L’anarquia militar i el col·lapse de Gal·liè
“Durant aquell temps de calamitats, tots els moments van quedar marcats, totes les províncies del món romà va patir els bàrbars invasors i els tirans militars, i l’arruïnat imperi semblava acostar-se al moment definitiu i fatal de la seva dissolució.” Gibbon, Capítol 10.
Septimi Sever va morir als seixanta-cinc anys, al llit i al final dels seus dies, serà l’últim que ho farà, fins la mort de Dioclecià el 311. Entremig vint-i-tres emperadors moriran violentament i un de pesta. És el darrer gran emperador abans de l’arribada del que s’anomena la Crisi del Segle III.
Després de la crisis financera, i la crisi econòmica va arribar la crisi institucional. Que tots els severs (fora de Septimi) morissin assassinats ja n’era un indicador però esclatà quan Maximí el Trací, un comandant d’origen humil va ser proclamat per la tropa i va governar com si no existís el el Senat. El Senat reaccionà nomenant els seus propis candidats però perdé la batalla de la legitimitat i quedà només la força bruta de l’exèrcit. Qualsevol noble romà comandant de tropa s’atrevia a desitjar la púrpura i tota tropa, davant dels beneficis que proporcionava esperonaven les seves ambicions. En divuit anys, des de Maximí (235) fins a Valerià (253) hi va haver dotze emperadors.
Un mínim d’estabilitat dinàstica es produí amb Valerià i el seu fill Gal·liè, el primer regnà del 253 fins el 260, i el segon fins el 269. Encara que també eren uns usurpadors van ser ratificats pel Senat i tots dos van tenir els regnats més llargs des de Septimi Sever. Però la dinàstica va ser la única estabilitat que hi va haver: els parts, ara substituïts pels sassànides a les ordres del gran Sapor I van derrotar els romans i capturant després de la batalla d’Edessa a Valerià van inferir-los la suprema humiliació; els germànics van trencar les fronteres i van arribar a punts tan allunyats com Tarragona, el nord d’Itàlia o Atenes; els severs havien deixat el denari al 46% i en quinze anys va baixar al 5%, un full de coure pintat d’argent; l’economia es va reduir a l’abast local; els ingressos van baixar per desastres com una sequera extrema a Egipte i una terrible pandèmia, l’anomenada del Sant Cebrià. La sensació general era de caiguda i desastre i alguns van voler reaccionar per solucionar les coses: A l’oest el general Pòstum va escindir Gàl·lia, Britània i Hispània i a l’est la reina Zenòbia el regne de Palmira. Enfonsada la legitimitat imperial Gal·liè es va haver d’enfrontar a una gran quantitat d’usurpadors: la “Història Augusta” anomena el període com dels “Trenta Tirans”. Sembla que el comentari de Gibbon està plenament justificat.
Així, durant el regnat de Gal·liè, l’estat romà no podia defensar les fronteres, no podia garantir la unitat de l’Imperi, el respecte al càrrec imperial, ni el valor de la moneda. Amb l’economia enfonsada, l’epidèmia i els bàrbars campant lliurement, s’havia caigut en col·lapse i l’Imperi estava a les portes de la desaparició.
I governant el que quedava de l’imperi tenim a Publi Licini Gal·liè. És un emperador poc conegut i no s’ho mereix perquè és el darrer de la seva mena: italià, senador, ric i culte. Amb ell i deixant de banda el breu Tàcit, s’acaba la intervenció en el govern de la seva classe social. La història antiga l’acusa de viciós, cruel, frívol, efeminat, afeccionat a les dones, a la jardineria i la cuina i de tolerar els cristians. En canvi la història moderna destaca la seva cultura (era amic de Plotí), la tolerància pels cristians i les seves reformes militars i administratives. Potser tot és veritat. En els moments finals d’una “dinastia”, quan el cicle d’ascens, esplendor i caiguda acaba els líders tendeixen a ser incompetents, dèbils, erudits, absents, és a dir “decadents”. A Gal·liè els antics el van acusar també de tolerar les escissions, d’alegrar-se de les pèrdues territorials, i això també es creïble: un home intel·ligent i culte podria entendre perfectament que l’imperi tal com estava plantejat era inviable. Gal·liè podia imaginar alternatives si més no per consolar-se però la perspectiva no ajuda a governar amb fermesa i el van mostrar dèbil als ulls dels homes que el van succeir i que, probablement, el van assassinar: primer Marc Aureli Claudi “el Gòtic” i després Luci Domici Aurelià.
