Interessa a l’actual Generació Marc Aureli llegir l’obra de Heather i Rapley “Why Empires Fall” i conèixer el seu contingut? Sí. Interessa i interessa molt perquè proporciona uns conceptes clars i una panoràmica complerta i comprensible de l’evolució paral·lela de l’Imperi romà i el que anomenarem Imperi occidental.
Interessa a l’actual Generació Marc Aureli llegir-lo i conèixer el seu contingut? Sí. Interessa i interessa molt perquè proporciona uns conceptes clars i una panoràmica complerta i comprensible de l’evolució paral·lela de l’Imperi romà i el que anomenarem Imperi occidental. Interessa i interessa molt perquè dona un mapa del passat, del present i, probablement, del futur. Interessa i interessa molt perquè a l’agost del 2024 ja està desfasat i comprendre el perquè il·lumina el que ha passat amb l’arribada de Trump a l’escena, mai millor dit, internacional.
«Why Empires Fall» és una obra que Peter Heather i John Rapley van publicar a començaments del 2023 i que Desperta Ferro va editar en castellà al novembre del mateix any amb el títol «¿Por qué caen los imperios?» i el subtítol «Roma, Estados Unidos y el futuro de Occidente». Peter Heather és un historiador, professor a Oxford i Yale, especialista en el finals de l’Imperi romà i en l’Edat Mitjana, ja conegut a Espanya per varies obres seves: «La restauración de Roma» (2013), «Emperadores y bárbaros» (2018), «La caída del Imperio romano» (2021) i «Cristiandad» (2024) . John Rapley és economista i consultor de governs, especialista en desenvolupament. Cap de les seves obres s’ha publicat en castellà.
L’obra és excepcional i per aquesta raó li dedicaré quatre entrades: La present, que vol resumir l’obra presentant els seus conceptes principals, dues dedicades als seus oblits i distorsions anomenades «Els errors de Why Empires Fall» i la darrera, dedicada a esbrinar si els consells i recomanacions que els autors donen per no caure en el col·lapse s’estan seguint, titulada «Ha fet cas Trump de Why Empires Fall?» (ATENCIÓ! SPOILER) Diré que no, que no s’estan seguint.
Pels autors Roma va caure immediatament després d’un període d’esplendor i no per una lenta i llarga decadència. És un avís pel lector: que no es pensi que l’esplendor de fa molt poc ens estalviï la nostra caiguda. Roma en aquesta obra gairebé sempre és l’Imperi romà d’Occident. Històricament no és molt correcte però l’argument que ofereixen els autors ho exigeix. (Capítol 1)
Occident és una unitat imperial malgrat la seva fragmentació en estats ja que, com Roma, gaudeix de altíssims nivells de integració social, cultural, econòmica i des del 1945, política, gràcies a institucions comunes com l’ONU, GATT, FMI, OCDE, Banc Mundial, OTAN, G7 i Unió Europea, (Capítol 2)
Tant Roma com Occident han tingut unes dinàmiques socials i econòmiques que han transformat profundament les entitats amb les que han entrat en contacte. Van ser les interaccions del nucli imperial originari que van provocar que el poder econòmic i polític passés a les províncies conquerides com Gàl·lia, Hispània i Àsia i van ser els intercanvis de tot tipus de l’Imperi amb la franja de 100 a 300 quilòmetres més enllà de les fronteres del Rin i del Danubi els que van crear sòlides i duradores confederacions de pobles bàrbars que van destruir l’Imperi.
De la mateixa manera Occident ha incorporat al nucli imperial algunes províncies conquerides, com EEUU, i ha transformat el món sencer (la seva perifèria) mentre el conqueria, el colonitzava i després de la independència. I, com veurem, es pot dir que l’actual fortalesa de la perifèria ha estat causada directament per les necessitats econòmiques d’Occident. (Capítol 3)
Tant l’Imperi romà com l’Imperi Occidental van intervenir per mantenir sota el seu domini a la perifèria independent. Durant el segle III i IV Roma va alternar medis pacífics com subsidis, suborns i intercanvis comercials amb medis violents, com assassinats selectius o expedicions de càstig, per tenir dominada la seva perifèria sense saber que així l’enfortia.
