L’any 168 de la nostra era els germans adoptius i coemperadors Marc Aureli i Luci Ver amb la legió XV Gèmina van sortir d’Itàlia per dirigir-se a la Pannònia, que correspon en l’actualitat a parts d’Eslovènia, Croàcia, Àustria, Hongria i Sèrbia. Hi anaven per expulsar de l’Imperi els marcomans que hi havien entrat feia uns anys, en la que va ser la primera entrada de bàrbars a dins de l’Imperi des de que ho van fer els cimbris feia gairebé tres-cents anys. Tres-cents anys sense agressions externes. Es diu ràpid això i pels romans que ho deixés de ser havia de ser una sorpresa absoluta. El coemperador menor, Luci Ver, era un soldat experimentat. S’havia ja enfrontat amb els parts que amenaçaven Síria i feia dos anys que dirigia les operacions contra els marcomans però per Marc Aureli, de quaranta anys, era el primer cop que sortia d’Itàlia. Abandonava un país assolat per l’epidèmia “antonina” i anava a un lloc devastat per la guerra. Ell no sabia que en els propers dotze anys, només tornaria a Roma dos cops i que se’ls passaria en lluites constants amb els germànics, la traïdoria d’un usurpador i els efectes de la pesta. No sabia que el seu germà moriria mesos després i que ell mateix cauria víctima de la pesta l’any 180, fora de Roma, a Vindobona, l’actual Viena, i no podia ni imaginar que les invasions que sí podria aturar eren l’inici de les Grans Migracions que acabarien amb el poder de Roma uns segles després. Des de l’arribada de la pesta i les invasions dels marcomans el món pel qual havien estat educats, ells i els seus contemporanis, havia canviat fatalment. 1
Marc Aureli i Luci Ver havien arribat al poder una mica per casualitat, una mica pel voler dels déus. Després d’una greu malaltia l’emperador Adrià (mort el 138) va nomenar hereu un noble anomenat Luci Ceioni Còmode, de salut fràgil i costums refinades. Mantenia així la costum dels Antonins d’adoptar adults i no dependre dels propis fills, que ni Nerva, ni Trajà ni ell mateix van tenir, però Luci va morir pocs anys després. Aleshores Adrià escollí a Luci Ver, de set anys, i a Marc Aureli, de setze anys. Com eren molt joves escollí com hereu a Titus Antoní Pius, de cinquanta-dos anys, amb el compromís que adoptés en el seu moment els dos joves.
Cap dels tres va ser escollit per les seves virtuts militars. Luci Ver era el fill de Luci, l’anterior hereu, i Marc Aureli era un adolescent tranquil i estudiós que havia caigut bé a l’emperador, nebot-net de la seva esposa i, per tant, descendent de l’emperador Trajà. Antoní Pius era un patrici extremadament ric que havia portat una carrera exclusivament civil. Potser va ser escollit perquè la seva dona era tieta de Marc Aureli i Adrià va pensar que això el protegiria. Si aquesta era la seva idea va encertar perquè Antoní Pius va complir la seva paraula i els adoptà com a fills i hereus. Ben bé es mereix que li diguessin “pius” (obedient) ja que va resistir la temptació de fer hereus els seus propis fills.
Tot seguit començà l’educació per la seva futura tasca governativa. Se’ls donaren mestres de prestigi que eren retors, oradors i filòsofs. Van rebre una educació exclusivament jurídica, literària i filosòfica. Encara que per oci van poder exercitar-se en la cacera, especialment Luci. Què s’esperava d’ells? Que quadressin el pressupost, vigilessin els governadors, legislessin prudentment recolzats pel Senat, jutgessin com a suprema instància, mantinguessin contenta a la població de Roma i, per si de cas, a l’exèrcit. Ningú esperava que haguessin de comandar un exèrcit. Adrià havia esbandit els somnis expansionistes de Trajà pensant que un limes sòlid era suficient per mantenir la pau romana. Antoní Pius no s’havia mogut de Roma, havia governat l’imperi com “un pare de família” i els únics conflictes en el seu regnat van ser unes poques rebel·lions, que aleshores haurien estat considerades unes anècdotes locals.
L’Imperi romà del segle II era un lloc idíl·lic. Almenys si el comparem amb el passat del segle I aC o a com era la vida “fora” de les fronteres. Ho era especialment per les elits però també per tothom. Potser només els esclaus de les mines podien queixar-se que morien igual com sempre. Per tota la resta la vida havia millorat amb l’Imperi i la “Pax Augusta”.
