Heather i Rapley a l’obra «Why Empires Fall» no parlen mai del petroli, ni per explicar l’ascens d’Occident ni com a causa de la seva caiguda. Aquesta és una ceguesa típica en molts analistes del món actual però el petroli pot ser un dels xocs exògens que causaran la Crisi del Deute.
Per explicar l’ascens, esplendor i caiguda de l’Imperi Romà l’energia és un factor secundari. A l’antiguitat la font d’energia bàsica era el treball humà, la dels animals i algun mecanisme com els molins.1 En aquest aspecte els romans no destacaven per aprofitar-lo de manera superior als seus veïns. Però sí que va ser un factor d’enriquiment extra ja que un botí habitual de les campanyes militars romanes eren els esclaus i durant el segle II dC van entrar a Itàlia una gran multitud d’ells. S’atribueix al seu ús per part de nobles latifundistes la desaparició de la classe de ciutadans propietaris agrícoles que fornia de reclutes les legions: no van poder competir amb la productivitat dels latifundis conreats per esclaus. L’entrada massiva d’esclaus es mantingué fins al regnat d’August i des del punt de vista «energètic» el cimal del poder romà estaria a l’època d’August. Amb l’aturada de les conquestes l’afluència disminuí. La disminució de l’esclavitud generà un augment dels costos de producció disminuint la prosperitat anterior. És aquesta una de les causes, entre d’altres, que van obligar els emperadors a devaluar el denari de plata cada cop més fins que a començaments del segle III ni els bàrbars, ni els soldats, ni, en realitat ningú que pogués escollir, van acceptar la moneda. És a dir, la baixada del subministrament d’energia es solucionà amb devaluació.
L’energia no serveix per explicar l’inici del domini d’Occident. Quan Carlemany va començar a fer retrocedir els musulmans la seva capacitat d’aprofitament energètic era molt semblant a la dels veïns. Després, quan les nacions atlàntiques d’Europa van explorar i s’expandiren per Amèrica, Àfrica i Àsia tampoc destacaven per la seva superioritat energètica. Les causes estan a d’altres llocs encara que ara és innecessari exposar-les. Però quan els anglesos, al segle XVIII, van aprofitar la muntanya de carbó sobre el que vivien iniciant la Revolució Industrial van afegir a la balança un pes favorable sense el qual és inexplicable el domini absolut d’Occident sobre tot el món a finals del segle XIX. I quan només s’iniciava el declivi de la producció del carbó, amb el «peakcoal» anglès l’any 1914, (Smil, figura de la pàg. 384) ja estaven els EEUU aprofitant el mar de petroli sobre el que vivien (a Texas sobre tot) per impulsar més lluny la Revolució Industrial.
Els europeus no només van usar el carbó i el petroli per escalfar-se i il·luminar-se sinó per tres fins transcendentals: per accionar màquines, per desenvolupar materials derivats d’ells i sobre tot, per produir electricitat. (Smil, pàg. 371) Després de mil·lennis amb una disponibilitat d’energia molt constant aquesta es va multiplicar per vint (per càpita) en cent cinquanta anys (Smil, pàg. 479). No és possible entendre el poder d’Occident i el seu actual declivi sense ficar en l’equació al carbó i el petroli i Heather i Rapley ho fan descaradament. És possible imaginar una continuació de l’expansió dels estats atlàntics per tot el món, sobre tot sobre Àfrica, Oceania i les parts més subdesenvolupades d’Àsia però no el domini abassegador que vàrem obtenir, tampoc l’hegemonia dels EEUU a partir dels anys 40 i sobretot és inimaginable l’Estat del Benestar occidental.
L’Estat del Benestar forjat després de 1945 és tant circumstancial i efímer com la despesa pública d’August. Aquesta es va basar en l’entrada massiva de diners d’Egipte i en la despesa centralitzada de tots els diners aconseguits pels conqueridors romans del segle I aC, Mari, Sul·la, Pompeu, Cèsar… I en els beneficis de les conquestes del propi August, en metalls i esclau. Així va poder tirar endavant un immens pla d’obres públiques a Roma i a tot l’Imperi (temples, vies, aqüeductes, etc.), augmentar els subsidis de la plebs romana (assignacions de blat a preus reduïts), subvencionar constants “ludi” (espectacles i cerimònies religioses), comprar terres per instal·lar vuitanta mil veterans a tot l’Imperi i fundar ciutats per articular el territori. Ningú després d’ell va poder fer tant en tant poc temps però deixà l’exemple del que havia de ser un emperador de Roma, imitat fins a moments tant allunyats com Dioclecià i Constantí. Per Peter Brown l’esplendor de l’època posterior a August va ser «un cop de sort molt car»2. L’Estat del Benestar només va ser possible per l’harmonia social posterior a una guerra victoriosa, al temor de les elits a la lluita de classes, que havien viscut durant la seva joventut, a l’amenaça de l’existència de l’URSS, coses que van permetre una fiscalitat progressiva mai vista abans i desapareguda a partir dels 80, i per l’immens creixement del PIB i dels ingressos de la població d’Occident gràcies a l’alta productivitat dels treballadors després de la guerra i a la injecció massiva de petroli en el sistema.
