L’argument de «Why Empires Fall» de Heather i Rapley és senzill d’exposar i perfectament rodó, un cop ben entès. Resumit fins al límit seria com:
Roma i Occident són imperis semblants que comparteixen el trasllat geogràfic del seu centre hegemònic i la capacitat de intervenir militarment, econòmicament, culturalment i políticament en la seva perifèria transformant-la de manera profunda en el procés, enfortint-la prou per convertir-la en un rival poderós. (capítols 1-4)
Els quatre factors decisius que van fer caure Roma són l’enfortiment de la perifèria (desenvolupament de potents i duradores confederacions de pobles bàrbars), l’existència d’una superpotència rival (la Pèrsia sassànida), l’aparició d’un factor exogen (en aquest cas una sequera que provocà el moviment dels huns cap a l’oest, i aquest el de les confederacions cap a l’interior de l’Imperi) i la divisió interna de les elits romanes (entre partidaris de negociar amb els invasors i partidaris de combatre’ls a ultrança). Tots quatre van confluir en el definitiu: la caiguda dels ingressos de l’Estat que incapacità l’Imperi de mantenir l’exèrcit. Això representà la ruptura del pacte implícit entre l’Estat romà i els que pagaven impostos, els terratinents. Aquests negociaren amb els invasors i Roma caigué. (capítol 5)
Els quatre factors també són presents a Occident. Dos d’ells responen als seus interessos interns. L’enfortiment de la perifèria (antics països colonitzats per l’Imperi occidental) i l’existència d’una superpotència rival (la Xina capitalista) responen a l’ordre econòmic de Breton Woods, primer, i a la globalització posterior als anys 70, segon. A diferència del cas romà la perifèria no treu base fiscal a Occident des de dins, amb la immigració, ja que aquesta augmenta el PIB occidental, sinó des de fora, gràcies a la deslocalització de les empreses i la desregularització fiscal i financera. Del tercer factor, el xoc exogen, n’hem tingut un tast previ amb la pandèmia del Covid i del quart, la divisió interna, la polarització política a Occident n’és una prova evident. (Capítols 6 i 7)
A Occident el pacte és que a canvi dels impostos es garanteix l’Estat del Benestar. Però els governs de l’Imperi occidental es troben amb un augment de la despesa i una disminució dels ingressos que els han obligat a endeutar-se fins a nivells mai vistos, cosa que no impedeix que la crisi sigui visible amb l’erosió creixent dels serveis públics i el desenvolupament de zones controlades per la delinqüència. Si la població pensés que el pacte s’ha trencat es deixarien de pagar impostos i Occident entraria en col·lapse. Estem a punt de caure però no és inevitable.. Encara es pot actuar. (Capítol 8)
Mostrat així l’argument és elegant i perfecte. Però els autors ignoren alguns factors que són importants i que donen una llum diferent a alguns aspectes. En aquesta entrada m’agradaria tractar la visió positiva que tenen de la immigració.
Al capítol 6 els autors afirmen que la immigració actual i les invasions bàrbares del segle V són fenòmens fonamentalment diferents en la seva natura i en els seus efectes. No tenen res a veure uns exèrcits invasors amb uns líders que negociaven amb el govern receptors i les masses d’immigrants controlats al cap i la fi pels governs, que poden modificar les seves vides amb legislació i fins i tot expulsar-los. I no té res a veure unes invasions que robaven literalment la terra als autòctons i li van prendre de manera decisiva la base fiscal a l’Estat romà, amb l’entrada de treballadors que han augmentat el PIB dels països receptors. Occident necessita els immigrants un cop acabada la seva explosió demogràfica i començat l’envelliment de la població.
Res a dir. És perfectament cert que la immigració actual i les invasions (perquè van ser invasions violentes) del segle IV i V són diferents. Però esquiven, i probablement ho fan amb tota la intenció, que a Roma sí que es va produir una immigració equivalent a l’actual. És la que es va desenvolupar entre el segle mitjans del segle II dC i el 376: una immigració pacífica, gairebé sempre, i pactada amb l’Estat romà, destinada a solucionar els problemes demogràfics de l’Imperi i, per tant, pujar el seu PIB. Exactament com ara.
Els bàrbars van entrar a l’Imperi de quatre maneres: Primer: assentament de grups sencers en un territori determinat normalment fronterer, amb els seus caps, a canvi de conrear la terra i proporcionar reclutes. Segon: contractació de unitats tribals senceres per servir a l’exèrcit com «auxiliars», manats pels seus caps o per caps romans, que al final del seu servei podien rebre diversos premis. Tercer: entrada d’esclaus capturats a l’altra banda de la frontera. Quart: als bàrbars que entraven a l’Imperi per saquejar i eren, gairebé sempre, interceptats i derrotats, se’ls distribuïa entre el camp com a colons, a l’exèrcit com soldats, o com esclaus (es podrien haver estalviat la batalla, no?).
L’entrada pactada dels gots tervingis pel Danubi l’any 376 formava part d’una tradició establerta i que després també va continuar. Camaus, frisons, francs, francs salis, carps, bastarnes, sàrmates, tervingis, alamans, gots, tèfals, ostrogots, greutungs, alans, burgundis, escirs, rugis, fins i tot huns, són el noms que coneixem de pobles que van poder entrar en algun moment sota pacte a dins de l’Imperi. El fenomen és tant extens que és usat per alguns historiadors per negar l’existència de les invasions.