Això es veu clarament al panegíric “A Roma” declamat per l’orador grec Eli Arístides, l’any 144 davant d’Antoní Pius i, amb tota seguretat, davant d’un Marc Aureli de vint-i-dos anys. Per l’orador a la ciutat de Roma arriben productes de tota mena, de tot arreu i de totes les estacions gràcies a l’harmonia que s’ha creat ja que tothom obeeix en silenci i voluntàriament les ordres imperials, benvolents i eficaces. La pau impera a tot arreu, sense necessitat de guarnicions a les ciutats, ni caldre que els ciutadans hagin de veure cap soldat, els quals són reclutats al camp i enviats a la frontera, que està tan lluny que sembla que no existeixi. Tot plegat porta a una confiança tal que les muralles són innecessàries i els diners es poden gastar en la bellesa, la felicitat, i les diversions que semblen eternes. A l’Imperi només són dignes de compassió els estrangers exclosos de tals beneficis. I el panegíric acaba amb una pregària “
“¡Que tots els déus i els fills dels déus siguin invocats i que permetin que aquest Imperi i aquesta ciutat floreixin per tota l’eternitat i que no s’acabi abans que els lingots de metall roent flotin al mar i els arbres deixin de florir a la primavera!”
Poques vegades es pot veure una mostra tan gran de satisfeta complaença i alhora una descripció tan acurada del que realment va ser una època. I Edward Gibbon a “The Decline and Fall of the Roman Empire” (1776) hi està d’acord quan diu que “si a algú se li demanés d’assenyalar el període de la història del món en el qual la condició de la raça humana va ser més feliç i pròspera, sense vacil·lar diria el que va transcórrer des de la mort de Domicià fins a l’accés al tron de Còmode.”
Marc Aureli, pare de Còmode, va ser el darrer del benèfic seguit de “cinc bons emperadors”. Va arribar al poder quan tenia quaranta anys i al començament la situació semblava respondre a les expectatives. La seva tasca de govern es centrava especialment en temes de jurisprudència, destacant per la seva compassió. Era el més alt dirigent però, responent a la descripció, un mer funcionari conscient de les seves responsabilitats que gestiona pacíficament i sense ostentacions la res publica. Però ningú s’esperava la pesta ni les invasions marcomanes com explica Kyle Harper a la seva obra.2 Al segle II dC l’Imperi Romà estava molt connectat amb la Índia a través del Golf Pèrsic i amb Etiòpia a través de la Mar Roja. L’intercanvi comercial era intens i per on passen productes també passen gèrmens. Els romans pensaven que la pesta antonina va arribar per culpa de l’exèrcit de Luci Ver que va conquerir i saquejar la important ciutat al costat del Tígris, Selèucia. Allà, diu la llegenda, els soldats van espoliar el temple d’Apol·lo, d’on va sorgir un vapor pestilent que els va contaminar de la malaltia que van portar amb ells a l’Imperi. Sembla, en canvi, que la malaltia hauria sorgit a Àfrica i després de traslladar-se a Aràbia i Egipte passaria a la resta de l’Imperi. Les primeres informacions són del 165 i va arribar a la ciutat de Roma el 167. Poc a poc es va anar escampant per tot arreu provocant el pànic allà on hi havia infectats.
Segons Kyle Harper la malaltia va ser la verola que sembla que aleshores tenia un 20-30% de tasa de mortalitat. Va afectar l’imperi almenys fins l’any 191 dC. Els efectes socials i econòmics van ser terribles. El càlcul de mortalitat total oscila entre el 2% i el 30%. Probablement el 10% de la població total, la qual cosa, tenint en compte la irregularitat de la mortalitat, en alguns llocs seria molt més: algunes zones no es van veure afectades en canvi en altres, com Egipte, l’efecte va ser extraordinari. L’exèrcit va ser greument afectat: el va perjudicar especialment la seva mobilitat i la vida en comú típica del quarter. Es calcula que es van perdre entre un 15 i un 20% dels militars. La producció agrícola va disminuir i la distribució quedà perjudicada. Van aparèixer ganes a diverses regions i es parla de ciutadans famolencs que anaven als camps per menjar-se la collita arruïnant els agricultors.
