran molt útils si les coses van tant malament que el país s’omple de bandes famolenques de ciutadans saquejadors. En aquest cas la petita població es pot “emmurallar” i defensar amb un grup de persones conegudes. I si això no passa mai, millor
Roma ens ensenya que el procés pot ser lent. Ràpid des del punt de vista de l’existència de Roma (aproximadament dos cents anys respecte mil dos-cents) però lent per una vida humana. A Roma es van succeir llargs períodes de pau separats per intensos i breus episodis de caos i violència i sovint molt localitzats. Només molt al final, en ple segle V, la població va ser conscient que vivien en la plena decadència. La nostra decadència també pot ser lenta i fins i tot podria passar que mai arribés el supòsit de la fugida de les ciutats. Cal doncs una opció «per tota la vida» que valgui en si mateixa i ha de ser una decisió molt fonamentada. La vida neorural (o no anar-se’n del món rural) té grans virtuts de connexió amb la natura, desconnexió de les epidèmies socials modernes i abraçada d’una vida austera que pot ser molt gratificadora. Però és una opció extrema.
Les ciutats són el magatzem més gran de creativitat, riquesa, comoditat, tolerància i diversió que pot existir. Des de que es van formar les primeres ciutats han estat un imant pels rebels, els inconformistes, els espavilats, els més intel·ligents i atractius. Les ciutats sempre han estat llocs més rics que el seu entorn rural. I malgrat les seves incomoditats la ciutats no deixen de créixer si les condicions ho permeten. En la nostra època les condicions són immillorables i la urbanització a tot el món és imparable. Els països desenvolupats tenen índexs del 80% o 90% demostrant que per milions no hi ha lloc millor per viure. Però això podria canviar. A Occident les ciutats comencen a tornar-se incòmodes i algunes expulsen els seus habitants més joves. Tenir una població pagesa abundant podria ser una garantia de supervivència per la societat. Per això agraeixo i admiro a tots els que viuen a pagès o se n’hi en van.
1Confesso que són dos i no els conec personalment. Són amics d’uns parents i d’un company de feina.
2https://es.wikipedia.org/wiki/Hombre_(historieta)
3https://ca.wikipedia.org/wiki/El_col%C2%B7lapse
4Brown, Peter. Through the eye of a Needle (2012). Hi ha traducció en castellà de Acantilado: “Por el ojo de una aguja” (2016)
5Frye, David. Walls. A History of Civilitzation in Blood and Brick. (2019) Hi ha traducció en castellà de Turner: “Muros. La civilización a través de sus fronteras” (2019)
La Generació Marc Aureli 