Occident, d’una manera semblant, ha intervingut militarment, políticament i econòmicament en la seva perifèria però el més eficient per mantenir el seu domini va ser el nou ordre mundial que va sorgir de Breton Woods el 1945. El conjunt de institucions que en van sortir, dominades per Occident, l’hegemonia del dòlar a nivell mundial i les reinversions dels EEUU a dins del propi Occident van fer que un flux net de recursos globals anés de l’antiga perifèria imperial cap al centre. Els països independitzats van desenvolupar-se i van créixer però a un nivell molt inferior que l’Imperi occidental que va viure unes dècades d’intens desenvolupament. (Capítol 4)
Un cop establerta la semblança entre Roma i Occident com imperis que causen l’enfortiment de la seva perifèria a qui dominen de diverses maneres es passa a descriure les quatre causes de la caiguda de Roma i mostrar com aquestes causes ja estan presents en l’actualitat. A Roma la van fer caure el gran augment de la despesa militar i organitzativa que li van provocar l’ascens d’una superpotència bessona al segle III, Pèrsia, que en l’actualitat seria Xina, i l’enfortiment econòmic, polític i militar de la perifèria, que en l’actualitat serien els antics països colonitzats que s’han enfortit econòmicament amb la globalització. Aquestes dues amenaces, controlables, es van fer destructives quan aparegué un «xoc exogen» en la forma del moviment dels huns cap a l’oest que provocà l’entrada dels gots el 376 i dels alans, vàndals i sueus el 406. Del nostre «xoc exogen» en vam tenir un tast, superat, amb el Covid19, i també l’entrada d’immigrants no volguts vinguts de la perifèria externa. Sobre els futurs «xocs exògens» només es pot especular. Finalment el que acabà de fer caure l’Imperi va ser la divisió entre els partidaris de col·laborar amb els bàrbars i integrar-los en el sistema imperial i els partidaris de lluitar-hi i expulsar-los, divisió que es reprodueix en l’actualitat a Occident en multitud de temes. (Capítol 5)
En aquest punt els autors volen intervenir en el debat sobre la migració tractant dos punts estimats pels nous populismes. El retrocés de Britània, a on va desaparèixer tot rastre de civilització no va ser causat només per la invasió anglosaxona sinó per la manca de poder de negociació de les elits britanoromanes cosa que sí van poder fer les elits del continent. Aquest argument és important de cara a les futures solucions que proposaran els autors a la conclusió.
També posen en relleu la diferència fonamental entre els dos moments. A Roma la immigració del segle V va ser feta per grups organitzats que li prenien la base fiscal a l’Estat romà, en canvi la immigració posterior al 1945 la fan individus sota el control dels estats receptors que han fet pujar el PIB occidental i que són absolutament necessaris en l’actual situació de reducció de la població activa i envelliment de la població. (Capítol 6)
De manera molt elegant els autors segueixen l’argument anterior: la immigració actual no «roba» la base fiscal dels governs occidentals però sí que la «roba» la perifèria. I és que els bons temps de prosperitat posteriors al 1945 es van acabar a la dècada dels 70. Inflació, pujada del preu del petroli, productivitat laboral a la baixa, població activa proporcional a la baixa, pujada de costos laborals van portar a l’estanflació.
La solució de l’Imperi occidental va ser la globalització: una conjunció de la implantació a nivell global de les idees lliberals desreguladores de Friedman i Hayek, l’abaratiment del transport fins a la irrisorietat del seu cost i la feliç invenció de Internet. Les empreses occidentals es van deslocalitzar a la recerca dels baixos costos laborals d’una immensa massa de població alfabetitzada que havia emigrat a les ciutats costaneres dels països de la perifèria en el període anterior.