La debilitat de l’exèrcit va fer que els cuades i els marcomans aprofitessin per travessar les fronteres de l’Imperi i arribessin a llocs mai vistos fins aleshores. Els romans, i nosaltres, tenien la sensació que el dels bàrbars era un món caòtic, primitiu i al capdavall, estàtic. Si en algun moment ho van ser segles de contacte amb la frontera els va anar canviant: es van fer més sedentaris, van comerciar amb els romans, les seves institucions polítiques derivaren cap a les monarquies i sovint es van confederar per augmentar la seva força. Una de les tasques de les legions frontereres era impedir l’augment de la força bàrbara promovent divisions entre ells, ajudant uns grups contra bàrbars més forts i potencialment més perillosos i finalment fent incursions a l’altra banda de la frontera per debilitar-los. Al segle II dC es produí un factor que trasbalsaria la frontera i tindria conseqüències futures: els germànics orientals (gots, vàndals, burgundis…) va emigrar de la costa del Bàltic cap al Sud, seguint el Rin, l’Oder i el Vístula. Finalment s’establirien a la costa del Mar Negre i des d’allí entrarien a l’Imperi a finals del segle IV però pel camí van fer incursions a l’Imperi i van provocar el moviment d’altres pobles cap al Sud. Aquest desplaçament va ser l’inici de les Grans Migracions del nord al Sud i de l’Est a l’Oest que portaria als germànics primer contra l’Imperi, i després els huns al segle V i els eslaus al segle VI i VII.
El primer que van notar els romans va ser un augment dels intents de penetració a les fronteres del Rin i del Danubi ja en època d’Antoní Pius que van ser rebutjats amb èxit. Després es produïren incursions de caucs, catis, longobards, ubis, lagrings, asdings i iazigs al llarg del Rin i del Danubi. Eren incursions de saqueig de les zones fronteres i l’exèrcit les podia rebutjar però l’arribada de la pandèmia va trastocar la seva capacitat i els bàrbars van poder arribar a zones que havien estat protegides durant segles: els roxolans van passar el 169 el Danubi i van arribar fins a Grècia, saquejant el temple d’Eleusis. I el 170 dC els marcomans també van passar-lo i arribaren fins a la Gàl·lia Cisalpina per assetjar Aquileia, a Itàlia. Finalment, a finals de la dècada grups de saquejadors berbers, els «mauri», van passar el mar per fer diversos atacs a la Vall del Guadalquivir.
Marc Aureli no emmalaltí en la primera onada de la pesta però va ser testimoni directe dels estralls de la malaltia. Veié com moria gent, com fugia la població de Roma, com costava cada cop més enterrar els morts per la manca de personal, d’espais i de diners. Va saber-se adaptar i ser flexible, va legislar disposicions que facilitaven l’enterrament i va subhastar objectes i joies de palau per poder finançar l’esforç extra. Va ser un governant actiu i conscient, que va estar al costat de la gent en tot moment. El seu germà, Luci Ver, no va estar a la mateixa altura. Era un home d’acció i de plaers. Sabia portar un exèrcit i estar al costat dels seus soldats però no podia compartir el patiment de la gent i es refugià en festes i orgies, i quan va caldre anar amb Marc Aureli al front del Danubi s’hi va resistir molt, va romandre-hi poc i retornà a Roma ràpidament. En el viatge de tornada Luci Ver morí d’una apoplexia i deixà a Marc Aureli sol en el govern de la guerra.
Quedava així la vida de l’emperador totalment trasbalsada. No tornaria a Roma fins anys més tard per sortir-ne poc temps després i anar a Orient per lluitar contra un usurpador, el primer d’una llarga llista dels que vindran en els segles següents. Durant anys va viure a les diverses províncies comandant els exèrcits que havien d’expulsar els bàrbars, destruir la seva capacitat combativa i aconseguir un tractat de pau. Com a general va estar a l’altura, acompanyava les tropes i les gestionava bé. Va ser flexible. En els moments desesperats va reclutar esclaus, gladiadors i bandolers i posteriorment va dividir les legions en unitats petites més maniobrables. Igualment es va atrevir a establir bàrbars a l’interior de l’Imperi, conscient dels problemes demogràfics generats per la pandèmia i de les capacitats combatives de la nova població.
L’Imperi va tenir la sort que Marc Aureli es mereixia l’apel·latiu de “bon emperador”: va ser compassiu amb les víctimes, no va caure en la temptació de la fugida i es dedicà a fer la seva feina sense planyer-se. Les seves conviccions estoiques van fer que interpretés els mals com a dins de la lògica dels déus i de la natura. Es va aplicar a si mateix el que escriu a les «Meditacions»3: «No diguis com sóc de desgraciat pel que m’ha passat sinó digues que ets afortunat perquè, malgrat el que t’ha passat, et mantens sense pena i no et trenques pel present ni tens por pel futur.»