La recuperació: els emperadors-soldats:
«Vosaltres no heu nascut ni us heu educat en una part de la terra tranquil·la i corrompuda pels plaers, sinó en aquestes províncies a les quals la vida de frontera, enfrontada a un enemic molt afeblit, encara que immersa en un permanent estat de guerra, ha habituat de manera infatigable al treball i al sofriment, on la vida sencera és servei militar, on fins i tot les dones són més fortes que els homes d’altres pobles» (Mamertí. Paneg. 3,3,9).
Roma podria no haver sobreviscut al col·lapse de Gal·liè. Perfectament podria haver quedat desmembrat en diversos “imperis romans” rivals amb bàrbars passejant i ocupant espais a l’interior. L’Edat mitjana hauria pogut començar dos-cents anys abans. Aquest moment era el punt més baix d’un procés inevitable amb moltes causes però que es resumeixen en dues: el maltracte a la moneda i a la legitimitat del Senat. Però axí com l’anarquia militar va ser un procés inevitable la superació no ho era de cap manera. La crisi del segle III es va poder superar gràcies, de manera remota, a una decisió d’August feia dos-cents cinquanta anys: la de portar els límits de l’Imperi del nord a les fronteres naturals del Rin i el Danubi i fundar colònies de veterans a les províncies pacificades. Les que ens interessen són la Mèsia i la Pannònia, que corresponen a Àustria, i la part de Sèrbia que dona al Danubi. No sabem si August era conscient del que feia però estava creant un planter inesgotable de reclutes per l’exèrcit. Fins al segle V, en aquella zona i les terres altes de l’Il·líric oriental (Heather, La caída… 284) milers de joves pagesos i pastors consideraren la milícia com una feina honorable i profitosa i a qui la vida rural els capacitava plenament per la tasca. Durant el regnat de Gal·liè aquests joves havien arribat als nivells més alts de l’exèrcit i estaven preparats per substituir als governants del decadent Principat. Se’ls anomena genèricament il·lírics o dàlmates, en referència al nom de la gran regió que anava del Danubi fins a l’Adriàtic. Claudi el Gòtic i Aurelià van ser els primers i durant més d’un segle tots els emperadors, menys el breu Tàcit, provindran d’aquesta regió.
Probablement una de les virtuts dels nous governants de l’Imperi va ser la limitació del seu esperit. Els soldats-pagesos: amb poca cultura i sense l’esperit intel·lectual que dona la vida urbana només els cabien dues idees al cap. La primera era Roma, la Roma d’abans, la Roma que no coneixien ja que no hi havien anat mai, però que sabien que havia estat gran. Calia de totes totes “retornar l’Imperi a la seva antiga fermesa i pristina glòria.” La segona era la superioritat de l’exèrcit sobre la resta de la societat. Com a soldats la lleialtat als companys d’armes passava per davant de tot i com a soldats els valors de disciplina i eficàcia es posaven els primers. L’Imperi militaritzat, autoritari, unit i amb fronteres segures que va sorgir sota el seu govern està amarat d’aquestes dues idees.