Però les invasions van existir. Els gots tervingis es van sublevar i Valent va atacar-los el 382. Si hagués triomfat els bàrbars supervivents haurien estat distribuïts entre el colonat, l’exèrcit i l’esclavatge, com s’havia fet sempre però com van guanyar la història romana es va capgirar i començà el període de les invasions.
Per tant, quan Heather i Rapley afirmen que la immigració actual no és una invasió violenta es pot respondre que «encara» no ho és. I podria ser-ho. Seria difícil però no impossible. Hi ha dos supòsits que permetrien una invasió d’emigrants armats a l’interior d’Occident. En un d’ells s’ha produït un col·lapse en un país limítrof i en el segon s’ha produït a Occident.
Imaginem un camp de refugiats amb varis milers de persones provinents de països amb un historial de violència. Alguns dels refugiats podrien ser homes joves amb una experiència bèl·lica i una capacitat de resistència als patiments inimaginable en cap occidental. Suposem que alguna circumstància catastròfica impedeix a les autoritats atendre com cal els refugiats. Pot ser una apagada més llarga del normal, un confinament per pandèmia, una hiperinflació, un conflicte civil, un terratrèmol o una inundació. La gent passa gana, set, tenen fred, pateixen malalties i ningú els fa cas. Els malalts, les dones i els nens estan en risc de morir i aleshores uns quants homes s’organitzen, ataquen la guàrdia de seguretat del camp de refugiats i se n’apoderen de les armes. Armats es dirigeixen a la població més propera per obtenir subministraments per la seva gent. La policia local no són enemics per ells, és derrotada i el seu armament capturat. Potser, per fer pressió, i obtenir un tracte adequat per les dones i els nens, ocupen l’ajuntament i volen negociar amb hostatges. O potser ocupen l’aeroport. Aquest supòsit si que s’assemblaria a les invasions bàrbares.
Aquí tenim un petit xoc exogen com el plantejat pels autors. I podem imaginar la divisió a Occident sobre quin és el tracte que cal donar a aquests invasors. Enviar l’exèrcit de terra per fer una resposta proporcionada? Bombardejar-los? Reconèixer la nostra culpa i atendre els refugiats com cal? No seria això cedir al xantatge i estimular a d’altres refugiats? Aquí ens trobem una situació idèntica a la que es produí amb els gots tervingis després de la seva entrada. Aquell poble, després de derrotar Valent a Adrianòpolis el 382 es passejaren per dins de l’Imperi buscant un lloc a on establir-se i una posició legal acceptable. No volien envair, ni destruir ni conquerir però van debilitar greument la capacitat defensiva de l’Imperi facilitant l’entrada dels alans, vàndals i sueus el 406, i van provocar la bretxa indissoluble entre partidaris de col·laborar amb els bàrbars i els defensors d’expulsar-los.
Fins aquell moment els bàrbars introduïts a l’Imperi durant els segles III i IV s’havien comportat amb una lleialtat perfecta. S’havien introduït a l’exèrcit i a la burocràcia i ningú podia dir que ajudessin els bàrbars de l’exterior. Alguns d’ells van arribar al cim del poder romà, només per sota de l’emperador, com Estilicó, fill d’un soldat vàndal i d’una romana, que escalà en la jerarquia sota Teodosi el Gran i esdevingué el tutor de l’emperador Honori, i va ser el dirigent efectiu de l’Imperi d’Occident durant la crisi dels gots d’Alaric, ara anomenats visigots. Fins i tot va casar, consecutivament, dues filles amb l’emperador. Les possibilitats d’un emperador germànic de tercera generació s’acostava i així hauria guanyat el sector col·laborador, però els xenòfobs l’assassinaren l’any 408 i organitzaren a Itàlia una matança de les famílies dels soldats germànics enquadrats a l’exèrcit. Quin trist favor li van fer a l’Imperi! Els homes van desertar en massa i es passaren a Alaric, seguits per una multitud d’esclaus, possiblement germànics esclavitzats per una incursió de Radagais derrotada el 406. Sense el pogrom soldats i esclaus haurien servit a l’Imperi, i ara enfortiren Alaric i van participar en el saqueig de Roma del 410.
S’entén perfectament que Heather i Rapley no plantegin el futurible d’una escapada esdevinguda invasió de refugiats desesperats. Hauria trencat la senzilla elegància del seu argument i no li hauria aportat res. Però un bloguer com jo si que ho pot fer i a més fer veure, com un fet concret pot ser agreujat per l’actitud dels bàndols polaritzats de l’interior de l’Imperi. També cal posar en relleu que els «culpables» de la caiguda no van ser els immigrants del segle III i IV, que s’havien integrat, sinó els que van venir després del 476 i que si va haver deslleialtat va ser causada per la prepotència i xenofòbia d’alguns sectors dels romans. Plantegem-nos quin és el paper de la xenofòbia actual en la lleialtat o no dels immigrants a Occident. No sigui que volent fer gran Occident l’acabem d’espatllar.
La Generació Marc Aureli 