Donald Trump, vestit com Alcibíades, recita un fragment del Diàleg dels Melis: “Perquè vosaltres sabeu tan bé com nosaltres que, en la contesa humana, la qüestió de la justícia es planteja entre dues forces iguals; si no, els més poderosos fan el que els permeten llurs forces, mentre que els més febles cedeixen.”
El «Diàleg dels melis» és un passatge de l’obra «La Guerra del Peloponès» escrita per l’atenès Tucídides, i que va deixar inacabada quan morí l’any 411. És un text molt citat darrerament perquè s’està mostrant d’una gran actualitat. Al «Diàleg» es mostra les negociacions entre embaixadors atenesos i els representants de l’illa de Melos, una petita illa dòrica, neutral però amb simpaties espartanes. Els atenesos, convençuts que la neutralitat era una amenaça per al seu domini, exigiren la seva submissió i el pagament de tribut. Els melians apel·laren a la justícia, a la llibertat i a la neutralitat, però els atenesos respongueren amb una lògica despullada de moralitat: “Els forts fan el que poden, i els febles pateixen el que han de patir.”
El «Diàleg» retrata aquell moment en que l’imperialisme atenès es va treure la careta idealista de la defensa de la llibertat dels grecs devant dels perses i va mostrar la seva cara més manipuladora i egoista. Després de la doble victòria grega contra els perses —primer a Marató (490 aC) i després a Salamina (480 aC) i Platea (479 aC)—, Atenes emergí com una potència de primer ordre al món hel·lènic. Les Guerres Mèdiques havien estat un esforç col·lectiu de les polis gregues, però també una demostració del poder marítim i de la capacitat organitzativa d’Atenes. Atenes aprofità aquest escenari per proposar la creació d’una aliança defensiva contra futures agressions perses: la Lliga de Delos (478 aC).
Formalment, la Lliga era una federació d’estats independents, amb seu al santuari d’Apol·lo a l’illa de Delos, on es guardava el tresor comú. Cada membre havia de contribuir amb vaixells o amb tributs en diners per sostenir una flota col·lectiva comandada pels atenesos. Al principi, aquesta aliança semblava una expressió de solidaritat hel·lènica; però amb el temps, Atenes la convertí en un instrument del seu propi domini. Quan algunes polis van voler abandonar-la, com Naxos o Tasos, Atenes les reprimí durament. Així, la Lliga de Delos passà de ser una aliança voluntària a un imperi marítim sota hegemonia atenesa, de la qual se’n aprofità descaradament quan gastà el tresor comú en l’embelliment d’Atenes i en la construcció d’una poderosa flota per dominar els rebels.
La Guerra del Peloponès esclatà quan Esparta i els seus aliats doris, que no formaven part de la Lliga, s’enfrontaren a Atenes. Poc a poc la supèrbia atenesa anà afluixant i després de la pesta d’Atenes, que acabà amb Pèricles, i del desastre de la invasió de Sícilia, acabà derrotada el 404.
El «Diàleg» no es pot considerar una transcripció fidel del que es va dir realment però respon perfectament a l’esperit del moment. Comença amb una sinceríssima declaració de principis atenesa. «Nosaltres, doncs, no farem belles frases dient-vos que el nostre imperi és just perquè derrotàrem els medes o bé que ara fem aquesta expedició per les ofenses que hem rebut de vosaltres: llargs discursos que ningú no creuria. (…) No pensem obtenir sinó el que és possible tenint en compte les veritables intencions de les dues parts. Perquè vosaltres sabeu tan bé com nosaltres que, en la contesa humana, la qüestió de la justícia es planteja entre dues forces iguals; si no, els més poderosos fan el que els permeten llurs forces, mentre que els més febles cedeixen.»1 Els melis accepten no parlar de drets però recorden als atenesos que el dia que el seu imperi caigui el dret els salvaria de les represàlies. Els atenesos menyspreen aquest argument. Perdre l’imperi? Ells? Els preocupa més la rebel·lió actual dels seus súbdits i els fan una oferta «que no podran rebutjar»: «volem exercir el nostre domini sobre vosalstres sense causar cap transtorn i que vosaltres us salveu en interès tan vostre com nostre».2 Llestos els atenesos, els ofereixen un win win perfecte! I és que la neutralitat dels melis no els interessa als atenesos. L’únic que volen és augmentar l’imperi i demostrar als dèbils que no poden ser lliures. Aleshores els melis enumeren les seves motivacions i sistemàticament els atenesos les rebaten: la neutralitat us és convenient, però això mostraria la nostra debilitat als súbdits; seria vil i covard no resistir, però no estem a un concurs de virilitat; mai se sap com acaben les guerres, però us ho jugareu a la sola carta de l’esperança?; la divinitat ens ajudarà però és la divinitat qui ha establert que els forts manen i nosaltres obeïm aquesta «llei natural inexorable»3; els espartans ens ajudaran perquè som doris però si són uns covards que segueixen la seva conveniència. Els atenesos ho tenen clar: les ciutats que tenen èxit són les que no cedeixen davant dels iguals, són raonables amb els forts i moderats amb els dèbils. El que és racional és obeir el fort. Però els melis no cedeixen i els atenesos es retiren desconcertats per la irracionalitat mèlia «sou l’únic poble que considera el futur més segur que no el teniu davant dels ulls i que el desig us fa veure les coses irreals com si ja s’esdevinguessin.»4 Val a dir que els melis foren derrotats, els homes assassinats i les dones i els nens esclavitzats. Però que consti que els atenesos els havien avisat.