La Tetrarquia i el renaixement constantinià:
Els emperadors il·lírics van salvar l’Imperi. Primer feren fora els germànics, després eliminaren les escissions, poc a poc s’anà recuperant l’economia. Aurelià intentà també una reforma monetària i religiosa. Finalment el que portà a terme les reformes necessàries per consolidar el nou règim va ser Dioclecià (284-305). Les seves reformes són d’un abast tan gran que es mereix ser considerat el fundador del nou règim que és anomenat “Dominat”. Si hagués estat xinés seria el fundador d’una nova dinastia. Reestructurà l’administració i l’exèrcit. Augmentà la burocràcia i va crear un cerimonial que convertia l’emperador en un monarca absolut i divinitzat. Va crear un sistema de control de preus i de la població per tal de garantir els impostos. Va voler solucionar la governabilitat de l’Imperi amb la Tetrarquia: un govern de quatre homes (tots militars il·lírics) que nomenarien successors per garantir la seva legitimitat.
El sistema va fracassar per les rivalitats personals i després de diverses guerres civils l’any 324 va obtenir el poder únic Constantí, anomenat el Gran. Constantí continuà les reformes i es pot dir que aconseguí un èxit total. Amb ell s’aconseguí unitat de l’Imperi, seguretat de les fronteres, estabilitat dinàstica, obediència de l’exèrcit a l’emperador, eficiència de la burocràcia en recaptar impostos, una nova i estable moneda d’or, el sòlid, i l’emperador adquirí una nova legitimitat per haver adoptat la religió cristiana, que va recolzar amb entusiasme les seves polítiques. Finalment Constantí edificà una nova capital a l’antiga Bizanci, Constantinoble, que demostrà ser una importantíssima baula estratègica en la defensa i l’economia de l’Imperi.
Amb la nova pau i estabilitat, un millorament del clima i la fi de les epidèmies l’Imperi va gaudir d’una nova època de prosperitat. És l’anomenat “renaixement constantinià” van poder descansar que no va poder superar “l’època més feliç” en cap indicador: estabilitat dinàstica de tres dinasties (constantiniana, valentiniana i Teodosiana) però dels quinze emperadors vuit van morir assassinats o en batalla; estabilitat de les fronteres però la Dàcia s’havia abandonat i ara calia pagar subsidis als bàrbars; tranquil·litat a l’exèrcit però ara s’havia quadruplicat i els impostos necessaris per pagar-lo els recaptava una immensa burocràcia que demostrà ser un gran pes sobre la població; reforçament de l’exèrcit gràcies a l’entrada massiva de germànics però aparició de tensions ètniques; i nova legitimació de l’emperador gràcies al cristianisme però aparició traumàtica dels agressius debats teològics dels cristians.
El camí cap el Col·lapse del segle V: la batalla d’Adrianòpolis (378)
L’Imperi del segle IV podria no haver caigut. Era molt més dèbil que el del segle II però derrotava sistemàticament els bàrbars que intentaven entrar. La caiguda de la població i la dificultat de la recluta s’anaven solucionant acceptant germànics cristianitzats, que poc a poc s’integraven a l’exercit, l’economia i la burocràcia. Hauria pogut durar sempre però aparegué un nou «cigne negre»: la batalla d’Adrianòpolis (378).
El camí cap al col·lapse comença amb l’entrada pactada dels gots el 376 pel Danubi, a l’actual Bulgària. Ells volien salvar-se dels huns i els romans agricultors i soldats. Van entrar, potser cent mil persones, guerrers, dones, vells i nens però alguna cosa es va espatllar es posaren a saquejar la regió (Tràcia). L’emperador Valent des d’Orient i el seu germà Gracià des d’Occident es dirigiren cap allà. Valent va decidir atacar-los prop de la ciutat d’Adrianòpolis sense esperar Gracià. Va ser derrotat i mort. El resultat va ser catastròfic: les baixes representaven dues terceres parts del total de l’exèrcit romà de tot l’imperi. Es creà així una situació diabòlica: els gots no eren prou forts per instal·lar-se en una regió i Roma massa dèbil per poder-los destruir o expulsar de l’Imperi. Així que els gots ja no van sortir mai més de l’Imperi i en la seva fugida es passejaren per tot Orient, primer, i Occident després sacsejant la fràgil estructura imperial i apartant progressivament més i més regions del control, i de la Hisenda imperial.
