Quan es parla de l’ascens, esplendor i caiguda de l’Imperi romà es tendeix a imaginar una muntanya que comença la seva pendent amb la fundació de Roma per Ròmul el 753 aC, arriba al cimal en algun moment de la dinastia antonina (96-192 dC) i va baixant fins que l’últim emperador, Ròmul Augústul, va ser deposat. Una muntanya mil dos-cents nou anys. No és una visió falsa en absolut però amaga els immensos canvis que es van produir al si de la societat romana en aquest mil·lenni llarg que va durar l’Imperi. Si pensem en termes d’ascens, esplendor i caiguda entendrem millor la història de l’imperi romà com una successió d’ondulacions, ja que n’hi va haver varis d’esplendors i vàries caigudes, encara que només la darrera va provocar la substitució per part d’altres poblacions del govern del món per part dels romans, que és això el que vol dir “imperi”.
Aquest model ondulatori, cíclic, s’aplica també a l’Imperi Romà d’Orient. Va sobreviure a l’Imperi d’Occident fins que el 1453 els turcs otomans va conquerir Constantinoble i va experimentar les seves fases d’ascens, esplendor i caiguda. I és que l’eurocentrisme dels historiadors i dels lectors ens amaga que els mateixos processos que va patir Roma els han patit totes les societats, estats i imperis de la història de la Humanitat. Un exemple clar és la visió basada en el “cicle dinàstic” que tenen els xinesos de la seva història. Per ells les dinasties són períodes d’ascens, esplendor i caiguda separats per períodes de caos. Aquest autor pensa que el model es pot aplicar, com veurem, a la història romana.
En la història de l’Imperi Romà podem veure tres cicles d’ascens, esplendor i caiguda, amb períodes conflictius de transició entremig. El primer correspon a la República que després de la “crisi del segle I aC”, inicia un nou ascens inaugurat per August que acaba amb la “crisi del segle III”, el tercer període d’ascens l’inaugura Dioclecià i és trencat prematurament per les invasions dels visigots el 372 i dels àlans, vàndals i sueus del 406.
L’ascens de Roma. Els mètodes de Ròmul i d’August.
Tit Livi a l’obra “ab urbe condita”, escrita a finals del segle I aC, atribueix a Ròmul el mètode de conquesta que va garantir l’èxit dels romans: incorporar a Roma a part de la població conquerida per tal que col·labori en futures conquestes. I aquí hi podem afegir dos elements més: L’elecció anual de dos cònsols, extrets de la classe alta, que dirigien les guerres, garantia la competició igualitària entre les elits i, per tant, la pau social. Finalment la noblesa (els patricis) va saber incorporar els elements més dinàmics de la classe baixa (els plebeus). Amb aquests tres elements els romans van establir un imperi que s’havia finançat amb escreix amb el que es guanyava a les conquestes. A Roma tothom hi guanyava amb la guerra.
Aquest sistema va funcionar perfectament durant la conquesta republicana d’Itàlia (509-272 aC) i també en la ferotge lluita contra Cartago i els estats grecs. L’esplendor del període el podem situar al segle II aC quan Roma esdevingué la potència hegemònica de la Mediterrània Occidental. Però aleshores van disminuir les famílies nobles que accedien al consolat i, per tant, a la part més gran de les riqueses saquejades. Ara ja no hi guanyava tothom a les conquestes romanes i van aparèixer els “contralíders”1, membres exclosos de l’oligarquia que van fer seves les demandes de canvi dels petits propietaris agrícoles, la classe baixa i mitjana urbana, els veterans de l’exèrcit, les ciutats italianes aliades de Roma, els habitants de les províncies i fins i tots els esclaus.
La crisi del segle I comença amb les demandes dels germans Grac, frustrades per la violència del partit senatorial, i consisteix en una successió de conflictes polítics i socials, amb aixecaments populars, assassinats en massa, guerres civils i diverses dictadures: per un cantó els partidaris de l’oligarquia latifundista i del poder del Senat i de l’altra els partidaris dels diversos grups exclosos i del poder de les Assemblees populars. Ens trobem, doncs, amb la fase de transició violenta cap a una nova “dinastia”.
