PERÒ ENS PODEN ENSENYAR RES ELS ROMANS?

Aquest blog està pensat per comparar Roma i Occident i aprendre de les estratègies que les diverses Generacions Marc Aureli van aplicar en la Caiguda de cara a la nostra pròpia Caiguda. Però són comparables les dues societats? Tant ens assemblem a ells que les seves reaccions poden ser les nostres? Aquest autor pensa que la resposta és afirmativa perquè hi ha un curt període de seixanta-set anys que és equivalent al curt període de seixanta-tres que va acabar amb la Crisi del 2008. Tots dos són l’esplendor de les seves societats i tots dos porten en ells la base de la seva caiguda. Estem comparant la dinastia Antonina i el període de domini dels EEUU. Respectivament 96-165 dC i 1945-2008. La dinastia Antonina va durar fins l’any 192 quan va morir Còmode i l’Imperi Americà encara aguanta però es pot defensar que la Pesta Antonina del 165 i les invasions marcomanes del 166 van marcar un punt d’inflexió així com la Crisi del 2008 serà recordada com el moment en que vam començar a tenir problemes encara que la nostra Caiguda tardi en arribar.

Les dues èpoques que ens ocupen comparteixen el fet de ser societats “còmodes” i urbanes, les més “còmodes” i urbanes del seu segment temporal. Les dues són el cimal de les seves societats i entremig no n’hi ha cap de semblant. Des de la Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident cap societat ha viscut tant bé fins que no va començar a ser superada al segle XIX per la nostra¹, que anomenarem, per comoditat i per reforçar la semblança, l’Imperi Americà, i que engloba USA, Europa, Japó, Austràlia i, en general, els països de l’OCDE.