La crisi del 406-476
«Qui abans llaurava amb un centenar d’arades, ara fa servir un parell de bous; qui passejava les més esplèndides ciutats amb el seu carro, ara està malalt i, viatja cansat i a peu, pels camps desèrtics. El mercader que navegava els mars amb deu orgullosos navilis puja ara a una barqueta petita i és el seu propi timoner. Cap comarca ni cap ciutat és com era abans; tot es llença de cap cap al seu final.» Pròsper d’Aquitània. (Citat a Heather, pàg. 2701)
Potser si els gots, després anomenats visigots, haguessin estat els únics a entrar el mal s’hauria limitat, però el canvi climàtic va fer de les seves. No només s’havia acabat l’Òptim Climàtic Romà sinó que s’anava en camí cap a la Petita Edat de Gel de l’Antiguitat Tardana. L’hivern del 406 va ser especialment dur i el 31 de desembre es va gelar el Rin a l’alçada de Magúncia: vàndals, alans, sueus i una gernació barrejada de les restes d’altres pobles van passar el riu i van derrotar les minses tropes que quedaven a la frontera. Fins i tot hi havia romans de la Pannònia dels que no se sap si s’havien passat als bàrbars o aprofitaven l’empenta per tornar a casa.
A Occident, primer Honori (395-423) i després el seu fill Valentinià III (423-455), i els seus diversos consellers (Estilicó, Aeci, Gal·la Placídia) veieren impotents la desaparició progressiva de l’Imperi. En pocs anys i successivament Britània, Germània, Gàl·lia, Hispània i Àfrica van deixar de proporcionar impostos a Roma. El saqueig de Roma del 410 va ser el gran xoc de l’època i segurament la podem posar com a data de naixement d’una Generació Marc Aureli. Però més important va ser la caiguda d’Àfrica en mans dels vàndals el 429. Es va perdre les dues terceres parts dels ingressos! Després es crearen regnes germànics que només ho eren de “facto” perquè els seus líders insistien en lluitar en nom de Roma, incapaços de comprendre que l’Imperi estava mort. Entre el 406 i la regularització progressiva del control dels regnes germànics a finals del segle V i començaments del VI Europa Occidental patí les corredisses de bandes germàniques i de l’exèrcit romà. Era una lluita aferrissada i desesperada pel control dels recursos. Roma es va aguantar aquells anys gràcies al gran general i polític Aeci, que ser l’artífex de l’aliança de romans i germànics contra els huns d’Àtila i el de la seva derrota, que va estar a punt de recuperar Àfrica de la mà dels vàndals i trobà recursos de sota de les pedres.
En un atac de incompetència i supèrbia estúpida Valentinià III assassinà, personalment, Aeci el 454. És difícil de saber en quina data podem datar l’inici del darrer col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident. Les candidates són el 378, el 406, el 429 i el 454. Es pot escollir lliurement. Però després de la mort d’Aeci, anomenat l’últim dels romans, ja no hi va haver cap oportunitat. Valentinià III, tal com li van dir aleshores, s’havia tallat una mà amb l’altra i fou assassinat mesos després. Els set successors posteriors, controlats i ajudats dels germànics establerts a Itàlia, només van dominar la península i una part de la Il·líria. I vint-i-un anys després, el 476, el rei Odoacre dels burgundis va decidir que ja estava bé de tanta comèdia, va deposar el darrer emperador, un noi d’onze anys anomenat Ròmul Augústul i va enviar les insígnies imperials a l’emperador d’Orient. L’Imperi d’Occident havia desaparegut.