L’historiador Dió Casi diu d’ell que «no va tenir la sort que es mereixia, perquè no era fort de cos i va estar involucrat en multitud de problemes durant pràcticament tot el seu regnat. Però, per la meva part, l’admiro més per això mateix, que enmig de dificultats inusuals i extraordinàries, ell mateix va sobreviure i va preservar l’imperi.»
Marc Aureli és el representant més famós d’una generació de romans que van veure la seva vida transformada per un parell de cignes negres i descobrí que les expectatives que s’havien fet sobre el seu futur i el del seu món eren falses. Un “cigne negre” és un fenomen absolutament inesperat que té grans efectes socioeconòmics i que pot ser racionalitzat retrospectivament. És un concepte que va encunyar Nassim Nicholas Taleb4 i que utilitza per reflexionar sobre les distorsions que la gent té sobre la probabilitat que passi algun fet. Tothom tendeix a pensar que la vida futura serà una mica com la passada, o millor i Marc Aureli i la seva generació van descobrir que no era així.
La “Generació Marc Aureli” són tots aquells romans que van ser criats en la pau i la prosperitat i que pensaven que tota la seva vida seria ocupar-se de pacífics negocis i d’entreteniments honestos (termes, jocs de gladiadors, curses de cavalls i el mim i la pantomima, les guerres llunyanes), confiats pel bon govern i la moneda sòlida, però van arribar a la vellesa esfereïts pels morts de la pandèmia, arruïnats per la crisi que la va seguir, desconfiats per la devaluació de la moneda, espantats per l’amenaça bàrbara a l’interior de l’Imperi i trasbalsats pel contrast entre les expectatives de la seva joventut i la realitat de la seva vellesa. Alguns van ser esforçats i creatius d’altres van enfonsar-se.
L’Imperi va rebre un cop fort però es va salvar i tothom, en època de Còmode, van poder respirar alleugerits perquè la crisi havia passat i l’Imperi tornava a ser el que era. El que no sabia ningú és que “aquesta crisi no acabaria mai.” Nosaltres sabem que la doble crisi de pandèmia i invasions marcomanes van ser l’inici d’un procés que agreujaria les debilitats internes que l’Imperi ja tenia, n’afegiria de noves i portaria l’Imperi a la Crisi del segle III, de la que es va recuperar, transformat, per acabar en la Crisi del segle V, de la que va sobreviure Orient que caigué en el seu moment al segle VII.
Marc Aureli i la seva generació és la primera d’una sèrie de generacions que que es van preparar per un món sòlid i en pau i que va ser desenganyats un cop darrera l’altre fins que al final tothom va veure clar que el món romà havia arribat a la seva fi. L’experiència Marc Aureli, cada cop més amarga, desenganyada i agressiva s’anirà repetint al llarg de tres-cents anys però no serà una experiència passiva sinó que provocarà reaccions i estratègies de supervivència. Tant els governants com la població buscaran les maneres d’esquivar el mals, superar els problemes i aprofitar les oportunitats per sobreviure i millorar. La «generació Marc Aureli» es va adaptar.
Tot aquest procés de crisis i adaptacions és el que anirem descrivint en aquest blog. Volem mostrar les estratègies que van seguir els romans per tal de sobreviure i com aquestes estratègies van transformar l’economia i la societat. Aquesta descripció ens mostrarà com eren de semblants els romans als habitants de la societat occidental actual. Ja n’hem vist un tast en el panegíric d’Eli Arístides. Veurem com, si bé els mecanismes d’aconseguir l’esplendor del segle II, tenen poc a veure amb les causes del desenvolupament dels segles XIX i XX, l’efecte en la població s’assembla molt. D’alguna manera l’ésser humà respon igual al benestar i a la comoditat. Per tant és lògic pensar que l’ésser humà respondrà de manera semblant davant de l’empobriment i la crisi.
1. Birley, Anthony R. Marcus Aurelius. 1993. Hi ha edició en castellà «Birley, Anthony. Marco Aurelio. Gredos. 2022»
2. Harper, Kyle. The Fate of Rome. Climate, Disease, and the End of an Empire. 2017. Edició en castellà. El fatal destino de Roma. Cambio climàtico y enfermedad en el fin de un imperio. 2019. Crítica.
3 Marc Aureli. Meditacions. Llibres de l’Índex. 2008
4 Taleb, Nicholas Taleb. The black swa. 2007. Hi ha edició en castellà. El cisne negro. Paidós. 2011
La Generació Marc Aureli 