1. La Dinastia Antonina vivia en l’abundància com nosaltres sota l’Imperi Americà.
   1. El segle II dC va gaudir d’una extrema bonança en tots els aspectes possibles: Hi havia pau interior ja que els pobles conquerits havien deixat de revoltar-se contra el conqueridor i estaven força romanitzats. Els ciutadans que vivien a la ciutat de Roma tenien una provisió assegurada de blat subvencionat des del segle II aC i durant l’Alt Imperi es mantingué. S’havia aconseguit una successió pacífica de l’imperi gràcies al sistema d’adopció d’adults inaugurat per Nerva i acabat per Trajà. En aquest sentit no hi va haver guerres civils entre l’any dels quatre emperadors (69 dC) i l’any dels cinc emperadors (193).
   2. El govern era benvolent i eficient. Entre Domicià i Còmmode tots els emperadors van ser bons gestors que no aprofitaren el poder per satisfer desitjos infantils i narcisistes. Els governadors, gràcies a les reformes, ja llunyanes però eficaces, d’August, eren funcionaris de l’Estat que no necessitaven saquejar les seves províncies per finançar una carrera política com havia passat durant la República i per tant, governaven prou bé.
   3. El clima era bo. Es vivia en l’Òptim Climàtic Romà, una època climàtica privilegiada caracteritzada per estabilitat del temps, altes temperatures i pluges sovintejades, que va començar al segle I aC i acabà al segle III dC.
   4. Gràcies al clima la producció agrícola era abundant i segura. El límit de l’olivera, la vinya i el blat arribava a latituds i altures mai vistes fins aleshores i que no es tornarien a veure fins al segle XX (durant l’Escalfament Global). Això no vol dir que aquesta producció no hagués pogut crear problemes ecològics importants: hi ha proves que parlen d’esgotament del sòl i sobretot, desforestació.
   5. La unitat política, legal, monetària i lingüística permetia la segona gran globalització de l’antiguitat després de l’hel·lenística (o la tercera si comptéssim la minoica) per la qual les regions es van especialitzar, els productes es van abaratir i es van escampar per l’Imperi permetent la formació d’una societat eminentment urbana.
   6. El control total del Mediterrani convertia aquest mar en una autopista que permetia un intens intercanvi comercial marítim abaratint costos i permetent alimentar per via marítima una creixent vida urbana (des de Roma fins a totes les ciutats costaneres de l’Imperi. Es calcula que el 90% de la població vivia a la costa o a cinquanta kilòmetres d’ella.
   7. La Ruta de la Seda estava consolidada. Va ser un moment esplendorós per tota Euràsia. La Xina de la Dinastia Quing havia lluitat contra els nòmades de les estepes, els havia derrotar i van entrar en contacte, per primer cop, amb una altra cultura urbana, la dels kuixan, del Nord de la Índia, que també havien lluitat contra els seus propis enemics nòmades i havien conquerit la Sogdiana i la Bactriana, i que tenien una bona frontera amb l’Imperi part, que anava de l’actual Iraq fins a l’Afganistan. Així va ser com al segle II dC la Ruta de la Seda estava controlada, i protegida, per només quatre potències, permetent l’intercanvi comercial entre ells, afavorint l’entrada a Roma de productes de luxe molt preuats (que al capdavall va beneficiar més a la Xina que a Roma, ja que Xina exportava seda i Roma plata).
2. La societat de la Dinastia Antonina era urbana com la de l’Imperi Americà
   1. Tota situació de bonança, en qualsevol època i societat, augmenta la quantitat de ciutats i la població que contenen. La bonança permet excedents agrícoles que poden mantenir una població subsidiada de militars, buròcrates, clergues, terratinents absentistes, i artistes, artesans i comerciants dedicats a proveir les necessitats cada cop més variades i complexes dels habitants de les ciutats. Si es pot mantenir la ciutat creix. És inevitable.
   2. Per altra banda el món romà és urbà en si mateix des dels orígens. De fet els romans que tenien la ciutadania pertanyien a alguna de les tribus de Roma encara que visquessin a Hispània i mai anessin a l’Urbs. D’alguna manera l’Imperi, és a dir l’espai a on els romans imperen (manen), era una sola ciutat, Roma, amb barriades disperses separades per zones rurals, comunicades per vies.
   3. Totes les ciutats romanes eren iguals. Totes eren “imago urbis”, una imitació de les institucions de Roma. Tota ciutat romana, per petita que fos, reproduïa les institucions civils, religioses i culturals de la ciutat de Roma. Hi havia uns magistrats escollits per una assemblea de ciutadans, un Senat de notables que es reunia a l’edifici anomenat Curia que estava situada al Fòrum, plaça rectangular dedicada al comerç i a les reunions públiques, que agrupava una basílica (edifici dedicat al comerç i l’administració de justícia) i un temple. Tota ciutat tenia termes i un espai per fer-hi representacions teatrals, lluites de gladiadors i curses de carros. La mida i el poder econòmic de la ciutat decidia la mida i la magnificència dels edificis bàsics i la freqüència i espectacularitat dels espectacles però aquests existien a totes les ciutats per petites que fossin.
   4. Roma al segle II dC va arribar al seu màxim de població: hi ha diverses estimacions ja que és difícil calcular la quantitat d’esclaus que hi vivien i el nombre de passavolants més o menys estables. Al segle II dC l’Imperi està ple de multitud de ciutats connectades per una espessa xarxa de vies.
3. La bonança i la urbanització creen fenòmens culturals, socials i polítics que podem reconèixer com a vigents a l’Imperi Americà.
   1. Aquest panorama de beneficis econòmics i de intensa urbanització crea un tipus humà especial al segle I i II dC: el romà urbanita, pacífic i sensual. Preocupat pels seus negocis, comerç, indústria. Despreocupat del govern, ja que és un Principat i des de Tiberi que no hi ha eleccions, despreocupat de la defensa de l’Imperi per què la porta l’exèrcit professional a la frontera, lluny de les ciutats, a on no veuen cap legionari. Preocupat pel seu oci: les termes per la tarda, les curses de carros durant els “ludi”, les lluites de gladiadors i com a producte cultural: el mim i la pantomima, des d’un cert punt de vista residus decadents de les comèdies de Plaute i Terenci i de les tragèdies romanes i gregues. Són els homes i dones retratats al segle I dC per Marcial, Juvenal i Petroni.