L’Imperi d’Orient va sobreviure. No va col·lapsar. No va caure. I les causes de la supervivència il·luminen perquè l’altre sí que ho va fer. En general sempre ens oblidàvem d’ell. No és fins fa poc que quan és parla de la Caiguda de l’Imperi Romà cal afegir, immediatament, d’Occident, però malgrat aquesta nova consciència seguim posseïts d’eurocentrisme occidental i no acabem d’aprofundir. Aquesta obra no és el lloc per fer-ho. És una obra pensada per parlar de les estratègies estatals i socials per sobreviure a la crisi i al col·lapse i no per debatre les causes de la Caiguda. I aquest capítol és un recordatori, un marc per tal de encaixar el que es parlarà després. Però recordem-les breument: l’imperi d’Orient no va caure perquè estava més protegit geogràficament que el d’Occident i les invasions tendien cap als llocs més vulnerables; la seva història política i cultural va permetre que la monarquia absoluta tingués una legitimitat i un respecte que no va tenir mai a Occident, garantint així una estabilitat institucional superior i finalment, posseïen diversos planters de soldats i futurs emperador que van donar solidesa a l’exèrcit i al govern.
Les generacions Marc Aureli romanes:
I acabant aquest llarg i trist capítol repassem l’objectiu de l’obra. Quins romans poden anomenar-se Generació Marc Aureli? La primera Generació Marc Aureli la formen els joves i adults que van veure aparèixer la pesta antonina i les invasions marcomanes a la dècada del 160 dC. Quan Còmode va aconseguir la pau i després el 190 la pesta va desaparèixer es pot dir que tot va tornar a la normalitat. Poca gent se’n va adonar que havien entrat en una època «d’òxid i ferro», entre ells Dió Cassi, el que va encunyar aquesta expressió a l’obra que va publicar el 229. Va ser una feliç expressió, encara més perquè no va veure el que venia després. Si hagués viscut vint anys després potser l’hauria fet començar el 235, com fem els moderns. D’altra banda l’intuició és molt vàlida. Després de Còmode fins a Dioclecià només dos emperadors van morir de mort natural.
Malgrat l’entrada en una època de crisi i inestabilitat, tant lluny com l’any 248 l’emperador Marc Juli Felip «l’Àrab» va poder celebrar el mil·lenari de la fundació de Roma amb unes celebracions espectaculars. La segona Generació Marc Aureli va ser la dels seus espectadors perquè com diu Gibbon «Els límits de l’Imperi Romà encara anaven de l’oceà Occidental fins al Tigris i de l’Atles al Rin i al Danubi. Per la mirada inculta del poble, Filip semblava un monarca no menys poderós que Adrià o August.” Aquesta generació, que va presenciar el camí cap al col·lapse de Gal·liè i el lent redreçament dels emperador-soldats, va tardar més en suposar que tot havia passat. Li va caldre més de cinquanta anys per veure el nou món de pau del Dominat, un moment entre el regnat del Dioclecià (284) i el govern en solitari de Constantí (326). Algú amb 10 anys durant el mil·lenari tenia 88 anys quan Constantí va governar en solitari.
La tercera Generació Marc Aureli romana ja duia vàries generacions de pau quan li va començar a canviar el món. Són els habitants dels Balcans que van patir els saquejos gots després de la batalla d’Adrianòpolis, els habitants de la Gàl·lia després de l’entrada dels vàndals, alans i sueus el 406, els habitants de Roma esclavitzats durant el saqueig del 410, o els d’Àfrica sota el poder dels vàndals a partir del 429. I també ho van ser la multitud romana que va apedregar fins la mort Petroni Màxim, l’instigador de l’assassinat d’Aeci, l’assassí de Valentinià III i que esdevingut patètic emperador va ser vist amb raó com el destructor de la darrera esperança de tornar a la normalitat. Aquesta generació va tardar més de cent anys en veure la normalitat sota el poder dels nous regnes germànics i ja era l’inici de l’època fosca de la que no es sortiria fins al segle XI.
Tots ells i els seus governants van desenvolupar un seguit d’estratègies. Algunes van accelerar el col·lapse, unes altres el feren més profund, totes servien per garantir la supervivència de cadascú i de les seves famílies. Juntes formen les tendències socials de llarg abast que anomenem Història.
1PETER HEATHER. The Fall of the Roman Empire. 2005. Hi ha traducció en castellà, “La caída del imperio romano.” Crítica 2021
La Generació Marc Aureli 