La relació entre energia i creixement econòmic és directa. Smil explica que les societats preindustrials eren estacionàries o creixien una mica cada dècada, de tal manera que les condicions de vida dels més pobres a les primeres dècades del segle XIX s’assemblaven molt a les dels segles anteriors. Però, en canvi, les «economies fòssils» registren tases de creixement sense precedents, fins i tot tenint en compte els cicles econòmics i les interrupcions per conflictes violents interns o externs. La producció de l’economia britànica el 1900 era deu cops més gran que al 1800, el PIB dels EEUU es duplicà entre 1880 i 1900. I després de la interrupció de les dues guerres mundials i la gran crisis de la dècada de 1930 el creixement es disparà en el període 1950-1973. Gràcies a la baixada del preu real del petroli, segueix explicant Smil, el PIB americà va augmentar un 60%, el d’Alemanya Occidental es triplicà i el de Japó es multiplicà per sis. Les crisis del petroli dels anys 70 van aturar el creixement. Només l’augment del consum d’energia, en aquest cas el petroli, explica aquest creixement. I per tant el creixement de l’Estat del Benestar a Occident en aquest període es pot qualificar plenament de «fòssil».
La relació íntima entre el consum de petroli i el poder d’Occident es pot veure en el següent gràfic. En el període 1900-1945 Occident consumia el 80% del petroli. I s’ha d’atribuir en gran part només als EEUU. En comparació amb el que va venir després se’n va gastar molt poc però va ser suficient per apuntalar els EEUU com la potència industrial del món.
– Del 1946 al 1973, data de la primera crisi del petroli, el consum va créixer desaforadament però a qui va beneficiar especialment és a Occident, que consumia el 70% del petroli produït. Aquesta dada coincideix amb l’expansió de la prosperitat a Occident i la pobresa relativa que els autors atribueixen al període.
– Al període 1973-2008 el consum augmenta a Occident però també per la resta del món. I les proporcions varien, ara Occident només consumeix el 55% del petroli. És el moment en que la perifèria, especialment Àsia, s’industrialitza per la deslocalització de les empreses occidentals.
– Finalment l’últim període, des de la crisi del 2008 fins a l’actualitat, mostra el capgirament del poder econòmic al món. Occident consumeix menys petroli tant en brut com en proporció, el 40%, però probablement molt més del que es mereix pel seu pes real en l’economia mundial, i Àsia es dispara com és lògic que ho faci la indústria del món.
El gràfic del consum per càpita no dona molta més informació. Només confirma que Occident s’empobreix i va en consonància amb l’afirmació dels autors, que comparteixo, que ja s’estan veient els signes de la ruptura del pacte fiscal de l’Estat del Benestar en forma, especialment, d’erosió dels serveis públics i la formació de zones urbanes controlades per la delinqüència.
Entenc que Heather i Rapley no parlin de petroli. Fins ara el factor energia afegeix poca informació i no canvia gens el seu argument bàsic: Occident té unes dinàmiques internes i externes de dominació que han transformat el món enfortint la perifèria i fent aparèixer una superpotència digna rival seva i només falta un xoc exogen per tal que la solució d’Occident, el deute, falli, es trenqui el contracte fiscal que aguanta l’Estat del Benestar i entri en col·lapse.
La primera de les causes del col·lapse serà que Occident no pugui pagar el seu dèficit perquè els inversors deixin de comprar deute occidental. I la segona seria una baixada encara més gran de l’accés d’Occident al petroli. Baixada que obligaria a finançar el nivell de vida amb més deute, empitjorant l’espiral infernal en la que estan els governs.
La pèrdua de l’accés d’Occident al petroli és un fet anunciat, demorat però inevitable. L’autor d’aquest blog comparteix la idea que el pic de la producció mundial de petroli es va arribar al 2018. També comparteix la idea que el pic del petroli convencional es va arribar al 2005 i que l’actual pujada de producció s’explica per l’ús del «shale oil» als EEUU. Aquest darrer recurs no és infinit i quan, d’aquí uns pocs anys, baixi la producció americana, el «xoc exogen» haurà arribat. El tema del “peak oil” és molt discutit però no és el lloc d’aquest blog aportar les raons a favor. L’autor no en té la capacitat i espera dels seus lectors que vinguin convençuts de casa. Si de cas que visitin el blog “Futuro, ciencia-ficción y Matrix” (https://futurocienciaficcionymatrix.blogspot.com/) per informació abundosa, precisa i actualitzada sobre el tema.
Així que La Generació Marc Aureli hauria de fixar-se especialment en varis factors molt senzills per saber el nivell d’alerta en el que viure: creix el dèficit occidental? Es pot endeutar a un preu assequible? Puja, es manté o baixa el consum de petroli? Els altres temes, com les guerres i els seus efectes en els civils, que són dramàtics fora mida, i ens esfereiran d’una manera inimaginable en el futur, no són decisius. El que indica la proximitat de la Caiguda d’Occident és el Deute i el Petroli.
1Totes les opinions sobre energia expressades en aquesta entrada es basen en l’obra de Vaclav Smil, Energy and civilization. A history (2018) consultada en la seva versió castellana d’Arpa Editores Energía y civilización. Una historia. (2021)
2 Brown, Peter. Through the eye of a needle : wealth, the fall of Rome, and the making of Christianity in the West, 350-550 AD. (2012) Consultat en l’edició en castellà d’Acantilado. Por el ojo de una aguja. La riqueza, la caída de Roma y la construcción del cristianismo en Occidente (350-550 d.C.) (2016). Pàg. 49.
La Generació Marc Aureli 