   2. A la Roma antonina es pensa que la milícia és cosa de pagesos. L’home de ciutat no s’allista a l’exèrcit i si ho fa no és bon soldat. Ja ho diu Vegeci. Roma reclutava els legionaris entre els joves pagesos dels masos i dels llogarrets al voltant de Roma. Durant segles l’estructura dispersa però atapeïda del camp italià proporcionà lleves inesgotables de legionaris. Aquesta pedrera s’esgotà al segle II aC i els italians van ser substituïts per gals de la Cisalpina i per provincials hispànics, després va ser el torn dels gals de la Gàl·lia, però també s’esgotà amb el desenvolupament de la seva pròpia urbanització. Al segle II dC l’exèrcit romà es fornia de reclutes de multitud de llocs però principalment de Il·líria i Pannònia. Eren regions frontereres habitades per descendents de veterans de les legions d’August. Petits propietaris agrícoles pels quals la milícia era una forma de vida que passava de pares a fills. L’exèrcit que recuperarà l’Imperi de la crisi del segle III sorgeix d’aquesta zona proporcionant també desenes d’emperadors durant el segle III i IV. Però fins i tot aquesta deu s’esgota i cal fornir-se de germànics durant tot el segle IV i V. I és que l’abandó de les virtuts castrenses és definitiva. Una societat que es fa pacífica no torna a l’exèrcit mai.
   3. A la Dinastia antonina i a l’Imperi Americà es van produir canvis importants en la llibertat sexual i la família. En temps republicans va existir la moral clàssica, la de Cató el Cènsor, que és la moral familiar i sexual heteropatriarcal universal (universal amb matisos): un home és el cap de família que té poder legal sobre la seva esposa i els seus fills. La dona ha d’arribar verge al matrimoni, donar-li molts fills, si pot ser mascles, al seu marit, i ser-li fidel, sota pena de vida. De l’home s’espera una moral sexual adequada, continent i discret, però amb sortides legals i tolerades en la prostitució i el concubinatge. En aquesta moralitat l’homosexualitat és rebutjada plenament i l’efeminament ridiculitzat.
   4. Aquesta moral sexual va començar a canviar a Roma al segle II aC i a l’Imperi Americà a començaments del segle XX. Bàsicament, i sense entrar en detalls, consisteix en tres fenòmens paral·lels. El primer és l’acceptació de la llibertat sexual femenina, a la que ja no es castiga legalment ni socialment per les infidelitats, divorcis o casaments successius en enviduar. El segon és la llibertat nupcial dels homes que renuncien a casar-se i, a la Roma imperial, opten pel concubinatge. A l’Imperi Americà el procés és més complicat ja que sembla que són les dones les que renuncien al matrimoni. El tercer és l’acceptació social de l’homosexualitat i l’efeminament: Primer s’acceptà la sodomia en esclaus adolescents o de classe baixa i a partir d’aquí s’amplià la varietat de pràctiques. Els poetes elegíacs del segle I aC ja mostren homes enamorats de joves i una certa vida homosexual a la ciutat de Roma que té com a protagonistes poetes, joves de classe alta i personatges del lumpen. Es distingeix entre “felatores” i “irrumatores”. És a dir, els que llepen el membre de l’altre i els que accepten ser penetrats a la boca amb una certa violència. Els romans del segle I i II dC ja estan acostumats a les pràctiques homosexuals a les termes (Hi ha un episodi del “Satiricó” en la que un jove assistent a les termes perd la roba i és envoltat immediatament per una colla d’homes que s’ofereixen a auxiliar-lo generosament. El narrador de l’episodi es queixa de que tenir un gran membre obre moltes portes.) També s’acostumen a les ambigüitats. Neró es va enamorar d’un jove a qui va fer castrar, va vestir de dona i s’hi va casar. Quan Neró morí un candidat durant l’any dels quatre emperadors, s’hi va casar també per reforçar la seva candidatura. Neró és un cas extrem, com ho són tots els de les classes altes quan s’hi posen, però és evident que un Neró hauria estat impossible a l’època de Cató el Censor. I Vitel·li, encara que casat amb Popea, era tan efeminat que la circumstància ha quedat reflectida als llibres d’història.
   5. A l’Alt Imperi i a l’Imperi Americà va triomfar la banalitat dels productes culturals. Les formes de teatre que van tenir èxit durant l’Alt Imperi eren el mim i la pantomima. El mim són obretes curtes representades sense veu per uns pocs actors vestits de manera molt senzilla que mostren escenes de la vida quotidiana amb intenció burlesca. Existien des del segle III aC i es representaven en els entreactes. El mim derivà cap a escenes eròtiques i burlesques de infidelitats matrimonials. Es permeté la participació de dones poc vestides o fins i tot despullades. Al segle I aC i després a l’Imperi el mim va tenir un gran èxit popular potser per aquesta barreja de farsa i erotisme. La pantomima és la representació d’escenes mitològiques o de tragèdies per part d’uns pocs actors, vestits de manera senzilla o despullats, sense la parla acompanyat de música. Es centrava en les escenes més truculentes i pornogràfiques del repertori mitològic. El mim i la pantomima són les versions simplificades i banals, de la comèdia i la tragèdia, respectivament. I així com la comèdia i la tragèdia des del segle III fins a l’I aC va anar mutant seguint les modes el mim i la pantomima es solidificaren en unes formes simples e immutables durant segles. Els romans mai es van cansar de veure farses eròtiques i escenes truculentes i pornogràfiques repetides un cop darrera l’altre.
   6. Els esports de masses van iniciar el seu camí al segle I aC, quan els edils de Roma van finançar incomptables curses de cavalls i lluites de gladiadors per garantir la seva popularitat en les futures eleccions a la pretura i el consolat. Les curses de cavalls havien agradat sempre els romans però no va ser fins a l’Alt Imperi que no van esdevenir espectacles de masses. En un segle explanades habilitades per la cursa envoltades de seients de fusta esdevingueren edificis monumentals amb cabuda per desenes de milers de persones a on es feien curses durant dies sencers, subvencionades per les autoritats. I en un segle un espectacle funerari, la lluita de gladiadors, passà de representar-se en escenaris provisionals a representar-se en edificis de pedra amb cabuda per desenes de milers de persones. Durant els segles I i II dC els circs i els amfiteatres s’escamparen per tot l’Imperi i esdevingueren el passatemps principal de la població, a part de les termes, fins al segle IV els gladiadors i el VI les curses de carros de cavalls. Els propietaris de carros, cavalls i aurigues (ja que sovint eren esclaus) s’agrupaven en equips designats per colors: vermell, blau, verd i blanc. Els afeccionats a les curses seguien un o altre equip i els recolzaven apassionadament. De vegades hi havia baralles a les grades i pels carrers. Són famoses les batusses amb víctimes mortals que es produïren a Pompeia en temps de Tiberi o a Constantinoble en temps de Justinià.