El «Diàleg dels melis» és un monument a la «realpolitik» o, si voleu, al cinisme i la pregunta que sorgeix és si ara, en sota l’ègida de’n Trump, els EEUU ja parlen d’aquesta manera. Mirem els fets:
Donald Trump s’ha retirat de diverses organitzacions que regulen l’ordre mundial i que d’alguna manera limiten la seva actuació. S’ha retirat de l’OMS, dels Acords de París sobre el clima, i del Tribunal Penal Internacional. Ha desmantellat l’USAID, que finançava ajudes internacionals de molts àmbits, allunyant-se així de la col·laboració internacional. El 4 de febrer del 2025, anomenat irònicament el «Dia de l’alliberament», Trump va anunciar la imposició de mesures aranzelàries massives sobre les importacions dels EEUU de tot el món, mostrant la seva indiferència a la idea de la reciprocitat econòmica. I en el seu discurs davant de l’ONU Donald Trump va expressar el seu menyspreu per aquest organisme i el seu convenciment de la utilitat de les polítiques de força, tant militars com econòmiques. No podem menys que preguntar-nos quan tardarà en sortir-se’n de l’ONU i deixar de finançar-la. I no es pot dir que sigui incoherent perquè aplica aquesta doctrina bombardejant Iemen, Síria, atacant de manera il·legal a suposats traficants de drogues relacionats amb Veneçuela i Colòmbia sense col·laborar de cap manera amb els governs implicats. Fins i tot va cometre actes de pirateria capturant dos petroliers veneçolans i emportant-se’ls cap als EEUU. La sensibilitat de Trump per la força és extraordinària: ha negociat amb Putin la fi de la guerra a Ucraïna d’esquena al govern ucraïnès i als governs de la UE, deixant-los en el ridícul més espantós. Trump té clar qui és el fort en aquest debat. Finalment l’última intervenció a Nigèria, suposadament en favor dels cristians atacats per milícies musulmanes, mostra com la seva voluntat no té limitacions.
Els actes agressius dels EEUU de’n Trump tenen una terrible semblança amb l’actitud atenesa respecte als melis.
– Són pedagògics ja que mostren la possibilitat i la voluntat de intervenir arreu a tots aquells que observen l’acció. No tenen por dels forts sinó dels dèbils que es rebel·len.
– La relació de forces és absolutament asimètrica. Com els melis amb Atenes no és creïble la capacitat de fer mal als EEUU dels agredits.
Estem davant d’un model imperial en el que la dissuassió substitueix la justícia, la violència selectiva és constant i el dèbil no té dret a la neutralitat. Malgrat tot alguna diferència hi ha: Els EEUU ataquen primer i després justifiquen l’acció en nom de la seguretat, llibertat de navegació, lluita contra la droga, la protecció dels cristians… Encara no han arribat al suprem exercici de realisme que van demostrar als atenesos. Però cada cop més els sorpresos espectadors de tot el món ens anem convencent que la moralitat que expressa Trump és un mer instrument. I cada cop que els EEUU exerceixen la força s’acosta el moment inevitable en el que diguin «Ho fem perquè ens va bé i perquè podem fer-ho».
La imatge que presideix l’entrada mostra a Donald Trump fent un discurs a l’àgora atenesa davant de diversos líders de l’època actual que sembla que aproven les seves paraules. Trump va vestit com l’atenès Alcibíades al quadre de François-André Vincent (1777). La comparació és pertinent: els dos líders van comandar imperis en decadència, van ser narcisistes, teatrals, amants del luxe ostentòs i deshonestos. La diferència està en que Donald Trump no s’ha venut a l’enemic ni s’ha exiliat del seu país. Alguna hi havia d’haver!