De totes aquestes lluites en sortí vencedor Gai Octavi, nebot-net de Juli Cèsar. Amb ell va tornar a funcionar el sistema de repartició però amb uns altres principis. En el pensament xinès una nova “dinastia” la inaugura un líder potent, que fa una sèrie de reformes durables en el temps i que proporciona a la població una període de pau i prosperitat. El concepte s’aplica bé a Gai Octavi, anomenat August a partir del 27 aC. Va crear un sistema polític i econòmic que durà dos-cents anys. Els seus principis van ser el govern autocràtic mantenint les formes republicanes, el manteniment del govern al sí d’una família, la confiança de l’exèrcit, el pacte amb les elits provincials i locals i la immensa despesa pública finançada, en part, amb devaluacions. També va portar l’Imperi a unes fronteres “naturals” que van canviar molt poc en dos-cents anys.
El seu sistema polític, el Principat, va ser estable. Governava amb l’aprovació i ajuda del Senat i de l’exèrcit, als que dominava. Formalment la República continuava i August “només” n’acumulava tots els poders pel bé del poble, com a primer ciutadà o “princeps”, que dona nom al nou règim, El successor l’escollia ell amb l’aprovació del Senat. August es va beneficiar de diverses circumstàncies: el control exclusiu de les rendes d’Egipte i un domini perfecte d’un exèrcit nombrós, expert i lleial. El va usar per portar les fronteres al Rin i al Danubi i per finançar un immens pla de inversions públiques i diversions.
Per tot plegat August va definir el model d’emperador en el qual tots els seus successors s’hi van emmirallar. Havia de ser un líder acceptat per l’exèrcit i l’aristocràcia, reinvertir les rendes egípcies en obra pública i diversions, pactar amb les elits locals per tal que recaptin impostos, s’enriqueixin i alhora reinverteixen en les seves localitats i que finalment garanteix la seguretat de la frontera i la pau interna. Els “bons emperadors” seguiran aquest sistema sobreviuran i moriran de vells però alguns usaran el poder per satisfer les seves inclinacions egocèntriques, seran anomenats «mals emperadors» i assassinats. Són pocs però molt coneguts: Calígula, Neró, Domicià, Còmode i Heliògabal.
L’esplendor de Roma: “l’època més feliç i pròspera.”
El Principat va ser dominat per diverses famílies. Totes elles van ser derrocades per culpa d’un “mal emperador”. La família d’August, la Júlia-Claudia, durà fins Neró, que després d’una breu guerra civil, va ser substituïda per la Flàvia, que acabà per Domicià, que fou assassinat i pujà al poder l’anomenada dinastia Antonina. És la dels “cinc bons emperadors”: Nerva, Trajà, Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli, que també acaba amb un mal emperador assassinat, Còmode. És un molt bon balanç. De quinze emperadors només quatre de dolents i dos de breus, Galba i Otó, que moriren violentament en la transició a la dinastia Flàvia.
Diu Edward Gibbon a “The Decline and Fall of the Roman Empire” (1776) que “si a algú se li demanés d’assenyalar el període de la història del món en el qual la condició de la raça humana va ser més feliç i pròspera, sense vacil·lar diria el que va transcórrer des de la mort de Domicià fins a l’accés al tron de Còmode. La vasta extensió de l’Imperi Romà va ser governada pel poder absolut sota la direcció de la virtut i la saviesa. Els exèrcits van ser continguts per la mà ferma encara que moderada de quatre emperadors successius, els caràcters i l’autoritat dels quals imposaven respecte. Les formes del govern civil van ser acuradament conservades per Nerva, Trajà, Adrià i els Antonins, que gaudien amb la imatge de la llibertat i estaven contents de considerar-se ministres responsables de les lleis.” La prosperitat va tenir efectes tangibles: va augmentar la població, va millorar l’alimentació i la disposició de bens materials com terrissa, roba i mosaics. Les ciutats es van desenvolupar a nivells mai vistos i la inversió pública omplí l’Imperi de circs, amfiteatres, aqüeductes, vies, ponts i termes. Gairebé totes les restes que queden de Roma són d’aquesta època.
Però l’origen de la prosperitat romana en aquests dos segles del Principat és diferent del de l’època de l’expansió republicana. Durant la República la riquesa provenia de la productivitat agrícola del camp italià i dels beneficis de la guerra. Amb l’Imperi la guerra es va aturar. August va portar l’Imperi als límits geogràfics naturals. Després d’ell només es va conquerir Britània, la Dàcia i, breument, Mesopotàmia. Pocs esclaus, poques riqueses i poca nova terra es va aconseguir per la guerra. Durant el Principat les despeses de l’estat van haver de pagar-se cada cop més a través dels impostos, que es basava, sobre tot, en la producció agrícola.