Quin panorama apareix aquí? La Dinastia Antonina era una època de pau interior, bonança econòmica i bon clima. Els seus habitants tenien accés a comoditats i productes barats provinents de lluny no vistos mai abans i eren governats per dirigents benvolents (per comparació). Era un món urbanitzat que disposava dels serveis que proporcionen les ciutats del moment (sanitat, distraccions, productes assequibles) i que creava un tipus de persona determinat: l’urbanita pacífic i sensual. Aquest món es caracteritzava pel seu rebuig a la milícia (però no pacifisme), tolerància en llibertat religiosa i acceptació de l’homosexualitat (però no feminisme ni defensa dels drets LGTBI+) i un consum de productes culturals banals i freqüentació assídua als espectacles de masses: curses de cavalls i lluites de gladiadors.

Urbanites pacífics, sensuals, banals, sexualment lliures, en un món en pau, bonança econòmica i bon clima²? Això em sona! Nosaltres! Almenys fins l’any 2008. I com nosaltres som “iguals” que ells és possible que les seves respostes individuals, col·lectives, privades o governatives a la seva decadència, crisi i col·lapse s’assemblin a les que nosaltres assajarem quan ens arribi la nostra decadència, crisi i col·lapse. Aquest blog tracta d’això, de què ens poden ensenyar els romans i l’autor està convençut que molt i molt.

1 Reconec que hi ha una altra època que també s’hi assembla molt, la dinastia Song xinesa (960-1279). Pel seu nivell d’urbanització, sofisticació financera, social i cultura podria estar perfectament al nivell de la comparació però, malauradament, conec molt menys la Xina que la Roma antiga. A Xina la coneixem molt poc i cada cop més aquesta ignorància és imperdonable, acostant-se al nivell de suïcidi col·lectiu, i queda dit aquí que l’autor posarà fil a l’agulla, properament, per esmenar aquesta greu falta cultural.

2El canvi climàtic que va començar als anys 70 o 80 va comportar durant vàries dècades pujada de les temperatures i estabilitat climàtica la qual cosa va ser beneficiosa per moltes raons. Potser aquest canvi climàtic tindrà en el futur conseqüències catàstrofiques que cal previndre però no es pot negar que durant unes dècades la pujada de temperatures a l’hivern, amb la seva absència de gelades i boires es pot qualificar de “bon clima”.