POSTDATA
Aquesta entrada es va publicar el dia 30 de desembre. Tres dies després un escamot americà va raptar el president Maduro i se l’emportà a Nova York a on serà jutjat. Aquella tarda Donald Trump va fer una roda de premsa i les seves declaracions ens permeten avaluar si ja hem arribat al «Moment Melis», és a dir, aquell dia en el que diguin «Ho fem perquè ens va bé i perquè podem fer-ho».
Veiem-ho:
– La declaració va estar farcida d’entusiasme pel poder militar: «Aquesta ha estat una de les demostracions més impressionants, efectives i poderoses de la força i la competència militar nord-americana de tota la història dels Estats Units» o «L’exèrcit dels Estats Units és, amb diferència, el més fort i temible del planeta, amb capacitats i habilitats que els nostres enemics amb prou feines poden imaginar. Tenim el millor equipament del món. No hi ha cap equipament com el nostre.» Poder militar que no només és útil a l’exterior sinó a l’interior com mostra amb una extensa exposició de la pau que es viu a Washington DC (i altres ciutats) després de la intervenció militar que va ordenar. «La gent surt, acompanya les seves filles, els seus fills, les seves dones. Van a restaurants. Els restaurants obren per tot Washington DC. Així que vull donar les gràcies a la Guàrdia Nacional, al nostre exèrcit i a les forces de l’ordre. Ha estat increïble. I ho haurien de fer a més ciutats.»
– Va haver menyspreu pel dret: «Gestionarem el país fins que puguem fer una transició segura, adequada i assenyada. No volem que entri algú altre i tornem a tenir la mateixa situació que hem patit durant molts anys. (…) Ens hi quedarem i, essencialment, governarem fins que aquesta transició tingui lloc.»
– Va haver autoglorificació quan diu que la Doctrina Monroe ha estat molt superada per ell i que ara s’anomenarà «Donroe»
– I finalment hi va haver una frase en l’esperit exacte del «Diàleg dels Melis»: el futur el determinarà la capacitat de protegir el comerç, el territori i els recursos que són fonamentals per a la seguretat nacional. Això és fonamental per a la nostra seguretat nacional. Igual que els aranzels: han fet el nostre país ric i han fet la nostra seguretat nacional més forta que mai. Aquestes són les lleis de ferro que sempre han determinat el poder global. I les mantindrem així» Assegurarem les nostres fronteres, aturarem els terroristes, destruirem els càrtels i defensarem els nostres ciutadans contra totes les amenaces, externes i internes. Altres presidents potser no van tenir el coratge de defensar Amèrica, però jo no permetré mai que terroristes i criminals actuïn amb impunitat contra els Estats Units.» Realment un no pot deixar de comparar amb l’argument atenès de que és la divinitat qui ha establert que els forts manin i els dèbils obeeixin. (mireu la nota 3)
Realment, escoltant en Donald Trump ens podem imaginar la prepotència atenesa parlant amb els melis, però va «espatllar» l’efecte donant justificacions: Maduro va enviar criminals i dements a les ciutats americanes per «violar, torturar i assassinar dones i nens nord-americans.»; els veneçolans van robar la indústria petroliera americana instal·lada a Veneçuela; gràcies a l’atac els veneçolans són lliures després de molt de temps i que va es va fer per la justícia, per la pau i per la seguretat dels veneçolans.
Em temo, que ni ell està preparat per ser un atenès de l’època d’Alcíbiades, i encara necessita de justificacions i excuses. Penso que haurem d’esperar un temps pel «Moment Melis». És bona la hipocresia i l’autoengany? És dolent el cinisme? No sé que prefereixo, la veritat. En aquests temps tot és tant confús que ja no sé què pensar.
1Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès. Vol. V. Paràgraf LXXXIX. Barcelona. Fundació Bernat Metge. 1970. Traducció de Jaume Berenguer Amenós.
2op. cit. XCI,2
3op. cit. CV,2: «Creiem, en efecte, d’acord amb el que opinem dels déus i el que sabem amb certesa dels homes, que els uns i els altres, per una llei natural inexorable, sempre dominen onsevulla són els més forts. I nosaltres no hem fet aquesta llei ni som els primers a aplicar-la un cop establerta. És una llei que, com l’hem rebuda i com la deixarem als venidors i per sempre, ara obeïm, convençuts que també vosaltres, com qualsevol altre poble, faríeu el mateix si disposéssiu d’un poder com el nostre.»
4op. cit. CXIII,2
La Generació Marc Aureli 