L’imperi no era tan rendible com abans però la prosperitat va ser satisfactòria gràcies a la feliç combinació de diversos factor com la pau, la inexistència de pirateria, el respecte de la llei i dels drets de propietat, la construcció de infraestructures, el desenvolupament del comerç i la indústria. L’existència d’un “mercat comú” romà va permetre que algunes regions s’especialitzessin en diversos productes abaratint els seus costos. Comerç que no hauria estat possible sense l’existència d’un sofisticat sistema de crèdit comercial que no va ser superat fins al segle XVIII. Ni tampoc per la centralitat del mar Mediterrani que abaratí el transport i va permetre que Roma fos la primera ciutat global que podia viure dels productes de tot el món. Finalment els romans de l’Imperi es van veure beneficiats per un context climàtic molt favorable. Entre el 100 aC i el 150 dC hi va haver les condicions de l’Òptim Climàtic Romà. Les altes temperatures permetien el conreu de la vinya, el blat i l’oli més al nord i a més altura que l’actualitat, l’estabilitat una pèrdua menor de collites pels imprevistos i les pluges constants collites més abundants.2
Després de segles de guerres i saquejos valia la pena ser qualsevol habitant de l’Imperi Romà i no només ciutadà romà d’Itàlia. El discurs d’Eli Arístides per molt exagerat que ens sembli és una fidel mostra de com era l’Imperi en el segle II.
El camí cap a la primera caiguda.
La prosperitat antonina en realitat era fràgil. El rendiment de la inversió feta en l’Imperi fins a August va ser extraordinari. Les conquestes i l’explotació dels nous territoris van donar grans beneficis i eren un incentiu per fer-ne de noves. Però després d’August què quedava? El mar a l’oest, deserts al sud, boscos improductius al nord i a l’est l’Imperi part, que es va demostrar inexpugnable. Les virtuts de la pau van augmentar els ingressos però l’estructura impositiva imperial no permetia els excessos.
August va consolidar el que s’anomena “la gran negociació” (Scheidel) segons la qual s’incorporava al projecte imperial les elits de les ciutats. Elles participaven en la recaptació d’impostos i l’imperi els concedia la participació en el projecte imperial a través de la ciutadania, l’accés al Senat i diversos privilegis. Formava part del pacte que les elits locals gastessin dels seus ingressos en obra pública, en diversions gratuïtes pel poble (els “ludi”) i subvencions alimentàries en les seves ciutats natals. Aquest pacte garantí la pau social però limità la capacitat de despesa dels emperadors. Aquests, quan havien de gastar de més, es trobaven amb les mans lligades i, sistemàticament, van usar una potent arma, que, al capdavall, va ser fatal per l’Imperi: la devaluació.
August, com en tot, també va ser el primer en usar la devaluació. Quan va arribar al poder va reformar el sistema monetari republicà, basat en la plata, el llautó i el bronze, per un basat en quatre metalls: or, plata, llautó i coure. La moneda principal d’aquest sistema va ser el denari de plata, amb un 97-98% de plata. August va canviar els metalls usats a les monedes i el seu pes per reduir-ne la quantitat de metalls valuosos i d’aquesta manera augmentar la massa monetària. El canvi no va perjudicar en res la confiança que l’economia tenia en el sistema i donà un excedent extraordinari a l’Estat.3
Aquesta petita trampa augusta de baixar el pes de la moneda i injectar liquiditat en el mercat romà, va ser seguit per varis emperadors al llarg del segle I i II dC. Neró va baixar la plata del denari a un 93,5% per finançar la política habitual de subsidis, jocs i obra pública, en aquest cas la reconstrucció de Roma després del gran incendi del 64 dC i la construcció de l’extravagant “Domus Aurea” al centre de la ciutat. Els Flavis van deixar el denari al 93,5% per pagar la construcció del Colosseu, la conquesta de Britània, la lluita contra germànics, dacis i la construcció de la línia defensiva dels Agri Decumates. Per finançar la conquesta de la Dàcia i Mesopotàmia Trajà va devaluar el denari fins al 89,5% i l’entrada de tones d’or del tresor del rei daci Decèbal no van poder finançar bé les iniciatives de Trajà: ajuda alimentària, reducció massiva de deute i el nou Fòrum al centre de Roma, amb la seva columna plena d’alts relleus que explicaven la guerra dàcia. Amb Antoní Pius el denari va arribar al 83,5% de plata. I és que el pressupost de l’Estat no havia parat de créixer: de 440 milions de sestercis a l’època d’August s’havia passat a 830-900 a mitjans del segle II. Els consumidors van suportar bé les contínues devaluacions perquè el que importa és la confiança en la moneda. Anar al mercat amb una balança per pesar la moneda i instruments químics per controlar-ne la puresa és impossible. Millor confiar en el governant que encunya. Al capdavall la moneda és una unitat de canvi. Les devaluacions tampoc van crear inflació: l’augment de l’economia i la població durant els dos primers segles de l’Imperi van absorbir la creació de nova massa monetària.