A tothom li va agradar la globalització: les empreses occidentals van guanyar diners, els governs van recaptar més, es finançaren despeses públiques, es va mantenir baixa la inflació i la població va obtenir productes barats de importació. A la perifèria els canvis també van agradar: es van desenvolupar i enriquir com mai abans. I darrera del reforçament econòmic va venir el reforçament polític i no només va créixer la perifèria interior sinó que de l’exterior va sorgir la superpotència successora de Pèrsia: la Xina de Deng Xiaoping, que en vint anys va multiplicar la seva riquesa i poder. (Capítol 7)
Al capítol 8 els autors expliquen que no tot va anar bé amb la globalització. La població no qualificada occidental no es va enriquir sinó que els seus salaris es van estancar i la bretxa amb els accionistes i treballadors qualificats de les empreses beneficiades per la globalització no ha parat de créixer. En un primer moment la situació es dissimulà amb la baixa inflació, l’accés a productes barats de la perifèria i el desenvolupament del crèdit però a partir de la crisi del 2008 i l’augment conseqüent de la despesa pública i del deute Occident ha començat a tenir problemes i a compartir la causa última de la Caiguda de Roma.
Tot Estat té un pacte implícit amb els que li paguen els impostos, han de rebre alguna cosa a canvi. A Roma el 75% del pressupost es dedicava a l’exèrcit. Per tant el pacte era molt senzill: la defensa de les fronteres i la protecció de les elits. Però quan les invasions bàrbares van treure tant de territori que l’Estat no va tenir diners per pagar l’exèrcit, es va trencar el contracte, les elits terratinents abandonaren la causa de l’Imperi per pactar amb els nous monarques i vingué el col·lapse. Les quatre causes havien confluït en una de sola: la ruptura del contracte fiscal.
El pacte d’Occident és l’Estat del Benestar. Els impostos es paguen i l’Estat pot intervenir en la vida de la gent a canvi d’educació, salut, protecció contra l’atur i pensions de jubilació. És un pacte que es va desenvolupar a partir de finals del segle XIX, es va consolidar a partir del 1945 i ningú no el discuteix. Només es debat el grau de protecció, la quantitat gastada i els segments de la població que el paga.
Els governs d’Occident es troben en una situació difícil: perden ingressos perquè la perifèria li ha «pres» la indústria per la globalització, la desregularització financera permet a les elits moure diners als paradisos fiscals i la productivitat laboral va de baixa des dels anys 70. I la despesa no deixa de créixer perquè la relació entre població activa i jubilada s’està reduint i la població s’està envellint, gastant més en salut.
Per poder mantenir el nivell de vida de la població es permet el creixement forassenyat del deute privat i els governs occidentals depenen cada cop més del deute públic per pagar un dèficit crònic que no deixa de pujar.
El contracte entre l’Estat recaptador i els que paguen impostos, població activa jove, està a punt de trencar-se. I si la població pensa que el pacte s’ha trencat es deixarà de pagar impostos i el sistema entrarà en col·lapse. Aleshores tindrem un futur de fragmentació i inestabilitat política amb una degradació creixent de la democràcia, baixada del respecte a la llei i els drets humans, aparició de feus delinqüencials, erosió dels serveis públics i, per tant, baixada del nivell de vida.
Però pels autors aquest futur encara es pot esquivar. Roma va tenir una oportunitat el 460 amb l’expedició, finançada per l’Imperi d’Orient, de l’emperador Antemi contra el regne dels vàndals a l’Àfrica. Si triomfava l’Imperi romà d’Occident hauria recuperat la meitat de la seva base fiscal, hauria pogut pagar un exèrcit i les elits no haurien negociat amb els bàrbars. Va fracassar i el 476 es va acabar l’Imperi romà a Occident. En l’actualitat estem una mica abans del 460. Encara es pot actuar i els autors dediquen el final del capítol 8 i la conclusió a donar una sèrie de consells i recomanacions als governs i les elits occidentals.
Explicarem aquesta part en la quarta entrada de la sèrie i veurem si Trump els ha fet cas o no. (SERÀ QUE NO) D’aquesta manera, d’una sola tacada sabrem si l’expedició del 460 va pel bon camí o no i estem una mica més lluny del col·lapse d’Occident.
La Generació Marc Aureli 