Però un conjunt de factors van desequilibrar el pressupost imperial i van portar la devaluació a nivells insostenibles. El primer va ser l’esgotament de les mines. Gràcies a la paleoclimatologia en tenim una idea molt clara. Els registres de la pol·lució per plom que han quedat en el gel de Groenlàndia i en els sediments d’un llac espanyol mostren que a partir de la conquesta de la Dàcia la producció va anar baixant imparable fins a mitjans del segle III. A això se li sumà les dues catàstrofes del regnat de Marc Aureli, dos autèntics “cignes negres”: la pesta antonina i les invasions marcomanes. La primera disminuí la població i, per tant, la base impositiva i la segona augmentà la despesa pública. Davant del desastre no es pot criticar a Marc Aureli que deixés el denari al 74% de plata.

Així ens trobem amb un Estat que gasta molt que es troba amb una disminució d’ingressos causada per la davallada demogràfica, la disminució de la producció agrícola i de la circulació de moneda de plata, i un augment de les despeses per les invasions exteriors. La crisi va ser inevitable. Com diu Dió Casi quan acaba d’exposar la vida de Marc Aureli “la nostra història romana ara davalla d’un regnat d’or a un de ferro i òxid”4.
El regne de ferro i òxid
Còmode va ser el típic “mal emperador” que utilitzà el poder per satisfer els seus propis desitjos, en aquest cas ésser gladiador. L’afecció li costà molts diners i la credibilitat, ja que mai es va arriscar realment a l’arena. Malgrat tots els seus abusos el seu assassinat es va fer esperar nou anys.
Després de Còmode va pujar al poder Pèrtinax gràcies al recolzament dels pretorians. Era un home vell i bon administrador. Va aprofitar el poder per reformar l’estat. Va començar revaluant el denari i negant-se a seguir la cara costum de premiar els pretorians a cada canvi d’emperador. Hauria haver deixat aquesta reforma pel final. El van assassinar després de només vuitanta-set dies. És el primer emperador que cau per ser un bon governant. I per no entendre que els temps d’Antoní Pius i Marc Aureli havien desaparegut per sempre.
Després d’un emperador de 66 dies i una breu però sagnant guerra civil entre tres candidats guanyà Septimi Sever (195-211), que va iniciar l’anomenada dinastia severa (Caracal·la, Geta, Macrí, Heliogàbal i Alexandre). Van ser emperadors civils que van voler continuar el “mètode August” de grans despeses públiques però van aprofundir les tendències que portaran a la crisi posterior: es va menysprear el Senat, es protegí els interessos de l’exèrcit per sobre de tot i la moneda es devaluà fins al 46% de plata. Ben bé van seguir les paraules dites per Septimi Sever al seu llit de mort: enriquiu els soldats i preocupeu-vos poc de la resta.” (Dió Casi. Història romana. 76,15,2)
Les devaluacions del segle I i II no havien afectat la confiança dels consumidors ara tothom s’adonà de l’estafa. La moneda bona es va atresorar, a l’exterior de l’Imperi se la va rebutjar i l’exèrcit exigí pagaments en or o en espècies. L’economia comença la seva davallada i ens acostem al col·lapse del segle III, com explicarem a la següent entrada.
1TURCHIN, PETER. «End Times. Elites, Counter-elites and the Path of political Disintegration. 2023. Edició en castellà: “Final de partida. Élites, contraélites y el camino a la desintegración polítíca”. 2024
2Per l’argumentació d’aquest paràgraf i per tot el relacionat amb el clima i les epidèmies que aparegui en el futur es segueix KYLE HARPER. “ The fate of Rome. Climate, Diseade, and the End of an Empire.” 2017. Hi ha traducció en español. “El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un imperio”. Crítica. 2019.
3 Pel temes de la devaluació del denari es segueix DAVID SERRANO. “No empezó con FDR: la devaluación de la moneda en el Imperio romano”. Mises Institute. 2022.
4 CASIO DION. Historia romana. 72.36.4)

